La trinxera està al sud

Sense quasi publicitat ni incentius, ‘A la Valenciana’ celebra el míting central a València mirant cap a Alacant, on hi ha en joc un quart diputat.
12 juny 2016 01:00h
Sergi Tarín / València
 
A Mònica Oltra, els grans actes polítics continuen posant-la nerviosa. Minuts abans del míting, xupla un Marlboro i confirma addiccions velles, panxa plana per dieta severa d’insomni i fortes contractures als muscles. “Tem les iaies” i descriu amb les mans tremoloses l’efecte i l’afecte dels dits sobre la clavícula en el moment de la besada. De fet, a Rita Barberá, en temps de bones collites, una d’aquelles iaies li feu un esguinx al braç. Una perillosa relació entre l’èxit polític i la traumatologia que, potser, feu que es decidira per una exposició breu de candidats enmig la torba amb potencials ancianes que fan roges les galtes i molls els muscles.

Per tot allò i perquè l’acte de València era secundari respecte al d’Alacant, el 17 de juny, on hi ha en joc, segons els gurus de la coalició, el quart diputat per la circumscripció. Per tant s’apostà més per l’eficàcia que no per l’excel·lència. Les campanyes solen ser llargues i cal estalviar idees, goles i caps de cartell. Ni Pablo Iglesias ni Alberto Garzón aterraren diumenge al pavelló del Cabanyal, un recinte tropical que provocà un elevat índex de crema calòrica tot i que les úniques activitats esportives foren l’aplaudiment i l’oneig de poques banderes: una quatribarrada preautonòmica, una senyera i dos del Partit Comunista sostingudes per individus que demostren com les barbes ‘hipster’ mai no podran assolir el nivell d’autenticitat i matisos d’aquelles covades durant la Transició.
 
Una lluita sorda entre essències i impureses que acabà amb la falç i el martell penjats en un dels cantons, en la part més alta del galliner. Els utensilis obrers grinyolaren enmig l’estètica de cors i cercles i crits més propis d’una grada futbolística que de l’avantguarda del proletariat. “Hui no estem sols, sinó tots junts demostrant moltes coses”, advocà Ricardo Sixto, la quota segura d’Esquerra Unida a la llista, per “una pluralitat que cal respectar” i que, de pas, li permet arribar entre coixins al Congrés sense haver de deixar-se els ulls i les palpitacions en el 90% escrutat de la nit electoral.

Un benestar gens comparable als anys convulsos en què, com a secretari d’organització, firmà l’expulsió, el 2007, de Mònica Oltra, ara la seua cap de coalició. Girs, en tot cas, del passat efímer i desmaiat. Un rancor domesticat amb canyamel d’enquesta i possibilisme, l’únic “isme” que no ha sucumbit a la postmodernitat. Com tampoc no han caducat els referents de la dialèctica clàssica ‘a la valenciana’. Joan Baldoví, el cap de llista, introduí un Vicent Andrés Estellés, “no hi havia a València una coalició com la nostra” i un Raimon: “Contra la por és la vida, contra la por sense por”. Baldoví feu alçar el públic tres vegades, cosa que demostra la plena vigència del catàleg nacional.
 

I entre els forans benvinguts hi hagué Pablo Echenique i Íñigo Errejón. El primer començà demanant perdó per recitar “la llarga llista” de casos de corrupció del PP valencià, “fins a 15, amb 130 imputats i 15.000 milions furtats”. “Nosaltres no furtem, eixa és la nostra etiqueta”, reivindicà. I Errejón manifestà la necessitat d’enviar “una carta de comiat, sense indemnització, a Rajoy” el 26 de juny. “Tenim urgència, tenim pressa, ens queden dos setmanes per heretar el nostre país”, apuntà i criticà el model del PP “d’expulsar metges i arquitectes i portar turistes perquè els servim cervesa barata”. “No volem ser una colònia turística”, exclamà abans de proposar un “pla de repatriació del talent jove”.

L’acte el clogué Mònica Oltra amb un discurs afectat d’esgotament per la calor, la duració i les contractures. La vicepresidenta del Consell esmentà Joan Manuel Serrat i la cançó Seria fantàstic, on es demana “que no guanyen sempre els mateixos i que hereten els desheretats”. Oltra marcà la cruïlla “entre Panamà o la gent senzilla d’aquest poble” i advertí que el Partit Popular fa ús de la por perquè “és l’únic sentiment humà que paralitza” i que l’antídot “és el somriure”. Seria fantàstic pixar-se de riure, cantà Serrat, així com El sud també eixisteix, títol d’un dels poemes de Mario Benedetti que va musicar. En aquest cas, un sud alacantí on sembla que s’ha obert la trinxera valenciana. Certament, qüestions de demoscòpia descentralitzadora i d’estratègies de coalició centralitzades. Tot a una.

La Veu

 
next