Marina Bou / Barcelona.
La seua primera intenció va ser Palestina, però la realitat la va empènyer a Grècia. Volia marxar, ser útil, i -al novembre de 2015- va decidir canviar el Parlament de Catalunya pels camps de refugiats: deixava la seua feina com a responsable de premsa de la CUP i passava a omplir les files de l’ONG Lighthouse Refugee. El 19 de gener, la periodista Sara Montesinos es va plantar a Lesbos sense gaires preparatius i encoratjada per un amic i company de professió que li havia fet arribar la necessitat urgent de més mans amb les que comptar.
Va passar un mes i mig a peu de platja, rebent les barques que venien de la guerra. “Els donàvem roba seca i menjar però, sobretot, es tractava de transmetre calma i respecte”, relata la jove de 26 anys. De vegades, però, els viatgers eren interceptats per Frontex (l’agència de la Unió Europea que s’encarrega de les fronteres exteriors) abans d’arribar a la costa i que -en paraules de Montesinos- els rebia amb crits i cops de porra. “Tant costa aprendre tres paraules en àrab i tranquil·litzar-los?”, es pregunta amb una barreja de ràbia i frustració als ulls. L’objectiu era que els nouvinguts deixaren la costa tranquils, amb roba seca i un plat calent de la mà del moviment anarquista grec, que s’encarregava de preparar-lo quan el Govern del país va prohibir cuinar excusant-se en la salubritat.
Cap a finals d’abril, la presència de Frontex va multiplicar-se. Els refugiats eren interceptats i traslladats directament a l’aleshores camp de registre de Moria i els voluntaris -que havien treballat coordinadament durant mesos- eren apartats de la seua tasca. En un moment en què els estats encara no havien tancat les seues fronteres, el Govern grec expedia un permís als nouvinguts per romandre sis mesos al país amb l’esperança que creuaren cap a Macedònia buscant asil a Àustria, Polònia o Alemània: “et donaven un DIN-A4 escrit en grec, gens útil”, recorda Montesinos. Va ser aleshores -el 4 de març i ja per compte propi- quan va decidir marxar al camp d’Idomeni, on va trobar-se, per primer cop, amb el caos i la insalubritat: després d’una setmana i mitja distribuint articles comprats amb donacions que arribaven des de Catalunya (en una ocasió, van gastar uns 3.000 euros en botes d’aigua), es van adonar que no podien assistir ni tan sols un terç de les 15.000 persones que malvivien al camp.
Escola EKO
Una nit, Montesinos va ser a punt d’abandonar. Recorda -amb els ulls entelats- el caos a Idomeni a les dues de la matinada, molta pluja i una discussió amb un home que li demanava mantes quan ella no en tenia. “Després, va tornar amb un noi que parlava anglès per demanar-me perdó -sé que això no és culpa teua i esteu intentant ajudar, em va dir- i em va dur a la seua tenda, inundada d’aigua i amb quatre nens dormint a dins”, explica. La situació la superava i va donar-se per vençuda, però alguns membres de Fotomovimiento (un mitjà que dóna testimoni de la realitat social mitjançant imatges) van creuar-se al seu camí: necessitaven ajuda a EKO, un petit camp improvisat en una benzinera, a uns 15 quilòmetres d’Idomeni.
El trajecte que solen fer els refugiats que arriben al nord de Grècia comença per Moria, des d’on marxen en Ferri fins a Atenes. Un bus propietat d’una empresa privada (i que han de pagar) els condueix fins a EKO, que -fins aquesta setmana- era la darrera parada en el camí per arribar a Idomeni caminant. “Els deixaven allà perquè l’amo del bus tenia un tracte amb el de la benzinera”, assegura Montesinos. El tancament total de les fronteres, juntament amb la situació de famílies amb nens o persones grans a càrrec que no podien acabar el viatge a peu, va plantar la llavor del camp d’EKO i milers de persones van instal·lar-se al voltant de l’estació de servei. Sara Montesinos no va dubtar en quedar-s’hi davant la impossibilitat de gestionar Idomeni i amb l’esperança de construir alguna cosa per les aproximadament 2.500 persones que havien fet casa seua d’aquell trosset de terra. La presència del Govern grec era nul·la i només podien comptar amb Metges Sense Fronteres, que fins aquell moment havia passat consulta quatre hores al dia i repartia un entrepà per dinar.
