Albert Acín / Barcelona.
“Sóc dona, vella i valenciana”, així es defineix Isabel-Clara Simó i Montllor (1943), considerada una de les escriptores valencianes en llengua catalana més importants del segle XX. Una tarda de febrer em rep al seu pis, situat en un lloc de trànsit al bell mig de l’esquerra de Eixample. “Passa, passa”, somriu al reconèixer-me. Just entrant, a la dreta, s’ubica la petita habitació on té l’ordinador. Aquell és el lloc on de ben segur haurà materialitzat moltes de les seves novel·les i llibres de relats. Se sent un xiuxiueig molt feble, quasi imperceptible. És una ràdio força vella, inusual, d’aquelles que ara en diríem vintage. “M’agrada escoltar-la sempre que escric”, m’explica mentre camina pel passadís en direcció al menjador, ampli i lluminós.
Els orígens
Filla d’una família d’intel·lectuals, va néixer i créixer a Alcoi, poble que ha vist néixer una quantitat ingent d’artistes, escriptors, pintors, esportistes, tals com Nico Terol, Juan Gil-Albert, Carles Cortés, Silvestre Vilaplana, Ovidi Montllor o Antoni Miró. Aquesta efervescència artística no és casual, segons Simó, que apunta a la tradició industrial de la ciutat: “En els territoris on s’inventen coses, on hi ha molta energia, s’estimula la creativitat”. Alcoi representa els orígens de Simó, la seva infància, però alhora és aquella ciutat d’on és filla predilecta, un títol que l’honora com cap altre.
D’aquell “reducte isolat pels inconvenients orogràfics” en té molt bons records, com les converses amb el seu pare, a qui idolatrava. Era un home culte que duia l’acadèmia més prestigiosa de tota la ciutat. “Ell, un orador nat; jo, una nena edípica”, explica Simó, que recorda que el tracte i el reconeixement del poble el van salvar dues vegades de la mort durant la Guerra Civil. El seu pare era liberal, representava la tercera i única via defensora de la República, i per això va ser perseguit per l’anarquisme i el franquisme: “Una vegada, abans de la guerra, va rebre una cosina de la meva mare que s’havia casat amb un anarquista. La mare, a qui se li havien pujat els fums, no volia rebre’ls perquè deia que ‘eren uns pobretons’”. La bona predisposició del pare va salvar-li la vida, perquè aquell home durant la Guerra Civil va esdevenir el president del Comitè Central d’Alcoi i va protegir-lo d’una mort segura. Més endavant, ja després del conflicte, va ser l’Església que el va treure de la presó d’Alacant, “d’on ningú en sortia viu”, per la seva trajectòria intel·lectual.
El valencianisme
Ben jove, amb 16 anys, Isabel-Clara Simó va sentir la necessitat d’abandonar el poble i es va traslladar a València a estudiar la carrera de Filosofia i Lletres. Allà va descobrir “l’univers immens” del català gràcies a una classe impartida pel també escriptor Joan Fuster, de qui va adoptar el valencianisme i una profunda defensa de la llengua catalana.
“Sempre havia parlat català perquè el meu pare deia ‘que era la nostra essència’ però de la llengua escrita no va dir mai res, segurament perquè no patíssim o no ens poséssim en risc”, explica Simó que prova de rememorar, emocionada, el que va sentir al llegir per primera vegada autors com Ausiàs March o Josep Maria de Segarra: “Em vaig sentir com Cristòfol Colom en descobrir una terra que ja existia. “‘Que dius que què? Però de què estan parlant!’, vaig pensar”.
La jove Isabel acabava de descobrir que el català era una llengua tan antiga com la resta de parles romàniques, que comptava amb una història de la literatura prodigiosa i que tenia un país. Aquella troballa va ser l’impuls necessari per provar d’escriure en català, fet que li va servir per veure més clar que mai la seva veritable vocació: ser escriptora.
En paral·lel, a principis dels anys 1960, va brotar la seva faceta valencianista i independentista. En aquell context, en la plenitud del règim franquista, va estar molt vinculada a la lluita estudiantil per la defensa de les llibertats. “Vaig participar en vagues, trencar el diari Levante pel carrer amb crits contra el règim i fugir de les batudes quan la policia entrava a la universitat sense previ avís”, narra entusiasmada, i aprofita per mencionar la més grossa que van armar: “Ens vam reunir un grup d’estudiants al metro i vam començar a cridar ‘Visca Catalunya lliure’ i coses així… Teníem el cor a mil perquè la policia esbatussava de debò”. I la gent com reaccionava? “Es quedava callada. Tenien molta por”, afegeix.
La descoberta de Figueres
Un cop va acabar la carrera i es va especialitzar en l’àmbit de la lògica matemàtica, Simó va demanar oposicions per ser professora a Gandia. La seva obsessió en aquell moment era exercir al País Valencià però no va poder ser i va haver d’anar a Figueres, l’únic lloc catalanoparlant on hi havia places lliures. L’atzar la va dur a una ciutat europeista, molt avançada per a l’època i amb grans personalitats del mons literari i cultural. Allí va descobrir un indret obert al món, prop de França i alhora del mar, que va fer que creixés personalment i artísticament.
