Divendres 22 de juliol, a partir de les 17h, tindrà lloc la 2a secció del CIBM. Igual com el dia anterior amb la Tercera secció, aquesta també es celebrarà al Palau de la Música.
La secció ha estat protagonista en els prolegòmens del certamen per la polèmica arran de les demandes presentades per una de les bandes participants, la Lira Realense de Real. No ens estendrem en els successos esdevinguts, ja que poden llegir-los en les notícies relacionades a aquesta anàlisi o clicant en els enllaços. Allò que ha passat una mica més desapercebut és el fet, que la secció havia de comptar amb sis bandes, i tal com va informar La Veu, una de les dues bandes portugueses, que ocupava plaça òbviament d’estrangera, i que havia de competir en aquesta secció, finalment no ho farà per “motius econòmics”, segons vam informar aleshores. D’aquesta manera, la segona secció només comptarà amb cinc bandes en competició, més l’Ensemble de flautes de València que, fora de competició i mentre el jurat delibera, delectarà el públic.
Les bandes d’aquesta secció han de comptar amb un mínim des de 51 fins a un màxim de 80 músics. Aquestes quantitats ens farien pensar que, si es tractaren de de bandes professionals, seria el nombre idoni per a una plantilla compensada en les seues famílies. Les xifres superiors només atenen a duplicitats de veus, això naturalment beneficia la banda per poder aconseguir masses sonores poderoses, però també predisposa a córrer perills típics com desafinacions, descompensacions o errades interpretatives en qüestions de dinàmiques.
La realitat és que al nostre territori hi ha un gran nombre de bandes amateurs que reuneixen les característiques que la secció requereix, això fa que la secció siga molt més competitiva que no altres on el nombre de bandes és inferior. De fet, l’interval que demana la secció (51-80) també és bastant comú a la resta de l’Estat i a l’estranger, fent que siga una secció encara més disputada. A banda d’això, la democratització musical del nostre país fa que la majoria de bandes que hi competeixen en aquesta secció, com ocorre també en la primera, i no tant en la tercera, compten amb un bon nombre d’estudiants en cursos avançats, això junt al nombre de professionals que va en augment, marca sempre les petites diferències en quant a solos, passatges tècnic-virtuosístics o afinacions.
En aquestes seccions, tercera i segona, sobretot, el carisma i competència del director és també un factor a tindre en compte. Sovint, les bandes que hi participen compten amb directors que tot just comencen o que fa poc que ho són de manera oficial (perquè molts han conegut això de la direcció per obtindre un ingrés paral·lel). La seguretat i gaudi davant els seus músics, i comprendre la música com un llenguatge artístic que no entén de competitivitats, almenys durant els minuts en què s’està tocant dalt de l’escenari, ajudarà a pair posteriorment l’experiència. És a dir, a ser capaç a posteriori i quan haja passat el certamen, de traure els beneficis d’haver participat, independentment d’haver o no guanyat. Un fet sovint oblidat per l’eufòria de guanyar o per l’ira d’haver perdut.
L’obra obligada
Fou l’obra obligada de la mateixa secció en 1986, quan aleshores el Certamen de València complia 100 anys. Trenta anys després torna a ser-ho. Per damunt queda l’ús de les melodies populars i recognoscibles al llarg dels quatre moviments que ens fan pensar en una música de tarannà folklòric, així com els ritmes que ens poden fer pensar en una suite de danses bastant lliures pel que fa a l’estructuració (o esquema escolàstic). No és descriptiva ja que no compta amb cap programàtica, sinó que allò que fa el català és desenvolupar i trobar acomodament del material primigeni dins d’un context simfònic. Folies, Dolçainers, Rat Penat i Cançoneta són els noms dels moviments d’estètica neoclàssica. Solísticament és molt exigent, ja que compta amb solos delicats (molt típics en obres d’Asins Arbó, i seguit també per Talens Pelló), també és exigent des del punt de vista contrapuntístic, ja que tot i la claredat de les línies melòdiques, està farcida de seccions on diverses famílies instrumentals comparteixen les melodies i contrapunts (una mena de fragmentació tímbrica) demanant un assemblatge pulcre.