Poc a poc -i és que a Grècia “va tot molt lent”- Montesinos i altres companys van centrar-se a descobrir necessitats menys evidents que el plat calent que els antifeixistes alemanys portaven cada dia a EKO (es tractava de parlar amb els refugiats, guanyar-se la seua confiança i adonar-se, per exemple, que els calia una cosa tan bàsica com roba interior). Necessitats que s’havien transformat en projectes dirigits pels habitants del camp, que van decidir muntar una escola -per a ells, un espai educatiu, ja que la paraula escola els ancorava encara més a una situació que creien temporal- i un espai de jocs per als infants utilitzant dues carpes donades que acabaven d’arribar. “El camp és seu i ells han de decidir on van a parar els diners que ens arriben”, afirma Montesinos després de recordar la reunió en què va conèixer les quatre mestres (d’àrab, matemàtiques, anglès i art) que gestionaven la iniciativa. I és que, entre els refugiats, hi ha perfils professionals de tota mena.
Els aspectes més bàsics començaven a estar coberts i cadascú tenia el seu lloc al camp, inclús els col·lectius més vulnerables. “Els homes es buscaven els seus espais, els infants podien anar a l’escola, però les dones passaven el dia recloses a les tendes”, lamenta Montesinos. Però, de seguida, un somriure es dibuixa al seu rostre: van decidir obrir un saló de bellesa i, fins fa poc, autogestionaven el seu propi espai. EKO s’havia convertit en una espècie de poble, una comunitat unida i molt diferent a la resta de camps grecs. Ningú feia un pas sense saludar algun veí i els conflictes -puntuals- eren els propis de la convivència de qualsevol comunitat.
La majoria de persones que arriben al país hel·lè acumulen anys de viatge fugint de la violència extrema o, en el millor dels casos, de la misèria. Gran part dels Sirians que escapen de la guerra han quedat, en un moment o altre, atrapats a Turquia -“una experiència horrorosa que feia tremolar i plorar els xiquets d’EKO”- i, en moltes ocasions, han hagut d’enfrontar-se a la violència de les forces de seguretat europees. “Generar una relació d’igual a igual -tot i la diferència evident que jo tornaré a casa sense cap problema- ens permet deixar molt clar que nosaltres no formem part de l’Europa que els està tancant fronteres”, explica Montesinos. Ella mateixa ha ensumat els gasos de la policia i ha pintat amb els refugiats pancartes de protesta.
“He vist molts maltractaments per part de les autoritats gregues”, diu. Quasi no aconsegueix pronunciar les paraules mentre recorda el viatge en ferri de Lesbos a Idomeni, on desenes de demandants d’asil viatjaven embridats. “És racisme pur”, sentencia: “la societat és racista i -com a tal- té uns governs racistes”. Des dels maltractaments a les costes de Grècia o als camps de refugiats alemanys fins al Partit Popular ignorant sol·licituds d’asil. Dues cares de la mateixa moneda. “Estem deixant morir éssers humans, gent amb malalties greus que no té accés als medicaments que necessita”, exclama Montesinos mentre recorda un xiquet amb paràlisi cerebral evacuat d’un camp grec a déu hores de morir. Els voluntaris s’enfronten -fins i tot- a intents de suïcidi. “S’ha hagut de parar joves de 15 i 17 anys que s’havien buidat una ampolla de benzina a sobre”, assegura Montesinos, incapaç de trobar un consol per als refugiats més joves. “Què els dius? Que tot anirà bé quan saps que es podriran als camps de Grècia?”, pregunta amb un raig de veu.