“Recordo que el primer dia, al sortir del Ramon Muntaner –l’institut on treballava– cap a la Rambla, vaig veure nois i noies molt joves, entre ells els meus alumnes, ballant sardanes. Havien tancat a la presó gent per tocar la Santa Espina o El Virolai!”, explica encara amb la mateixa sensació de sorpresa que deuria sentir en aquell moment.
Poc després, a la mateixa Rambla descobriria la llibreria Canet, on va participar en tertúlies intel·lectuals d’alt nivell. Va ser allà on va conèixer l’home de la seva vida, Xavier Dalfó, onze anys més gran que ella, en una situació certament anecdòtica: “Ell portava unes postals per a Miguel Ángel Asturias, a qui havia entrevistat perquè just acabava de guanyar el Nobel. Me’l van presentar però com el vaig veure molt més gran que jo no vaig fer-li massa cas”, explica mentre se li escapa el riure.
Però aleshores, com és que van acabar junts? “Va convidar la redacció a sopar i per una casuística, va parlar amb una companya del meu institut i a través d’ella m’hi vaig arribar”. En aquella cita, la Isabel va quedar enlluernada dels coneixements i la quantitat de personalitats que havia conegut el que més endavant seria el seu marit i que aleshores era director de la revista cultural Canigó, formada per opositors al règim de Franco d’ideologia independentista.
Topada amb Jordi Pujol
Amb Xavier Dalfó, la Isabel no només es va introduir en el món del periodisme, sinó que va descobrir les pitjors estratagemes dels poderosos envers els mitjans de comunicació. Aquella jove combativa, membre del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), va haver de fer front a les coaccions i els intens de compra de l’aleshores propietari de Banca Catalana, Jordi Pujol, amb qui més tard va coincidir a l’Assemblea de Catalunya. Tot perquè volien fer créixer la revista i dur-la a Barcelona i, per aconseguir-ho, necessitaven finançament. Pujol els “va salvar la vida” amb un anunci a la contraportada totes les setmanes i amb una quantitat de diners que els donava. A canvi, com a contrapartida, va posar un home dels seus, Miquel Sellarés, al consell de redacció de Canigó. “Durant el primer any la relació va ser molt bona però després em va semblar odiós, ens va fer moltes putades. Un dia ens va cridar al seu despatx:
‘PUJOL: Sabeu què sou per a mi? Sou com un conillet que em fa gràcia. Jo sóc el caçador. Fins ara no he disparat però avui dispararé. He fet números i els diners que us he donat sumen exactament el que és el preu de la capçalera, per tant a partir d’ara el Canigó és meu.
DALFÓ: Senyor Pujol, amb tot el respecte, el Canigó no està en venda i si no està en venda no el pot comprar.
PUJOL: Doncs us deixo d’ajudar des d’ara.
SIMÓ: Doncs moltes gràcies per l’ajuda.’
És com si et llencen un salvavides i quan veuen que no t’has ofegat, te’l treuen. Pujol era un sapastre: es va barallar amb el Correo Catalán, amb el Serra d’Or, amb tot el que tocava, perquè volia controlar i no sabia com fer-ho. En aquella època el vaig conèixer moltíssim… té fama de ser més intel·ligent del que és”, explica en un testimoni revelador sobre el que més tard va ser 23 anys president de la Generalitat de Catalunya. Era interessat? Amb les peles no. Un cop em va dir ‘Isabel, el que un home vol és el poder’ i ell feia el que sigui, i si havia de fer trampes les feia. Banca Catalana la va enfonsar ell perquè quan un fabricant demanava un crèdit, no comprovava si duia els papers en regla sinó si era dels seus. Quan va fundar Convergència el mateix, ho va fer a base de comprar gent. I així tota la vida”. La Isabel relata amb serenor però alhora amb entusiasme els tripijocs de Pujol, que culminen amb una anècdota apassionant i alhora esfereïdora que descriu l’aspecte més polític de l’expresident: “El vam anar a veure el dia que van matar Salvador Puig Antich i em va preguntar a què dedicaríem l’editorial.
‘SIMÓ: A Puig Antich.
PUJOL: De cap manera.
SIMÓ: Què passa Jordi?
PUJOL: Hauries de gaudir que l’hagin matat perquè era un enemic de Catalunya. Aquell no era catalanista.’
Tot seguit, em vaig aixecar i vaig marxar, i el meu home darrera. Pujol era antifranquista, però de la dreta carca i antiga que veia Puig Antich com un anarquista i, per tant, un enemic.”
Pel que fa a la revista Canigó, finalment “el poder la va matar”. Va ser l’any 1983, un moment en què la revista comptava amb més subscriptors que mai però no obtenia pràcticament ingressos publicitaris. “Fèiem nosa a la Generalitat, a la Diputació, a l’Ajuntament, als partits polítics… perquè érem massa independentistes. Tots ens tancaven les portes i vam decidir que preferíem morir en bona salut”. Així va ser com, després de 29 anys, Canigó va parar les rotatives.
