Quan Benjamin Britten va compondre Somni d’una nit d’estiu (1960) era un compositor llançat. Esperat, com un fill desitjat. Com tot fill, també dugué algun mal de cap que altre als britànics més conservadors. Peter Grimes (1945) havia estat un èxit que el dugué a compondre 13 òperes (millor que jo, ho explica el senyor Ross en El ruido eterno) i, encara que Altra volta de rosca, que veurem la propera temporada, o El pescador boig (com la cita Alex Ross) són òperes —diguem-ne— més complexes, la nova producció del Palau de les Arts per a Somni d’una nit d’estiu va saber emfatitzar el Britten més autèntic en tots els sentits creatius, musicals i sonors, però també humans com la juguesca, la broma, la sexualitat, la crítica sexual, el masclisme, etc. Al remat, un òpera que sempre ha pecat, o sofrit, la crítica, de llargueruda, acabà sent un quasi vist i no vist. Per una banda, per la proposta escènica de Paul Curran amb la genial col·laboració en la il·luminació i en el vestuari i, per altra, com sempre (o quasi sempre), per l’excel·lentíssima interpretació de l’orquestra de les Arts amb Roberto Abbado al capdavant. Amb tot, encara es va anticipar l’escena, abans que comencés l’orquestra amb els acords eteris i vaporosos, premonitoris del món fantasiós de les fades i fullets, fent que la proposta es perllongarà en més de tres hores.
Però, la temporada actual acaba i aquesta nova producció de les Arts, si fem una ullada amb retrospectiva i posem en la balança els pros i contres, les coses bones i les dolentes, aquelles veus que no convencen amb les que sí, o aquella proposta que desencaixa amb aquella que peca d’obvietat, trobe que Somni d’una nit d’estiu, en termes generals, és de les millors propostes de les que han passat aquesta temporada per les Arts.
Puck (Chris Agius Darmanin), Oberon (Christopher Lowrey).
En l’ample espectre de les veus, format per la parella del món fantasiós (contratenor i soprano), el quartet principal (soprano, mezzosoprano, tenor i baríton), el sextet còmic (amb baixos i baríton i tenor), el duet del món real (baix i contralt) i el quartet de veus blanques, van presentar una qualitat homogènia. Si bé és cert, un dels papers principals, el d’Oberon a càrrec del contratenor Christopher Lowrey, va anar de menys a més, és a dir, que Lowrey passà per moments on l’orquestra i els duets amb Titania, una de les més destacadíssimes de l’ample elenc de veus, el va reduir i ocultar, a mesura que es desenrotllaven els actes Lowrey anà sobreposant-se i guanyant seguretat oferint àries de gran musicalitat, timbre i col·locació de la veu.
Oberon (Christpher Lowrey), Tytania (Nadine Sierra) i els fullets i fades (Escolania de la Mare de Déu dels Desemparats).
També esdevingué desigual el quartet principal, el que d’alguna manera representava la vida real, el format per Mark Milhofer (Lysander), Dan Kempson (Demetrius), Nozomi Kato (Hermia) i Lcah Partridge (Helena), encara que en aquest grup elles es van mostrar molt més segures i homogènies de principi a fi, mentre que Milhofer es va trobar amb dificultats momentànies per projectar la veu, sobretot en registres més greus. Tanmateix, tant el quartet real com el duet irreal, van mostrar una progressiva milloria. Un alliberament interpretatiu que estigué arrodonit per una gran entrega en la vessant escènica. Això, junt a l’elegant i esclaridora escenografia, l’oportuníssima il·luminació al servei sovint del drama i al rescat del vestuari, ajudà en tot moment a mantindré l’atenció en el drama shakespearià.
Menció a banda mereixen el sextet còmic. Ací, novament Curran va estar encertadíssim en mostrar des del principi els còmics en escena amb el quartet de la vida real en la mateixa franja temporal i en el mateix espai físic. D’alguna manera, les dues històries reals esdevenien alhora paral·leles. Se seguiren amb atenció i claredat. Mentre que la història maquiavèl·lica del món irreal, el de les fades i fullets, el da la foscor, anava esdevenint i intricant-se en el món real. D’alguna manera, l’escena anava creant la necessitat del desenllaç, animant l’ànsia de riure davant del drama que, tot i el coneixement de la història de Shakespeare, hom esperava la sorpresa que ens depararien els còmics representant Píramo i Tisbe. El tercer acte, el més jocós i el més brètol dels que compon Britten, fou un èxit absolut. Prova d’això foren les riallades que el públic, excessivament minso per a aquesta gran proposta de les Arts, deixava escapar sucumbit sobretot per Bottom, a càrrec del baix Conal Coad, qui tot i la lesió que l’impedí moure’s sense coixejar, qui sap si això acabà per afavorir la vessant còmica, oferí una de les veus més penetrants, lleugeres, fresques i de matisos de la nit.
L’elenc de veus amb Roberto Abbado i l’Orquestra de les Arts. Foto: laveupv.
Al final, ja saben, tot semblava que havia estat un somni, el relat d’una història que Britten i Pears adapten sense oblidar la seua realitat humana, la seua relació, el sexe, la violència entre la parella, el masclisme, mentre mantenen el drama de Shakespeare completat per una musica amb tota la profunditat del llenguatge madurat i consolidat de Britten i que l’orquestra arrodoní i despuntà en conjunt, però seria injust no destacar els solistes de trompeta, de clarinet, de violoncels, la celesta, l’orquestra i Abbado, el cor de l’Escolania, l’escenografia., i el llarg etcètera de les veus.
Deia Bottom que ells, els còmics, serien capaços de fer coses serioses i, fins i tot, “balades que farien partir-nos el cul” de riure. Ho vam fer de debò, però també vam gaudir del drama, del quasi musical, del quasi teatre amb Chris Agius Darmanin com a Puck brillant, de l’europeisme musical, de la simbiosi comicodramàtica de Britten, de Pears (i Shakespeare), de les dobles lectures, de les subliminals receptes harmòniques, del contrapunt del color orquestral, de l’orquestra, d’Abbado… S’acaba l’òpera pública, i “si els hem molestat amb alguna cosa, els demanem disculpes”, només ha estat un somni. Alguna cosa més diria jo.