A la frontera
La solució podria estar a les urnes, però sembla llunyana. “Tots els partits que van a les eleccions espanyoles haurien d’incloure als seus programes el traspàs de les competències per respondre demandes d’asil a les administracions locals”, reclama Montesinos, molt segura de la resposta que tindrien els ajuntaments. La realitat no sembla acompanyar-la, però sí la famosa desobediència: “està molt de moda parlar de desobeir l’Estat espanyol, però cal demostrar-ho amb vides humanes”. I és que -quan va tornar a Barcelona- la indiferència cap al que havia viscut, persones a les quals ella posava cara i nom, va enfonsar-la en una profunda tristesa. Abans de marxar d’EKO, va deixar clar que no abandonava la lluita i que seguiria pressionant per millorar la seua situació des de la ciutat catalana: “havia tornat per quedar-me, però aquí vaig trobar-ho tot mort”, diu decebuda -sobretot- “amb espais als quals ha militat”. El passat 6 de juny va decidir tornar a EKO, però abans va traslladar la seua experiència a escoles catalanes: és molt probable que aquests xiquets no coneguen mai un refugiat, però la llavor antiracista estava plantada.
I és que, quina diferència hi ha entre el refugiat sirià o l’africà que fuig de la misèria i -si no mor al Mediterrani- fa de manter a Barcelona? La clara distinció entre els demandants d’asil provinents de conflictes bèl·lics i els immigrants econòmics que es fa a l’Estat espanyol és totalment injusta per Montesinos. “Són els grans oblidats”, lamenta mentre recorda quan les fronteres europees van romandre obertes primer per sirians, iraquians i afganesos i -finalment- només pels primers. Va ser aleshores quan un conflicte creat pels governs europeus va esdevenir un motiu d’enfrontament, quan un passaport sirià valia més que l’or i es van obrir rutes alternatives i molt més perilloses. “També hi ha gent que ha decidit malviure a Grècia -en condicions d’il·legalitat- perquè ha assumit que no creuarà”, assegura la jove.
A partir del passat 20 de març, la situació és encara molt més difícil. Des que va entrar en vigor el pacte entre la UE i Turquia, les detencions i deportacions en calent són el pa de cada dia a Grècia: a Lesbos, la situació va canviar radicalment i la por s’havia apoderat dels nouvinguts. “Els voluntaris els podien donar roba, però després havien d’entregar-los a la policia i és per això que l’ajuda humanitària va anar desapareixent”, assegura Montesinos. A Idomeni, en canvi, va ser dos dies després de l’acord quan va aterrar la tragèdia. L’Estat Islàmic havia atemptat contra Brussel·les i els refugiats sabien que aquelles bombes també explotarien a Grècia: “saben que se’ls carrega aquesta culpa, però ells mateixos fugen de l’Estat Islàmic; els han vist torturar les seues famílies”. Aquella mateixa setmana, Polònia va desfer l’acord amb què havia acceptat acollir unes 4.000 persones.
Però, és qüestió de buscar responsables més enllà de la barbàrie? “Quan vulguin fer alguna cosa la faran”, afirma Montesinos sense mossegar-se la llengua a l’hora de qüestionar l’origen de les armes o els militants nascuts a occident del grup terrorista. Per part dels mitjans de comunicació -i segons Montesinos- no ha quallat un discurs racista en aquest sentit, tot i que la seua actuació tampoc ha estat impecable. La periodista catalana, de fet, ha estat -juntament amb el seu company, David Zorrakino- de les poques que ha documentat el drama dels refugiats des del lloc dels fets, amb coneixement de causa i sensibilitat per les històries que es vivien al seu voltant: “han anat venint mitjans, però no es quedaven més d’un parell de dies i això no serveix absolutament de res”, denuncia després de reclamar un corresponsal fixe que visibilitze la problemàtica des del respecte i la confiança amb els refugiats. “No pots arribar a un camp i envair les tendes cercant desgràcies, perquè allò és casa seva”, afirma.
I en tot aquest entramat, no existeix un clau roent on agafar-se. Diu Montesinos que l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) fa de “conductor del tren a Auschwitz” i assegura haver estat testimoni de com membres de l’ONU prometien un viatge a Alemanya als refugiats si pujaven als autobusos amb destí als camps militars. Després del desallotjament dels camps del nord de Grècia, els seus habitants han estat enviats a camps de detenció en condicions lamentables i normes quasi dictatorials: “parlem de camps plens de serps i sense fumigar i on la policia tira pedres si hi ha una fila mal feta”, explica Montesinos reproduint les seues converses amb alguns refugiats.
