Sergi Tarín / València
A les 19.30 es desborda la litúrgia. Hi ha campanes, el cant de la Salve, crits i elogis. Tot davant la Mare de Déu ultratjada. “Gireu-la cap al poble!”, s’escolta que diu una veu. A la porta de la basílica, menut i satisfet, Antonio Cañizares ensuma el baf de la gentada apilotonada. Són vora 4.000 ànimes ofeses pel bes lèsbic entre la Mare de Déu dels Desemparats i la de Montserrat en un cartell de l’organització independentista Endavant. Tot pura síntesi del mal per despertar el gen atàvic.
L’únic precedent fou el maig de 1939, quan la Mare de Déu fou desagreujada pels anys de captiveri sota el terror roig. Mentre la imatge creuava els carrers del centre, es desencadenava la veritable “reparació”: milers de republicans malvivien a la presó Model i s’omplien d’afusellats les primeres foses del cementeri de Paterna. Dijous es tornaren a veure boines carlines, pancartes a favor de Cristo Rey i grups de feixistes “en contra de la degeneració”. I monges, moltes monges: joves i velles; de blanc, de blau i de marró; a peu pla del carrer, assegudes en esglaons o guaitant des de les finestres. Centenars de monges per sostindre, totes a una veu, el prec del rosari.
“Venim a resar i només a resar. No és un acte polític ni de protesta ni de banderes ni de sigles”, apunta Cañizares malgrat les evidències. I durant mitja hora, la plaça se submergeix en el murmuri dels misteris lluminosos. La lletania es perllonga i s’expandeix per l’aire dels ventalls. Un aleteig amb olor a talc i laca. Prop de la imatge hi ha el rogle pietós del Partit Popular desmobilitzat. Són els apòstols de Jarcha: Isabel Bonig, Eva Ortiz, Jorge Bellver i Alejandro Font de Mora s’afanyen per ser els primers en besar l’anell del cardenal organitzador del míting més multitudinari de la campanya. Per a què cal Mariano Rajoy, si un acte central el pot tancar la mateixa Mare de Déu?
Fusta privilegiada
Mentrestant, a la catedral hi ha la batalla per ocupar els bancs. Les primeres files tenen enganxat el cartell de “reservat”. “Com que reservat? L’església és de tots!”, protesta una fidel. “Si vostè ha vingut a estar còmoda, haver-ho fet abans”, li respon una altra. I el rector que custodia la fusta privilegiada capitula davant l’escaramussa de iaies a l’assalt de la primera fila. També hi ha dones que s’han portat cadiretes de platja i, fins i tot, catrets. “Aquest era de la ‘uela’ Dolores i encara en tinc un altre de vellut i cordons d’una rebesàvia”, explica Asunción, joiosa, tot enlairant un tamboret fosc amb potes que imiten columnes salomòniques.
Enfront, Maria, seguix l’escena: “Es vostè periodista? Doncs diga que ens respecten com nosaltres respectem a les del mocadoret”. I s’enduu les mans a la cara tot deixant caure un invisible vel islàmic. De sobte, l’orgue irromp amb rotunditat. Antonio Cañizares entra pel costat de la porta romànica i vira cap al corredor central. A cada pas, colpeja el bàcul contra terra. Mercedes, que ha vingut de Xest, trenca la cadència solemne i es llança fanàticament cap a la comitiva quan arriba a l’altar major. Cañizares no pot evitar l’ensurt davant d’aquesta impulsivitat de brusa floral i canes tintades de groc. “És molt valent, predica la paraula de Déu, dóna testimoni i força i el volem ‘a muntó’. Mira si li he dit coses!”, explica mentre torna al seu lloc.
L’homilia comença i es multiplica pels televisors de plasma penjats dels pilarots. “Seria un mal bisbe si fóra políticament correcte”, avisa Cañizares abans de carregar contra les “iniqües i destructives” ideologies de gènere, “no la violència, que ho aprenguen bé els periodistes”. Uns idearis als quals, transformats en lleis, “és necessari prestar-los objecció de consciència”. “Generen guerres i destrucció de la família!”, bull el cardenal, qui promet “ensenyar la veritat, encara que em crucifiquen”. És un sermó tallat per almenys cinc ovacions i crits de “visca Don Antonio!” i “valent!”. També hi ha un desmai als peus de l’altar. És una senyora major que reviscola a punt per a la benedicció, després d’uns instants sota una cúpula de ventalls frenètics.
En el fossar dels lleons
I acaba la missa. Al passadís central cau una tempesta de flaixos fotogràfics. Un nodrit grup de dones envolta Adolfo Suárez Illana. “Sí que és fill de son pare…”, diuen mentre li passen un mà arrugada pel rostre. I una altra li posa al palmell una imatge de Sant Vicent Ferrer: “Et protegirà”. Suárez roda d’abraç en abraç: “He vingut a propòsit per acompanyar a Don Antonio i a la Mare de Déu”. “Vostè és del Partit Popular?”, li pregunten. “Sí”. “Jo també, d’Abastos!”. La comunió ideològica precita tota mena de confidències: “Tinc la foto de son pare al menjador…”, li confessa una senyora major mentre mira de reüll l’home, absort en posar en marxa la mecànica fotogràfica del mòbil.
“Mira, Zaplana!”, “No, eixe és Camps”, conversen dues dones junt al Palau Arquebisbal. I l’expresident, molt prim i amb un morè refulgent al rostre, travessa el carrer amb les mans darrere i una parsimònia més pròpia del taitxí. Ja és nit tancada quan l’arquebisbe ix de la catedral. A fora aplaudixen una cinquantena de fidels. “Estem en el fossar dels lleons”, lamenta Cañizares. “Encara han de vindre lleons més grans, Don Antonio”, li respon un jove amb una samarreta amb el lema “#stopcristianofobia”. I l’informa que ha passat tota la nit apegant més de 400 cartells per la ciutat.
Fa una nit fresca i Cañizares gaudeix dels elogis i les fotografies de grup. “Home, monsenyor, no tindrà una monedeta?”, arriben dos captaires. La insistència li fa arrancar el pas en direcció al Palau Arquebisbal mentre es palpa la faixa roja i nega amb el cap. Ja dins del sostre benefactor, cinc militants de Vox l’esperen amb samarretes amb el seu rostre imprés i missives contra les ideologies de gènere. “Ací, amb Joan Pau II darrere”, camina el cardenal fins una estàtua de bronze del papa anticomunista. És la darrera instantània de la gran nit de Cañizares. La de consagració definitiva com a principal (i potser únic) líder de l’oposició a la política valenciana.
