Sixto Ferrero
/ València.Cada Certamen de València, (o CIBM) és un món. Cada banda i les obres, la que trien i la que li imposen, ens ofereix unes circumstàncies. Però, tot i això, si mirem la puntuació de la Secció d’Honor d’enguany en què guanyà la Lira de Pozuelo, veiem que per exemple, amb la puntuació que obtingué l’edició anterior la Unió Musical d’Alberic, haguera guanyat el certamen i encara li hagueren sobrat punts; igualment, Santa Cecília de Guadassuar podria haver estat segona i també li n’hagueren sobrat.
No obstant això, davant la comparativa, l’argument que són edicions diferents i altres circumstàncies probablement pesarà; ara bé, si atenem les puntuacions de les diverses seccions d’aquesta 130 edició, veiem que les puntuacions de les quatre guanyadores oscil·len i es mantenen al voltant dels 360 punts (de mitjana). Només la banda Aomori Prefecture del Japó apujà la xifra als 376 punts en la tercera secció i la Koninklijke Harmonie van Peer, la banda belga ascendí fins als 392 punts en segona secció. Dues bandes estrangeres guanyaren les respectives seccions; m’haguera agradat veure en aquesta segona secció, on dominà amb absoluta solvència la banda belga (li tragué 41 punts a la segona), la proposta de la Lira Realense, banda la qual a priori es mostrava com a bona alternativa amb opcions al primer premi. No fou així, perquè a falta de tres dies de l’inici decidiren retirar-se, fent un exercici de coherència amb allò que els de Real demanaven i denunciaven. Si hagueren participat, d’alguna manera estarien renunciant als arguments vessats i acceptant les condicions.
Banda Aomori Prefecture High School del Japó.
Al remat, l’Aomori Prefecture High School semblava una formació d’una escola, (seria per l’uniforme), però, mostrà una concepció bandística, afavorida pel camí de professionalització unànime dels educands, davant la qual, les bandes valencianes, molt més amateurs en aquesta tercera secció, poc poden fer més que millorar a partir del treball fet en el certamen.
Per altra banda, la primera secció, al remat la més disputada i ajustada, a priori i a posteriori, acabà guanyant-la la Unió Musical de Muro amb tant sols 363,5 punts. Tres seccions, i les bandes de la demarcació de València, hegemòniques històricament en el CIBM, no havien rascat bola. S’encenien més alarmes.
Banda de la Lira de Pozuelo.
Els resultats, i les audicions de la secció d’honor, van palesar l’auguri fet a priori. El primer lloc se’l disputarien la Lira de Pozuelo i l’Amistat de Quart de Poblet, ambdues amb obres lliures de moda bandística per excel·lència, mentre que Santa Cecília de Castalla i ‘Los Silos’ de Burjassot s’haurien de disputar el tercer lloc. Seria bo saber quina puntuació aconseguiren els de Burjassot, per saber a quina distància qualitativa els ubicà el jurat. Tanmateix, la secció d’honor va mostrar un nivell generalitzat molt més baix qualitativament, que per exemple el que van mostrar l’any passat. Quatre bandes de dos nivells diferenciats.
L’Amistat de Quart de Poblet.
Guanyà Pozuelo perquè el certamen es guanya mostrant-se ferm en les dues obres, no ofegar les cordes instrumentals que es presenten més febles amb una sobrecàrrega de metalls i percussions, i sobretot, mostrant-se fidel a la invisible afinació. Amb tot, si va haver una banda ponderada amb la seua sonoritat bandística fou l’Amistat de Quart de Poblet. Una diferència de 10 punts entre la primera i la segona, a què respon? Els de Quart de Poblet van interpretar la millor versió del Poema Sanfermico d‘Egea Insa, on cap banda pogué, per posar un exemple, igualar la musicalitat, pulcritud i bellesa del solo de trompa de José Manuel Gómez González (fill del mític Gómez de Edeta). Si va penalitzar alguna cosa als de Quart de Poblet fou sens dubte l’obra lliure, ja que Quartum Miliarium són uns quadres simfònics que no se saben on van, ni on volen arribar. Ferrer Ferran renuncia al seu lirisme melòdic, no ho fa tant als seus recursos texturals, per encadenar un seguit de blocs, de tensions i distensions, basades només en els fortíssims i els pianos. Els de Quart malgrat presentar la banda més i millor equilibrada no van mostrar tot el seu possible potencial.
