Sergi Tarín / València.
Sols existí el miratge de les enquestes. La resta fou una llarga frustració per als centenars de simpatitzats, la majoria joves, que s’aplegaren diumenge a la seu de Compromís, a la plaça del Pilar, a València. Tot estava preparat per al sorpasso i el canvi incontestable, però res de tot allò passà. Des de ben prompte el destil·lat d’escrutini deixà clar que la nit esdevindria un brou amarg. Un glop aspre que feia els ulls de vidre i convertia les veus en murmuris. Cap a les 23.00 hores els candidats pujaren a l’escenari. Impossible dissimular la decepció: un pas pesant amb sabates de formigó i els rostres fets una col·lecció de miralls contra miralls davant l’abatuda concurrència.
Antonio Montiel, portaveu de Podem a les Corts, fou el primer a perforar el gel polar de la nit d’estiu. “No estem derrotats, no vull veure cap cara trista, sols vull veure somriures”. No res. Un esforç inútil. “Hem consolidat una posició política i una manera de governar”, mirà Montiel d’extraure un mínim valor proteic als resultats. Mentrestant, el conseller d’Educació, Vicent Marzà, palpejava l’adolorida esquena de Mónica Oltra, a qui li aplegà el torn i s’hi amollà amb franquesa: “Hem quedat per baix de les expectatives, només cal mirar les vostres caretes”. Tot i això, Oltra reivindicà la confirmació del multipartidisme: “No volem un país en blau i de roses. El volem en color. Perquè el roig sí que el volem, no?”. Fou el guiny directe a Pedro Sánchez i la possible entesa d’esquerres a Madrid sota l’acord del Prado, la proposta botànica i estatal per arraconar Mariano Rajoy i Albert Rivera. “Teníem raó, ho sabíem i els números encara ixen”, insistí Oltra.
Més impulsiu es mostrà Joan Baldoví, cap de llista de la coalició: “Amb la cara ben alta, me cague en Ceuta!”. “Crist!”, s’exasperà entre escarafalls i reculà a l’instant davant el temor a futurs desgreuges cardenalicis: “Amb tots els respectes…”. Tot seguit aprofundí en l’oferta de “mans obertes” al Partit Socialista i continuà amb Estellés i allò d’assumir la veu d’un poble. “Me cague en Ceuta!”, recuperà l’exabrupte geogràfic davant tant de cor de plom.
No hi hagué consolació possible. Alguns grupuscles banyaven silencis amb cervesa. I regidors i diputats de Compromís i Podem digerien la tristor amb una educada professionalitat de càrrec públic. Menys afectats semblaven els militants d’Esquerra Unida, amb la pell dura a força de jornades de davallada. De fet, Glòria Marcos es passejava solitària i amb un pas pompós de vedette vinguda a menys en la política, però vinguda a més en nits de ferides col·lectivitzades i ja un poc alienes. “Venim de convidats al sopar”, digué Ricardo Sixto, quota fixa d’Esquerra Unida, en referència a la coalició, en una entrevista a La Veu.
Ell i ella, Sixto i Marcos, foren els primers a alçar-se de la taula i, agafats del bracet, abandonar la vetllada. Per davant encara quedava nit, càlcul, balanç i, potser, autocrítica. És a dir, una immensa pila de plats per escurar. Una feina, per descomptat, impròpia de convidats.