Ella mateixa ha tingut conflictes amb les forces de seguretat que, el passat mes d’abril, van detenir tres companyes de forma aleatòria. “Aquell dia, havia anat a l’hospital perquè un refugiat veiés el seu fill i -de tornada- vam veure que la Policia secreta havia parat un cotxe de les nostres companyes. Se les van endur a comissaria sense cap explicació (a nosaltres ens van interceptar perquè no els seguíssim) perquè -segons ells- poden detenir algú que els sembli sospitós”. Els detinguts van passar per tot el procés sense defensa ni traductor i, a dia de hui, estan pendents de judici per -entre altres coses- “desequilibrar la democràcia, pau i seguretat grega”. La situació va ser, com a mínim, irregular i els refugiats van reaccionar: tot i que la majoria estan despolititzats (fins al punt de no acabar d’entendre el conflicte dels seus propis països), no han deixat d’implicar-se en el conflicte.
“Jo sé que Europa o els Estats Units d’Amèrica són una peça clau de l’origen de la guerra a Síria, però la majoria de refugiats del camp no ho tenen tan clar”, explica Montesinos quan ha estat preguntada per la visió dels demandants d’asil respecte de la intervenció occidental al conflicte. Encoratjats per promeses de drets humans i llibertats, els refugiats no acaben d’assumir que Europa els tanque les portes i els deixe morir. De fet, encara conceben esperança en la humanitat dels governants i -a EKO- s’havien organitzat per impartir classes d’alemany.
Pel que fa a l’Estat espanyol, l’arribada de refugiats és una realitat llunyana, amb menys d’una cinquantena de persones acollides. Eixir de Grècia és quasi impossible i els que intenten creuar a Macedònia són estafats per la màfia -uns 1.000 euros per persona- i retornats per l’exèrcit del país. “A més, hi ha un grup d’extrema dreta que es dedica a caçar i apallissar refugiats”, afegeix Montesinos. Els voluntaris eren escèptics quan l’OTAN va anunciar l’inici de la lluita contra les màfies a Lesbos i la seua actuació no va contradir-los: “ells mateixos sabien d’on sortien les barques i no van actuar per parar-les”, diu la jove.
A llarg termini, una de les tasques pendents de l’administració és l’acollida als països receptors, l’atenció a les necessitats dels nouvinguts i la protecció dels seus drets més fonamentals. “Mitjans hi ha, només cal destinar el pressupost d’armament, però és un tema de voluntat política”, assegura Montesinos. La periodista insta les administracions a abandonar la seua actitud racista i esborrar-la dels carrers, a afavorir la integració i futura convivència. Cal prendre exemple de Lesbos, una illa de tradició d’esquerres, on “els veïns s’han portat excepcionalment, tant amb els voluntaris com amb els refugiats”.
I és que la situació sí entén de colors polítics. “No veig un canvi de govern, però si hi entrés Podem tinc certa confiança que es començarien a respondre sol·licituds d’asil, com a mínim, per vergonya”, pronostica Montesinos. “Rivera es passeja per Idomeni, però va plantejar treure la targeta sanitària als immigrants i, per part del PSOE, hi havia una diputada que ajudava EKO i volia moure fils”, explica. Pel que fa a la societat civil, diu la periodista que cal estar alerta contra l’organització dels moviments d’extrema dreta: “aquí hi ha hagut agressions racistes que no suposen casos aïllats, però tampoc no atacs massius organitzats”, celebra.
A les 5 del matí, un grup de Policia secreta va dedicar-se a desallotjar els voluntaris, buscant-los tenda per tenda. Havien tallat la carretera a 30 quilòmetres en totes les direccions i -més tard- uns 400 policies antiavalots van buidar el camp. Cares tristes i comiats amargs entre refugiats i voluntaris, que havien aconseguit crear una comunitat ferma i unida. Un dels darrers camps independents que quedaven a Grècia ha desaparegut i, amb ell, un trosset de l’ànima de tots i cadascun dels voluntaris com la Sara Montesinos.
