Tot i que pot sonar a tòpic, quan es presenten els festivals, siga de música, de cinema o de litografies, la intenció dels organitzadors sempre és posar la seua ciutat en el mapa, per allò d’obrir-se una finestra al món. Així ho verbalitzen perquè aquesta és, sens dubte, una de les intencions. Després, l’objectiu podrà haver estat més o menys aconseguit, encara que això requerirà d’una anàlisi més o menys assenyada i objectiva. Quan es presentà aquesta edició de l’SBALZ, també es verbalitzà que, a través del festival de metalls, que enguany celebra la seua 15a edició, es volia situar Alzira en el mapa, que fóra capital de la música de metalls.
Tal vegada siga prompte per dir si aquesta edició haurà aconseguit això o no, però, 15 edicions són més que suficients per considerar el festival com una fita ineludible a les primeries de l’estiu. Una fita, si més no, que ofereix uns espectacles musicals de molt bona qualitat més enllà de la ciutat de València.
Allò que sí es va poder palpar anit fou que, al cor de la vila jaumina, s’ensumava centreeuropeïsme. En arribar a la plaça Major, malgrat la incertesa climàtica, la gent ocupava terrasses mentre una banda de carrer —compte que no dic xaranga—, la Dancing Pepa Swing Band, amenitzava l’ambient entre anades i tornades al voltant de la plaça i la Casa de la Cultura, creant un ambient semblant al de ciutats com Praga, Budapest, Munic o, fins i tot, Luisiana, Missouri o Nova Orleans. Música de carrer, ben feta i amb gust, per adobar els preàmbuls del concert que oferirien la banda de la Societat Musical d’Alzira junt a solistes com els trompetistes Luís González i Manu Mellaerts o el quintet resident i organitzador Spanish Brass, amb direcció de Ramon Garcia i Soler. Un autèntic encert, al meu parer, traure l’espectacle que atresora el festival, al carrer.
Ramon Garcia i Soler amb la banda simfònica de l’SM d’Alzira, anit a l’SBALZ.
Amb la incertesa de la pluja que amenaçava de suspendre el concert, ja que Alzira no compta amb auditori i està, en ple segle XXI, aferrada als designis de Zeus i Úranos, anit es presentava, com és habitual al festival, el concert de la banda de la SM d’Alzira en què acompanya els solistes citats. Al capdavant de tots s’hi tornava a posar el director i compositor de la Vall d’Albaida, Ramon Garcia i Soler. Començaren amb Serrano, un pasdoble de concert (Op. 70), el qual, tot i el seu tarannà tradicional, compta amb un pont ben interessant al trio.
Luís González amb la banda simfònica de l’SM d’Alzira.
Ponderada i assaonada la banda, aparegué el trompetista Luís González per oferir un arranjament de Doksiter Andrews de la Rhapsody in bue de G. Gershwin. L’arranjament atribueix la majoria dels solos originals a la trompeta com, per exemple, el carismàtic i declarador solo de clarinet —glissando inclòs—de l’inici, que González escometé amb energia, amb decisió, fruit de la solvència tècnica. La càrrega d’intervencions exigents, adaptades a la trompeta, li donaven encara més, si cap, eixe regust jazzístic que atresora l’obra de Gershwin. La banda s’acoblà amb desimboltura a les intervencions de la trompeta, amb bona calidesa sonora, propiciada pel timbre vellutat del trompetista de Silla que, a banda de la destresa tècnica, mostrà la destresa i habilitat en l’ús de les sordines, vertader handicap en les afinacions dels instruments de vent-metall. Amb Gershwin, per descomptat, començà l’espectacle.
Seguidament, entrà en escena Manu Mellaerts, el trompeta de la Belgian Brass, qui amb un timbre molt més brillant que el de González oferí, junt a aquest i la banda, la Polka de José Suñer, una obra de petites dimensions, de caràcter tradicional, amb les dosis adients de virtuosisme com per arrancar una gran ovació i qui de poc no acabà en orris, ja que un espontani, més destre amb el trombó, agafà la massa del bombo fent caure el temps que, de poc, no va fer anar-se’n en orris la Polka.
Luís González i Manu Mellaerts amb la banda simfònica de l’SM d’Alzira.
El concert va concloure amb la versió per a banda i quintet de metalls del Brass Quintet Concerto del català Salvador Brotons. El concert, tot i el seu llenguatge relativament tradicional —pel que fa a l’estructura i lirisme melòdic—, molt més que altres obres més complexes o atrevides del compositor català, és exigent, com és habitual, en el llenguatge de Brotons per l’ús de les síncopes i el joc complex dels accents a través dels canvis de compàs. Això, a banda de les dificultats que exigeix a la banda i la dificultat de les línies melòdiques fragmentades entre el quintet, és encara molt més exigent per a la direcció, on Garcia i Soler sabé mantenir la temprança, el control amb els gestos clars i directes per mantenir la banda en el punt exacte en l’acompanyament, però, per aconseguir acoblar les intervencions exquisides dels Spanish Brass amb el matalàs harmònic i rítmic que s’exigeix a la banda.
Els Spanish Brass amb la banda simfònica de l’SM d’Alzira.
Sens dubte, els concerts de l’SBALZ són un autèntic espectacle, on ningú queda indiferent per la plasticitat i energia, la calidesa i afabilitat dels instruments de metall. Ara bé, sí sorprèn, indubtablement, veure la capacitat virtuosística d’aquests instrumentistes com, per exemple, Sergio Finca, amb un solo de tuba colpidor en The Sidewinder de Lee Morgan durant el bis. Si Alzira ha aconseguit alguna cosa, de moment, amb els quinze anys del festival, és ser la capital d’una sonoritat característica: la genuïna de l’SBALZ.
