La importància d’ésser prescindible. Opinió de Josep Lluís Albinyana

30 juliol 2016 01:00h
Josep Lluís Albinya i Olmos.
 
Una afirmació no pas demostrada és que el vol d’unes petites papallones en qualsevol lloc del món produeix un cataclisme en un altre indret. La hipòtesi és força impactant i no sé per quina raó es creu factible. Però el que a mi m'interessa no és analitzar el potencial terrorífic que tenen les modestes papallones. No. A l’inrevés, em desperta més interès l'estudi de la importància que tenen les coses més prescindibles, menys importants, front aquelles que es tenen com a essencials o principals. Per exemple, si parlem d'un quadre i una paret, la comparació és evident: aquesta és principal per a la casa i aquell és prescindible. O no? Tanmateix, si els posem en relació, resulta que, o bé el quadre penjat és un element decoratiu poderós o, al contrari, la visió de la paret nua enllesteix l’estància amb més prestància. Qualsevol dels dos resultats s’aconsegueixen mercè al quadre. Qui és doncs més important?

Aquesta norma es confirma al camp de la política. On la immensa majoria dels 350 Diputats que poden nomenar un Govern són desconeguts inclús per a la gent de llur districte electoral. I, si m'enganye, que el lector recite en aquest mateix moment la llista completa dels parlamentaris electes per la seva província. Em conforme si nomena el número tres de cada candidatura elegida. Un desconeixement que, fins i tot, arriba a parlamentaris que ja són al Congrés més de deu o quinze anys, la qual cosa és alarmant quan es tracta de dones i homes «públics». Més que ningú altre. No cal recordar que cobren de l'erari públic.

Aquest crònic anonimat de la immensa majoria dels parlamentaris no és casual. Ni fruit de cap discreció incompatible amb la transparència de tota democràcia. És una conseqüència funesta de la perversió del sistema bipartidista apadrinada per la molt deficient constitució de 1978 i obra de la legislació electoral posterior. A més a més, les tècniques del marketing polític que focalitzen el discurs només que en els liders dels partits farà que la immensa majoria, insistisc, dels parlamentaris, semblen prescindibles, quan són els que deuen decidir amb llurs vots el nou Govern.

És clar que, una vegada trencats, ara, els resultats d'un repartiment d'escons entre el PP i el PSOE, s'obri un escenari de pluralitat política més acord amb el pensament de la societat actual. La qual cosa em sembla  un èxit. Perquè igual que la biodiversitat és garantia de supervivència biològica, la pluralitat ens blinda contra la intolerància, la censura i la persecució ideològica i, fins i tot, física del pensament únic amb la intenció d'excloure de la societat tot pensament aliè al del bloc hegemònic construït pels representants del binomi que es reclama com esquerres-dretes. Ara hi ha més protagonistes, més veus representant la diversitat social i, per tant, més esquerres i més dretes.

Tanmateix, i malgrat la pluralitat de la representació parlamentària actual, sembla que el model bipartidista no ha desaparegut pas i la immensa majoria continuen sent «matèria prescindible» perquè enfront d'una incertesa de Govern resten muts o sols repeteixen una vegada i altra les quatre consignes oficials, i això en el cas d'esser interrogats per algun mitjà de comunicació. Quatre idees que són la continuïtat dels discursos electorals passats.

Aquest silenci, fins i tot, ha volgut aprofitar-se per un centenar de vells polítics per fer-se protagonistes d'alguna cosa més que del seu oblit. Com si dels Almunia, Solana o Leguina ens restara alguna cosa més per aprendre. Quan el Sánchez deu agraïr-li a l'Almunia que fos pitjor Secretari General que ell, o que el Solana no tinguera mai el valor de presentar-se al susdit càrrec, o que el Leguina hagi tret pit al seu trist mandat per fer anticatalanisme. El recurs més adient a la intel·ligència emocional dels polítics espanyolistes més que a la racional. Quan aquestos borinots parlen i callen la immensa majoria de parlamentaris elegits, alguna cosa no funciona.

I és clar que quan reclame les manifestacions d'aquesta nova majoria, estic demanant llurs opinions individuals, no repetir una vegada i altra les quatre respostes fetes pels dirigents als mitjans de comunicació. Perquè la clau no està en este àmbit de mitjans-líders, sinó entre electors i representants, si es vol demostrar que aquells s'han apoderat de la política i per tant aquestos estan obligats a donar respostes a la incertesa del present. I no pas com ha passat fins ara, que l'agenda de la política és redactada pels mitjans de comunicació. Fins ara són ells els que porten la iniciativa i els representants oficials dels partits donen les respostes que els demanen els mitjans. Crec que deu funcionar la cosa a l'inrevés. La política deu portar la iniciativa i els mitjans recuperar el seu paper de cronistes i crítics de la realitat.

Amb certa preocupació, veiem com el bipartidisme s'ha convertit en un quatripartidisme estèril, el qual no troba altra fórmula de Govern que la submissió al PP o fer-li la futura oposició per salvar el sac de votants. Fins aquí arriben els grans estrategues dels partits. Però quina solució aporten la immensa majoria dels representants fruit de l'apoderament de la política pels electors? Per ara resten en silenci i per tant mantenint les mateixes claus del sistema bipartidista. Quan aquell no estava dissenyat justament per impedir l'apoderament de la política pel poble. Un elitisme innoble que menysprea, per exemple, la mobilització de més de dos milions de ciutadans apoderant-se del seu dret a decidir en Catalunya. Qui pot creure que esta massa se n'anirà a casa en criminalitzar els seus representants o veure'ls condemnant amb lleis aquest dret? La gent mobilitzada per una justa causa no resta ni torna a casa. Continua.

Sant de Joan Moró, juliol 2016
 
Josep Lluís Albinyana i Olmos
next