El final, o reexposició del segon moviment amb els solos de timbals (glissando), trombó, oboè… més el ritme d’havanera de les claus, és un dels moments més delicats. L’inici del tercer moviment, amb el solo de trompeta, és també un moment de tensió que donarà lloc al pasdoble basat en la melodia de Ja ve Sento, amb un contrapunt dels saxos saborós i enginyós que conclourà amb un seguit de solos, i novament una fragmentació de la línia melòdica entre famílies, complexa. L’inici del quart moviment, Cançoneta, amb tints de ‘music hall’ francès al llarg del moviment, posa de manifest un cert europeisme del folklorisme d’Asins Arbó. Novament la fragmentació de la línia melòdica passant per diferents instruments, a solo o a tuti, tornarà a posar en dificultats les bandes.
Ordre del programa
Obrirà la secció la Societat Musical l’Aliança de Mutxamel, la qual entre els premis aconseguits en la seua llarguíssima trajectòria destaca el primer premi en el Certamen de la Sénia en 2015. Interpretaran el pasdoble clàssic de concert Altanero de Fernando Bonete. Com a obra lliure interpretaran Polifemo d’Andrés Valero, l’obra ja fou en 2001 obra obligada d‘aquesta secció. L’obra és completament descriptiva, basada en el personatge mitològic, a més de diferents seccions que fan per descriure ubicacions (com la introducció), això li atorga moments de lirisme i explosions de sonoritats a base de polirítmies de percussió, sincopes amb dinàmiques en fort… i seccions contrastades relligades en un continu poema simfònic. Continue pensant que no és de les obres més creatives de Valero, des d’un punt de vista del discurs musical pur i complex. Ara bé, com a bon coneixedor de les peculiaritats tímbriques, l’obra s’adapta a la secció perfectament i compta amb bon moments com la breu fuga que simbolitza l’amor d’Acis i Galatea, així com el desenvolupament posterior que condueix a la coda (on introdueix el motiu del gegant), un dels trets distintius de Valero per entrellaçar arguments.
>
Seguidament apareixerà la primera banda estrangera, la Banda Musical de Monçao de Portugal, amb direcció del valencià José Vicente Simeó. Interpretaran el pasdoble taurí Palha Blanco d’Afonso Alves, un dels pasdobles que més elements folklòrics reuneix, fins al punt de semblar una obertura de sarsuela. Com a obra lliure interpretaran la Simfonia núm.1 Marea Negra d’Antón Alcalde Rodríguez. L’obra fou obligada en la primera secció del Certamen gallec de bandes de música en 2010, i en 2011 fou interpretada en 1a secció per la Banda de Caldas. L’apel·latiu de simfonia li serveix a Alcalde per estructurar el discurs descriptiu en quatre moviments, els quals com el nom indica, són clarament descriptius fins a l’extrem. A més compta amb programàtica, és a dir, uns versos en gallec introductoris a allò que la música descriurà, el vessament de petroli que assetjà les ries gallegues amb el famós Prestige. Alcalde manté tots els elements ‘certameners’ tòpics: fanfàrries, un melodisme líric, percussió (o multipercussió) exòtica i complexa (coets artificials celebratius), és una obra molt exigent per a una segona secció, pel que fa a masses sonores, les afinacions de les dissonàncies produïdes per les bitonalitats i un alt grau de virtuosisme i destresa tècnica (amb tècniques esteses incloses). Una obra fora de secció que pot complicar molt la situació dels portuguesos, o no. A més, caldrà vigilar els tempos, pot estar fora també del temps reglamentari (18 minuts de màxim).
>
La Societat Musical Unió de Pescadors amb direcció de Juan Carlos Civera començaran amb el pasdoble de concert de Roque Baños A mi madre. La banda del cap i casal al llarg dels 90 anys d’història ha guanyat diferents premis dins d’aquest CIBM, el primer premi en la secció segona en 1932 i l’últim en 2011 quan guanyaren el 2n premi en la tercera secció. Ara participaran en segona, amb l’obra lliure The Rise of the Phoenix de Teo Aparicio Barberán. Fou obra obligada en la 1a secció del CIBM en l’any 2012, i novament una banda que fa quatre anys estava en tercera, ara participa en segona amb una obra de primera, això, una tònica en totes les seccions, comporta, a banda d’establir una mena de regla no escrita i de modes, un risc altíssim que acaba per complicar les execucions de les bandes.