Santa Cecília de Castalla.
Començà, no obstant Santa Cecília de Castalla, qui assumí riscos interpretatius, sobretot per aconseguir trets diferencials en els accents jazzístics del Poema Sanfermico d’Egea, per posar algun exemple del treball conscienciós de Saül Gómez . També ho va fer en Dance Movements de Philip Sparke, però els de Castalla amb una obra lliure que no arriba a l’espectacularitat que les modes exigeixen, i una banda molt més limitada tècnicament, una acusada descompensació en la fusta, sobretot en la corda de clarinets respecte a la secció de metalls o saxos, no aconseguí establir una afinació estandarditzada. L’entrega de Saül Gómez per encoratjar els debutants bé valgué un tercer lloc que també podria haver estat per als de Burjassot per la versió competent de Phobos de José Suñer.
Els de Quart de Poblet van cloure les audicions del matí amb les peculiaritats que abans esmentàvem. Uniformes en les sonoritats, molt més compensades les famílies i una concepció de l’afinació molt més assegurada van patir la tria d’una obra lliure desconcertant, on el solo de tuba, una emulació melòdica d’un esclau (amb l’ornament dels efectes sonors de cadenes arrossegades) va patir desajustos d’afinació. Tanmateix, la qualitat de la versió de l’obra obligada i la compensació general de la banda, la més equànime de totes, els avalà.
La Lira de Pozuelo no va oferir molta més qualitat de manera general que els de Quart. En la versió de l’obra obligada Maxi Santos va apostar per emfatitzar el swing i un tempo més calmat, sense abusar dels fortíssims i unes cordes bastant compensades. Els fortíssims ensordidors estaven reservats per a l’obra lliure; amb Vadit Super Pozolum, Gregory Fritze manté i augmenta el seu rànquing de certàmens guanyats per diferents bandes amb una obra del nord-americà. Compleix amb escreix amb les modes bandístiques, un encadenament de tensions i distensions basades en l’augment i disminució de massa sonora, sustentada en la percussió i els metalls, però, ací Fritze fa ús de les enginyoses cites, de les textures clàssiques i jazzístiques, manté alguna línia melòdica postromàntica i prepara un final apoteòsic. Excessiva pirotècnia sonora, no absenta de puntuals contrapunts interessantíssims.
‘Los Silos’ de Burjassot.
Tancaren els també debutants de ‘Los Silos’ de Burjassot, amb una obra obligada per baix del nivell mostrat fins aleshores, amb problemes d’afinació i descompensació entre les famílies instrumentals. Per destacar algun moment, en la secció jazzística del poema descriptiu d’Egea, van pecar de mecanicisme, i poc caràcter. No obstant això, es van assaonar i a poc a poc milloraren la qualitat general, però sense oferir trets diferencials interpretatius. Amb Phobos de Suñer van mostrar molta més qualitat que en l’obra obligada. No estigueren exempts de desajustos, de descompensació acusada en les cordes instrumentals, amb massa trompes i poques trompetes per exemple, però davant l’obra lliure més competent de la secció van estar a bon nivell, almenys per poder aspirar a un tercer lloc.
La 130 edició és història i passarà a la història per haver homenatjat Asins Arbó en el seu centenari de naixença; per haver triat l’obra obligada més competent i difícil del certamen, Synkretismos de Jef Penders en primera secció amb la qual es volia també homenatjar el compositor traspassat fa un any; per tornar a sentir-se allò de: ¿on està el control federatiu que garantisca que els músics de cada banda i secció compten amb dos anys d’antiguitat amb la banda amb què participen?; caldrà revisar el nombre d’executants i ajustar les plantilles?; caldrà incentivar la participació de bandes històriques de secció d’honor?; caldrà tornar a la plaça de bous?;… a qui se li va ocórrer portar la Banda Municipal de Barcelona un dia abans de la Municipal de València? (Quina enveja caram).
