Intentar ser creatiu en la redacció de la crònica d’un lliurament de premis a escriptors és quasi com vestir-se de bussejador i lliurar-se a la mar amb dofins. Mai no nadaràs tan esveltament. En l’últim intent, després de prémer la tecla d’esborrar compulsivament se m’acut allò de les dues realitats paral·leles. Un clàssic. Res de nou. Com aquell que aterra de cop i volta a la terra i recau a la plaça de la Mare de Déu dels Desemparats i s’adona que una gentada viu amb total legalitat la seua fervorosa adhesió al patriarca, practica la iconoclàstia, enlaira banderes amb síl·labes de fonètica corcada i repica, salmodiant amb vehemència, allò que des del púlpit se li diu que ha de dir. S’asseverarà que viuen la fe amb total normalitat. Contràriament, si aquest individu recau pel carrer Sant Ferran, allà por on queda el centre Octubre, i escolta Gemma Pasqual introduir l’acte de lliurament dels premis de la Critica dels escriptors valencians dient: “El govern (valencià) ha de legalitzar el nom de la llengua”, allò que aquest espècimen desconegut pensarà és que allà dins se celebra un acte, si més no, de clandestinitat lingüística.
Es pot quedar esbalaït quan escolte Pasqual dir que “cal un govern que governe” o quan l’escriptora i vicepresidenta de l’AELC al País Valencià adverteix la concurrència amb què “ara ja no tenim el PP”, i encara que “entén” que el govern “governa amb por, ha d’entrar a formar part de l’Institut Ramon Llull”, perquè “han de ser valents”.
Gemma Pasqual fent el seu parlamanet.
Per a valents de mena, els escriptors. Fins i tot es premien entre ells i no es veu gens de gelosia. S’aplaudeixen, i com. Susanna Lliberós va agafar de nou el relleu i va continuar presentant l’acte concorregut de cares conegudes que, prèviament, dialogaven qui sap si de l’acte de desgreuge al príncep dels desemparats, de les hectàrees de terra calcinada o de les paupèrrimes xifres de llibres venuts en català. Som una generació genèricament mandrosa i la tendència és a reduir els instants de processament d’informació. Llegir, només quan siga irremeiablement vital. Com el foc, només ens preocupa quan crema prop.
Així mateix, un rere l’altre anaven passant els premiats, amb anunciadors d’urgència perquè, a causa de les meravelloses infraestructures ferroviàries, la Junta directiva de l’AELC va arribar tard. Antoni Ferrer, Lliris Picó, Marc Granell, Ca Revolta, Rodolf Sirera, Anna Moner i Martí Domínguez foren els que van recollir el puny que estreny amb força un llapis, obra de Jordi Albinyana.
Anna Moner recull el premi d’assaig per Gabinet de curiositats (Pruna llibres, 2015).
Tots, premis merescudíssims que es mereixen la nostra admiració. No obstant això, emotivament especial, pel que significa per a un mitjà tan humil com aquest, fou el premi d’assaig a Anna Moner i al seu Gabinet de curiositats (Pruna llibres, 2015). En un país on els diaris en llengua pròpia es fan amb traduccions del Salt —i no passa res—, on has de llegir i veure com polítics progressistes s’omplin de raons en defensa de la llengua i la vertebració del territori, en les xarxes socials, a partir de notícies que comparteixen en castellà o subministrades per línies editorials amb seus castellanes —i no els fa vergonya—, que Gabinet de Curiositats, un recull de textos majoritàriament publicats a La Veu, haja resultat premiat, és una dosi de metamfetamina anímica per seguir endavant.
Rosa Magraner es va encarregar de posar la lloa a l’homenatjada, l’acadèmica, escriptora i mestra Carme Miquel, que va rebre el guardó de la mà de la presidenta de l’AELC, Bel Olid. Una dada a tenir en compte: “només el 4% dels premis recauen en dones”. Aquest percentatge fa pensar. Després, entre lletres teatralitzades a càrrec de Pilar Almeria i Pepa Juan, amb música d’Irene Klein, va arribar la donassa Rodoreda. Un tast de Cinc actrius lligen Rodoreda, una obra d’un univers profund, vital, retrospectiu… d’aplaudiment fervorós que, sense una televisió pública que el mostre, que el projecte, que l’entre a les llars…, queda reduïda a un plaer clandestí d’interessats.
I, “cal que la Directora General de Cultura parle català”, va concloure Pasqual en la seua introducció a les primeries de la vetllada. Què no ho fa, essent una autoritat de la cultura?. “Amb dificultat”, és més, “no passaria el requisit lingüístic”. Finalment, escriure en la llengua del nostre país és encara un acte d’il·legalitat.
En el pecat, va la penitència; si som país, la literatura en català és irrenunciable.
Anna Moner. Foto: PratsiCamps