La beautiful people
Simó també té unes paraules per al PSC, a qui ella anomena la beautiful people perquè “durant molts anys, tot el que deien anava a missa”. Assegura que aquest paper primer el va complir el PSUC, després els socialistes, que creu que ara fan “una mica de pena”. Ho diu amb coneixement de causa perquè va formar part del Consell Assessor del Fòrum de les Cultures 2004, durant el tercer i últim mandat de Joan Clos. “Deien que la gent no s’enganxava i jo els vaig deixar anar: ‘És que no us heu adonat que ja no sou la beautiful people?’”. Segons la Isabel, quan “el PSOE es menja el PSC” perden el poder cultural que tenien i es trasllada ja no en un espai polític determinat, sinó que es dissemina en petits pols.
Política activa, mai
Les mans de Simó han escrit ni més ni menys que una quarantena de novel·les i contes, tot des de la visió d’una persona que ha viscut una vida intensa, marcada pel seu esperit combatiu, molt vinculat a l’esquerra ideològica, a l’independentisme i el feminisme.
Aquesta faceta, la política, se li va despertar a la joventut però no va ser fins al 2010 quan va entrar a col·laborar en un partit polític: concretament a Solidaritat Catalana per la Independència (SI), el projecte polític d’un grup d’homes ambiciosos, entre els quals hi havia l’expresident del Barça Joan Laporta. Però què li va atraure d’aquell projecte polític? “Que l’Alfons López Tena era molt amic meu. Em va dir ‘Nena, corre a apuntar-te’”, i ella va acceptar, és clar. Ara bé, ella mai va voler situar-se a primera línia de la política. “Vaig tenir una sensació horrorosa quan la nit de les eleccions del 2010 em van dir que havien sortit quatre diputats. Jo anava de número quatre per Barcelona! Però sort que era en López Bofill, de Tarragona”, assegura amb un somriure d’orella a orella. I és que ella mai es va veure com a diputada perquè, segons diu, “trencaria la meva estructura vital d’escriptora”.
La seva experiència més propera a la política activa o, més aviat, a les institucions va ser com a subdirectora de la Institució de les Lletres Catalanes, un organisme dependent del Departament de Cultura. “Tinc una experiència en l’administració pública que poca gent té”, explica i tot seguit assegura que “allà em sentia inútil. Quan treballes a l’administració has de saber quin telèfon has d’aixecar, tal com feia la directora. Després vaig saber que gravaven i filtraven les meves trucades amb la finalitat que jo no pogués tenir poder de debò”. Sens dubte, aquella experiència breu, de només un any, li va servir per veure les grans deficiències i el clientelisme que sovinteja a l’administració.
Els finals i els principis
Amb tot, la Isabel ha viscut moments d’auge i de reconeixement en l’àmbit literari, que es fan extensibles fins avui, però alhora circumstàncies personals molt complicades i especialment colpidores com la mort del seu fill en un accident de trànsit. Ha sigut molt valenta per explicar aquesta experiència en un dels seus darrers llibres, ‘El racó de la memòria’. “Mira-te’l, és aquest. Era tant maco…” diu mentre mostra una fotografia. “No hi ha dia que no pensi en ell però m’agrada fer la ploramiques”, explica amb els ulls humits. No deu ser gens senzill escriure’n. “M’ha costat. No ho vaig fer com una teràpia sinó per la necessitat d’explicar-ho, que no se’m podrís a dins”, relata mentre conté les emocions lògiques del moment.
En contraposició a aquest episodi tan difícil de la seva vida, un final, és el moment de comentar el futur dels catalans com a poble: la independència com un nou principi, en aquest cas col·lectiu. “Ja no es pot retrocedir perquè el moviment ha avançat massa. A més, si no es fes, com quedaríem de frustrats? Seria l’anorreament d’aquest poble”, exposa en un to contundent. A més, aprofita per fer memòria i recorda el famós ‘nos hemos cepillado el Estatut’ d’Alfonso Guerra i les contínues traves del Govern espanyol a l’executiu i al Parlament catalans: “Per què hem de viure d’aquesta manera? Per què hem de demanar permís per tot? Totes les lleis del Parlament derogades, fins i tot les que fan referència als refugiats o la pobresa energètica”.
Amb aquestes paraules, és evident que Isabel-Clara Simó segueix essent la mateixa jove combativa que va obrir-se al valencianisme ara fa uns cinquanta anys. Això sí, tal com ella apunta, amb uns anys més. Diu que s’ha fet gran, o pitjor encara, que s’ha fet vella. Potser vella d’aspecte però no d’esperit. “És el moment d’acomiadar-se”, diu ella.
L’entrevista s’ha acabat i hem parlat ben poc de la seva obra. Potser, molt segurament, perquè era el moment de fer balanç, de parlar de tot, de reviure encara que sigui una petita part del seu recorregut vital. La seva història és com moltes d’altres amb què ha il·lusionat a centenars de milers de lectors en els seus llibres, amb la diferència que, aquesta vegada, ella n’ha esdevingut la protagonista.
