Dues propostes equidistants, tant en el temps com, òbviament, en la tècnica compositiva. Sens dubte, el concert de divendres, dins de la 20a edició del Festival de Jazz de València, mantenia un punt en comú en les dues parts. L’Orquestra de València participava en el festival per a submergir-se en el Jazz simfònic i deambular entre una música electrònica o, si fa no fa, un New Age simfònic o un Chill Out estrany. En qualsevol cas, totes dues parts del concert pretenien unir-se per això, pel simfonisme aparent que donava la presència de l’orquestra sobre l’escenari; però, les propostes, estèticament, estaven a anys llum l’una de l’altra. Els resultats, també, van estar diametralment oposats.
La primera part va estar dedicada a l’esforç per barrejar el quartet de corda electrònic (violins i violoncel) més un Dj, els Arx i l’Orquestra de València, tots plegats, dirigits pel compositor i arranjador de Mirage, el músic de Càrcer, Enrique Hernandis. Van comptar amb un bon element en la il·luminació, per a ubicar el discurs, de més de 30 minuts, en una atmosfera Dance, Disco, New Age, Chill Out que volia, i s’esforçava, per mantindre una sonoritat simfònica. Però, el Palau no compta amb una acústica pulcra per a les sonoritats amplificades, és a dir, per als sons electrònics i, molt menys, amb tanta potència com la que oferia el Dj. Excessiva amplificació d’un Dj massa present i monotemàtic i més tenint en compte que Mirage no proposa, en principi, un minimalisme preeminent. Poc funcionals les intervencions dels instruments de corda electrònics, tret d’alguns solos virtuosístics, per moments semblants a riffs de guitarra elèctrica, si més no, curiosos. Amb una orquestra quasi inaudible entre sonoritats electròniques que no es feien entendre i només si filem prim s’establia una mena d’estructura a tenor del motius exposats que permetien, auditivament, seguir el discurs.
L’Orquestra de València amb Arx. Foto: laveupv
Tal vegada l’experiment haguera funcionat sense l’orquestra, amb més llibertat per a improvisar i crear o sorprendre, i sense la paor de fer quadrar unes bases rítmiques estàndards que recordaven massa al ‘xim-pum xim-pum’ de les discoteques ‘cools’, amb uns instruments acústics.
L’Orquestra de València amb Arx. Foto: laveupv.
La segona part estava integrada per repertori purament de Jazz simfònic clàssic. Amb l’adjectiu, però, faig referència a un seguit d’estàndards quasi, o del tot, universals. D’aquells que tothom pot i sap xiular. Temes d’imaginari col·lectiu, de múltiples versions, usats en grans quantitats pel cinema, la publicitat… Temes com Summertime, New York New York, Moonlight Serenade o The Pink Panther formaven part d’un programa que podia haver estat suat. Però, no va ser així perquè havien estat passats pel sedàs d’un compositor perspicaç. Santandreu va traure a relluir el seu cabàs de sorpreses, la seua capacitat transformadora per a fer d’uns estàndards típics, bons en origen, però típics (per això, deia abans clàssics), noves joies de Jazz simfònic. Quan una música és capaç de mantindré la il·lusió, de provocar la necessitat d’esperar la resposta a preguntes com: I ara què farà, què sonarà, qui intervindrà, quin repartiment del tema entre seccions vindrà?; o et sorprens amb un contrast harmònic fresc i novedós, un contrapunt fantàstic al tema principal introduït, per exemple, en Brazil d’Ary Barroso o en The Pink Panter de Henry Mancini. Quan u és capaç de fer atractiva una cosa que, a priori, ja es coneix, fins el punt de semblar completament nou, és que estem davant d’un creador magnífic.
Eva Romero amb l’Orquestra de València i el Sedajazz Ensemble amb direcció de Jesús Santandreu. Foto: Revelarte.
Bona part de l’èxit fou cosa de la mestria de Santandreu en els arranjaments del concert, per la seua capacitat per a conjugar l’orquestra amb l’ensemble fins al punt d’esdevenir un únic instrument; les seues seccions entrelligades amb uns contrapunts cridaners, escandalosament suggeridors amb els cromatismes, i per aprofitar els recursos sonors que afavoreix una orquestra, com ara, la percussió, la corda, o les trompes. Però, Santandreu no va estar sol, davant va tindre un gran conjunt musical unificat i uniforme, que va funcionar perfectament per a oferir un gran espectacle. Les gotes que van fer vessar el got d’èxit van ser de David Pastor, un trompetista capaç de tocar amb calidesa enamoradissa, d’improvisar com si parlara o d’eriçar els pèls enfilant-se als sobreaguts. Igualment, va destacar Eva Romero, que va recollir el missatge de Pastor en It ain’t necessarily so de Gershwin.
Es va ovacionar amb satisfacció. Molt i justament, tant que ni Santandreu es creia, pels seus gestos, allò que estava passant. La gent aplaudia fins a forçar el bis, on Pastor va tornar a sorprendre i Romero va tornar a colpir. Més aplaudiments i Santandreu no sabia què fer. Si haguera volgut, podia haver donat un altre bis. Un èxit absolut.
Jesús Santandreu. Foto: Revelarte.
Jesús Santandreu amb l’Orquestra de València i el Sedajazz Ensemble. Foto: Revelarte.
