Sixto Ferrero
/ València.Dissabte 23 de juliol tindrà lloc al Palau de la Música la 1a secció del Certamen Internacional de Bandes de Música Ciutat de València (CIBM). Aquesta secció, que compta amb la participació de cinc bandes, es celebrarà amb horari partit, és a dir, dues bandes participaran a partir de les 11h, mentre que les altres tres ho faran a partir de les 17.30h. Fins a tres bandes valencianes es disputaran, junt a dues manxegues, el pòdium d’aquesta secció. Bandes les quals han d’estar conformades per un mínim de 81 músics fins un màxim de 110.
La primera secció del certamen és una secció d’extrems. Fins i tot ha patit canvis de noms i denominacions per aquest fet, ja que el nombre de músics que les bases requereixen poden situar a priori unes bandes lleugerament en desavantatge i a altres en superioritat. Si haguérem d’atendre a la idoneïtat d’una plantilla, el mínim exigit per a participar (81 músics) seria la xifra més escaient (nombre amunt, nombre a baix) per poder interpretar qualsevol repertori amb eficiència. A partir de determinat nombre d’intèrprets, i quan més ens aproximem a l’extrem superior pitjor, l’únic benefici que atorga a la banda és la possibilitat de duplicar veus que en moments determinats faciliten una explosió i potència sonora colpidora. Potser per això, les bandes d’aquesta secció intenten aproximar-se més al 110 que no arrodonir en 85 o 90 músics, aleshores, allò que ofereixen són serioses dificultats per mantindré la uniformitat en els pianos, o executar crescendos unificats i compensats. Les dimensions d’aquestes bandes els permet interpretar qualsevol tipus de repertori, és a dir, no ens hi trobem amb el handicap de triar obres d’un nivell d’exigència més adient a seccions superiors, com ocorre en la tercera o la segona secció.
Les bandes de primera són realment bandes de secció d’honor que no compten amb tants músics, però que amb un bon treball poden interpretar bastant millor que moltes de les que participen en la secció superior. Moltes de les bandes que ara hi són en secció d’honor havien participat històricament en primera. Enguany, per exemple, la secció d’honor estarà conformada per bandes històricament de primera secció.
Un bon assemblatge, una bona compensació de les famílies i uns criteris interpretatius diferencials, per no afegir creatius, solen ser les diferències entre unes bandes on les duplicitats de veus juguen molt males passades. Sovint el nombre de músics professionals, o millor dit d’instrumentistes/solistes professionals, no afecta tant en aquesta secció com sí ho fa en la secció d’honor (per allò de la tria que ara no ve al cas), ja que la majoria d’aquestes bandes tenen uns nombres molt similars de professionalització i músics en formació. Com hem apuntat, les diferències estan en la compensació de les famílies i la seua flexibilitat per adaptar-se al flux del discurs musical ja que és una secció on la duplicitat de veus comença a jugar a la contra. Assumir riscos interpretatius i, sobretot, encertar amb l’obra lliure és quasi una obligatorietat.
L’obra obligada
Tal i com es va anunciar durant la presentació d’aquesta 130 edició del CIBM, enguany es volia commemorar els 100 anys de naixença de Miquel Asins Arbó, però, també recordar l’empremta deixada per Jef Penders a la nostra terra, ja que fa poc més d’un any que el compositor holandès va morir. Synkretismos serà l’obra obligada d’aquesta primera secció, un poema simfònic de 1987.
