Un altre cas de discriminació lingüística als jutjats valencians

M. Teodoro: ‘Açò no és un fet aïllat, és el dia a dia als jutjats valencians’
30 juny 2016 01:00h

Eduard Ferrando / Sagunt.

El proppassat 7 de maig publicàvem al nostre diari una carta de Mercè Teodoro en què denunciava un nou cas de discriminació lingüística. En aquesta ocasió protagonitzat per la lletrada de l’Administració (abans, secretària Judicial) responsable del Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 1 de Sagunt, que requeria a l’advocada, a pesar de la claredat de la legislació al respecte, la traducció al castellà d’un recurs presentat en valencià, una de les dues llengües oficials del País Valencià i per tant perfectament vàlida per a ser utilitzada en els jutjats.

Ara, i després que l’advocada Mercè Teodoro presentara un recurs en què s’oposava a presentar la traducció requerida, tot reivindicant el dret a expressar-se en la seua pròpia llengua, la lletrada de l’Administració insisteix en la legalitat del seu requeriment i rebutja aquest recurs mitjançant una nova resolució, en forma de decret, que podríem definir, amb tots els respectes, de rocambolesca.

El decret en qüestió, que poden consultar ací i adjunt a aquesta notícia, intenta justificar l’acció del jutjat defensant que l’acció de requerir la presentació de la documentació en castellà és “precisament per a evitar dilació en la resolució, perquè la “proveyente” [sic] no és valencianoparlant i açò facilitaria una millor comprensió d’allò exposat en el mateix, evitant indefensió i evitant dilacions en haver de remetre-ho a l'oficina de traduccions de València”.

En aquest decret s’invoca l’article 231 de la Llei Orgànica del Poder Judicial (LOPJ) per a justificar el requeriment de traducció, el qual, malgrat tot, finalment no s’ha reiterat. No obstant això, el jutjat no ha rectificat la resolució inicial i la ratifica en aquest decret, tot intentat tergiversar la situació amb una citació parcial i una interpretació restrictiva de la normativa vigent. En efecte, argumenta el jutjat que, en tant que l’article 231 de la LOPJ fa servir verbs com ‘usar’ respecte el castellà i ‘podran usar’, respecte les altres llengües, “El terme usaran és preceptiu, vol açò dir, que implica precepte d'obligat compliment. El terme podran usar, és optatiu, voluntari i no implica obligació”. Cadascú que jutge.

Segons Mercè Teodoro, l’argumentació és perversa: “La llei preveu, en aquest article, que el castellà siga la llengua usada pels jutjats, però també preveu de forma expressa i en aquest mateix article, la possibilitat que els jutjats utilitzen les diferents llengües oficials en els seus respectius territoris. Si l’ús del castellà fóra imperatiu, la llei no regularia la utilització de les altres llengües”.

Però el més greu de tot açò, continua explicant la lletrada, és que, “en aquest cas, jo no discutia la llengua emprada pel jutjat, sinó que el jutjat discutia la llengua emprada per mi. Doncs bé, en relació amb els qui no formem part del tribunal, la llei encara és més clara i d’això no n’ha dit res el decret. Segons l’article 231.3, les parts, els seus representants i defensors, els testimonis i els perits poden emprar la llengua que siga oficial al territori on tenen lloc les actuacions. És a dir, al País Valencià tots els ciutadans i els professionals que ens relacionem amb la justícia tenim el dret a usar el català i ningú ens pot requerir que traduïm un escrit”.

I és que la resolució insisteix a desviar la qüestió i continua dient “encara que el valencià és llegua oficial a la Comunitat Valenciana i pot ser utilitzat en les actuacions judicials, igualment és oficial el castellà i que pot ser igualment utilitzat, no podent la part recurrent compel·lir al jutjat al fet que utilitze únicament el valencià”, cosa amb què precisament l’advocada es mostra totalment indignada i insisteix en el fet que “en aquest procediment ningú no ha demanat res al jutjat respecte la llengua; és el jutjat qui ens ha demanat a nosaltres una traducció al castellà, que no tergiversen les coses”.

Finalment, el decret, al límit de l’absurd, invoca un concret article d’una llei inexistent, Llei Orgànica dels Drets Lingüístics, la qual, no només no ha estat mai aprovada, sinó que es tracta d’un document extret, pel que hem pogut esbrinar, d’una pàgina d’internet de signe secessionista. És tot el que ha pogut trobar el Jutjat per a defensar la seua posició numantina, una llei inventada.  

Es fa evident que el decret mostra una absoluta tergiversació dels fets, fa servir els fonaments de dret de manera errònia i fins i tot apel·la a lleis que no existeixen, per tal de justificar-se. El jutjat està disposat a dir qualsevol cosa abans que reconèixer senzillament que es va equivocar quan va exigir una traducció al castellà d’un recurs presentat en valencià.

Tanmateix, el recurs inicial s’ha resolt sense que s’aportara l’exigida traducció, la qual cosa implica, ni que siga implícitament, el reconeixement de la impossibilitat legal d’exigir la traducció d’una llengua que és oficial.

L’advocada lamenta la indefensió dels valencians, el menyspreu de la llengua pròpia i el gran desconeixement dels operadors jurídics de les mínimes nocions dels drets lingüístics. “És molt greu i no és un fet aïllat, és el dia a dia. Sempre que exigeixes els teus mínims drets en relació amb la llengua, ets atacada per “voler imposar el valencià”. L’única imposició existent és la del castellà, eixa sí que opera, de facto, als jutjats valencians. Per això cal no defallir i cal exigir dia a dia que els nostres drets com a valencianoparlants siguen respectats”.



 

Descargas

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next