>
Pel que fa a l’obra mateixa, està estructurada en tres moviments motivats pels sentiments humans, segons la nota de l’autor: un viatge musical èpic que comença amb el cor trencat, l’home que voldria ser i els nous temps. No sé fins a quin punt les motivacions creatives estan representades en la música, ara bé, el primer moviment és bastant fluctuant i basat en la dissonància, que pot exemplificar el dolor que produeix un cor trencat, el segon moviment, amb ‘meno tempo’, manté un lirisme elegíac que pot representar el desig aquell anunciat per l’home que voldria ser. El tercer moviment, necessàriament ràpid, barreja elements, girs o motius jazzístics, que trenquen amb el presentat anteriorment, es deixa quasi tot el pes del discurs en els metalls i percussions, amb la sorpresa de la intervenció de l’orgue, que desenvolupen la idea per aconseguir l’espectacularitat del coral final. No s’acaba de trobar cap línia conceptual que relligue els tres moviments i que unifiquen l’obra.
Seguidament participarà l’última banda estrangera, la Koninklijke Harmonie van Peer amb direcció de Kevin Houben. La banda belga, segons el seu currículum, compta amb quatre premis en els últims quatre anys, inclòs Kerkrade. Començaran amb el pasdoble Puenteareas de Soutullo amb l’arranjament de Frank de Vuyst. Com a obra lliure interpretaran Derivations de Marco Pütz. L’obra fou obligada en el certamen del WMC en 2005, encara que estava composta en 2003. Una obra que no és programàtica, ni descriptiva, és a dir que no pretén descriure res, encara que a cadascú li puga suggerir una o ninguna cosa. El luxemburguès parteix d’un motiu inicial, que el presenta i com el propi nom indica, el sotmet a variacions fins a derivar en motius, línies o textures melòdiques o harmòniques, diferenciades. Estructuralment, tot i que manté la unitat, compta amb tres seccions diferenciades: ràpid-lent-ràpid, d’aquesta manera aprofita per introduir variacions del motiu, en la part central i lenta, de corals amb els metalls potents. La secció inicial està motivada per un canvi més dinàmic del motiu inicial, mentre que la final, aprofita el tempo ràpid per afegir espectacularitat amb els corals de trombons, metalls i ritmes persuasius amb percussió i fustes. Tot i això, està exempta de percussions artificioses o d’efectes populars de certamen que només serveixen per sorprendre els hooligans, ara bé, el final serà molt del gust bandístic valencià. Estem doncs, davant una obra bastant eloqüent i molt exigent per a una banda de segona secció que pot condicionar moltíssim tota l’actuació.
>
Tancarà la segona secció la Unió Musical la Lira Realense de Real, amb direcció de David Moltó. Al llarg dels més de cent anys la Lira Realense ha aconseguit diversos premis, des del 2000 ençà ha guanyat el 1r premi del Certamen de Cullera, 1r premi i menció en el CIBM de 2002, 1r premi en el de la Diputació, i amb Moltó com a director un 3r premi en el CIBM en 2009 i el 2n en 2012 fins a 2014 que guanyen el 1r premi del Certamen Villa d’Aranda. Araes presenten amb el pasdoble Peña Vinaza de Mariano Puig i com a obra lliure Homenatge a Joaquín Sorolla de Bernardo Adam Ferrero. És clar que el compositor d’Algemesí subtitula l’obra en quatre moviments: Quadres simfònics, el que denota un afany descriptiu de quadres del pintor de la llum de la Malva-rosa. L’obra, a totes passades, presenta d’eixida una dificultat molt superior a la que a priori proposa la segona secció. Això, sens dubte serà un dels principals condicionants de la banda a l’hora d’executar. L’obra tot i ser de 1990 no ha perdut la seua espectacularitat. La complexitat sonora del crit del Palleter durant el primer moviment, així com els solos (xilòfon, trombó, flauta, corn anglès…), la profunditat sonora, els plànols sonors del segon i tercer moviment, la pulsació…, l’algaravia en les fustes i els metalls, i en general els delicadíssims solos (corn anglès, trompeta, trombó…) de l’últim moviment, de Les Grupes, són elements que la Lira Realense haurà de defendre. Per altra banda, caldrà estar atents al minutatge, l’obra a priori supera els límits de les bases i això pot comportar una penalització extra del jurat (base 6).
>
Per acabar, i mentre el jurat delibera sobre aquesta sempre tan competitiva secció, l’Ensemble de flautes de València amb direcció de José Carlos Hernández actuaran per donar lloc als premis d’una secció marcada per la polèmica. En els propers dies seguirem avançant en aquesta 130 edició del CIBM.