>
El plantejament de Penders parteix d’una programàtica no descriptiva. Trasllada al desenvolupament del poema simfònic la definició del concepte: sincretisme. Tal vegada, per dotar la tècnica compositiva triada de certa aura i misteri, proposa allò d’Erasme i Plutarc amb el front comú. De la nota programàtica, allò que realment defineix el procés creatiu és quan diu que “un nombre de parts (cal entendre parts per motius, o cèl·lules motíviques), tendeixen a divergir, però, amb tot, transiten juntes de manera harmoniosa”. Doncs bé, Penders parteix d’un motiu al qual aplica un procés de transformació que el fa evolucionar a través de la riquíssima i enginyosa instrumentació de l’obra (vet ací la divergència). Entrar ara a analitzar l’acord de què parteix Penders (re-mi sol-la) caldria estendre massa aquesta anàlisi de la 1a secció, però, només el fet de partir d’una mutació del motiu de la 5a Simfonia de Beethoven ja paga la pena atendre l’obra. Tal i com planteja Penders en la seua programàtica, els motius lluiten entre ells, apareixent entre famílies o grups, cobren noves formes sobretot a partir dels solos, quasi soliloquis ab libitum, es barregen amb altres motius familiars (com per exemple el motiu tal qual i en préstec de la 5a Simfonia de Beethoven introduït per les trompetes amb sordina), van entrellaçant-se a mesura que transcorre el poema. Una evolució constant, però que fabulosament acaben unint-se entre ells (vet ací la transició harmoniosa de què parla Penders). Tot i que és un poema, i si es vol, es pot prendre com a motivació creativa allò de Plutarc i Erasme com a vàlid, el poema simfònic pot passar a totes passades com una gran obra de la instrumentació, de la tímbrica bandística, així com l’agilitat en la mutació de motius. A més a més, compta amb els recursos adients per colpir el públic amb els fortes, encara que, amb allò que ens hem de quedar és sens dubte amb l’harmoniosa anada dels motius, és a dir, la gran feina del contrapunt (la divergència).
L’Ordre del programa
La primera banda en participar serà la de la Societat Unió Musical d’Almoradí sota la direcció d’Ángel Crespo. Els del Baix Segura tenen una ampla trajectòria en certàmens, i en aquesta secció destaquen la menció d’honor de 1999 (aleshores s’anomenava Especial) o la menció d’honor en la 1a secció del Certamen de la Comunitat Valenciana de 2013. Ara tornen al CIBM amb l’interessant pasdoble Chama de José Martínez Gallego. Com a obra lliure interpretaran En la Quinta del Sordo de Francisco Tamarit Fayos. Sens dubte, el compositor de Riola ha estat relegat del lloc que mereix la seua música per a banda, a causa de les modes programàtiques, les pirotècnies percussives i les fanfàrries de metalls, amb tot en, En la Quinta del Sordo,Tamarit Fayos també empra la programàtica per descriure la coneguda finca madrilenya passada pels ulls de Goya (a qui dedica l’obra). Ara bé, l’ús de textures, amb un punt espectralista (salvant les distàncies), però justificat per l’ús d’acords mantinguts amb o sense crescendo per produir la foscor ‘goyesca’, d’una manera especulativament tímbrica, o l’ús del ritme (amb compassos trencats) o l’articulació per crear textures contrastants, és sens dubte a hores d’ara una cosa quasi exclusiva de Tamarit. A banda, la seua capacitat i domini del contrapunt atorga a la seua música una profunditat discursiva autònoma de la pròpia descripció. Els d’Almoradí conclouran amb aquest poema de 1989 en tres moviments més les seues respectives codes o interludis (entrada i transito): Aquelarre, Una Manola i Saturn devorant un dels seus fills (tot plegat no deixarà de recordar-nos els moviments paral·lels a l’uníson de La Consagració de la primavera d’Stravinsky i el Mandarí meravellós de Béla Bartók).
Façana de la casa de Goya cap a 1905 (Foto: Viquipèdia). Música: En la quinta del sordo, de F. Tamarit. Banda Santa Cecília de Guadassuar amb direcció de Joaquín Vidal, en el CIBM de 1990.
Seguidament participarà la Unió Musical de Muro, sota direcció de Rafael García Vidal. Començaran amb el pasdoble, obligat ja que estan en plena commemoració del centenari de Francisco Esteve Pastor, per això, interpretaran A mi Muro. Com a obra lliure interpretaran Miraculum de Francisco José Martínez Gallego, l’obra fou la guanyadora del V Premi internacional de composició per a banda Vila de Muro en 2015 (és a dir la darrera edició). No existeix cap enregistrament per poder fer una anàlisi ni que siga a través de l’audició, però, tenint en compte que el de Sant Antoni de Requena és prodigi en la programàtica ens pot orientar. Ara bé, caldrà estar atents a la proposta, ja que Martínez Gallego guanyà, però quedant per davant de Thomas Doss, qui rebé un premi per la qualitat de la seua obra presentada.
Seguint l’ordre del programa, la següent banda serà l’Asociación Banda de Música de Alcázar de San Juan, sota la direcció del valencià Luís Sánchez Romanos, els quals començaran amb el pasdoble Andrés Contrabandista d’Óscar Navarro. Com a obra lliure interpretaran Dance Movements de Philip Sparke. Amb quatre moviments, l’obra és de clara estètica neoclàssica, on els ritmes de les danses marcaran les textures definitòries d’aquesta obra de 1996 sense pauses entre els moviments. La progressiva intensitat i el caràcter americà de l’obra arrodoneixen el concepte d’Sparke: un homenatge al West Side Story de L. Bernstein. Aquesta obra, també la interpretaran els de Castalla, en la secció d’honor.
>
L’última banda no valenciana serà la de l’Asociación Musical Moteña de Mota del Cuervo amb direcció del valencià José Enrique Martínez Esteve. Els de Mota del Cuervo ja han passat pel CIBM en els darrers anys aconseguint un 3r premi en la segona secció, encara que el major èxit recent fou un 1r premi en la segona secció del Certamen de la Sénia i un 1r premi en la primera secció del Certamen de Múrcia en 2015. Començaran amb el pasdoble Kórax de José Rafael Pascual Vilaplana, per a seguir amb l’obra lliure que serà El Monte de las Ánimas d’Andrés Valero amb l’arranjament de Henrie Adams i F. Carrascosa. El poema simfònic de 2003, original per a orquestra (amb què Andrés Valero guanya en 2001 el IV Premi internacional de composició Andrés Gaos) i arranjat per Henrie Adams i F. Carrascosa per a banda, compta amb la programàtica que Valero pren de la llegenda homònima de Gustavo Adolfo Bécquer. Consta de 7 parts que es desenvolupen plantejant un argument, diu Valero que, més enllà de descriure fets o llocs, es converteix en literatura musical per descriure estats d’ànim psicològics. En qualsevol cas, Valero manté el seu treball de cohesionar el tot a partir dels motius representatius, que d’alguna manera poden funcionar com a leitmotivs. Combina moments d’explosió sonora, amb la percussió i els metalls, amb moments profundament lírics, d’una clara vessant neoromàntica hipnòtica (tema dels enamorats Beatriu i Alonso). Al remat, tot i que l’obra fou pensada per a la tímbrica orquestral, en l’arranjament per a banda, i més amb unes dimensions considerables, l’espectacularitat pot estar garantida.
>
La secció la tancarà una banda valenciana, la de la Societat Musical l’Entusiasta de Benifairó de la Valldigna, sota la direcció de Teo Aparicio-Barberán. L’últim premi és un primer premi al Certamen de València en la primera secció l’any 1992, encara que el més recent, però de menor transcendència, és el primer premi aconseguit en el Certamen d’Alginet en 2011. Començaran amb el pasdoble Suspiros del Serpis de José Carbonell García, per acabar amb l’obra lliure, Un americà a París de G. Gershwin arranjat per Mari van Gils. Tot i que siga un arranjament relativament actual (és de 1994), Gershwin no concep aquesta música per ser interpretada per una banda sinó per continuar amb la seua idea de convertir el jazz en un llenguatge compatible, funcional i sobretot artístic, però, dins del concepte simfònic orquestral.
>
Porgy and Bess (de 1934) és sens dubte el seu major èxit en aquest sentit, precedit per l’èxit de la Rhapsody in blue de 1924, i quedant aquest poema simfònic al mig, ja que és de 1928. Un Americà a París és una obra interessant per la seua profunditat en el jazz simfònic, i fins i tot, per aquella vessant pedagògica, pot semblar necessari interpretar-la per les bandes, però això no la justifica per participar en la primera secció del CIBM. Ja que obres originals per a banda i per a aquesta secció hi ha de ben interessants, i encara inèdites en aquesta mena de competicions, a més de compositors valencians que ja han començat a dignificar el llenguatge bandístic a partir de la revolució atacant l’aparat del descripcionisme artificiós. Els de la Valldigna hauran de fer bona la tria, però, si tenim en compte la resta de participants, aquest Gershwin queda una mica per sota de Tamarit o l’obra obligada de Jef Penders.
