Cada edició del ‘Mano a Mano’ de Bunyol és un espectacle en si mateix que intenta superar els objectius de les edicions anteriors. El concert, l’àuria, els prolegòmens i els epílegs que l’envolten representen un punt de màxima ebullició en la vida dels bunyolers marcat al calendari bandístic valencià.
Si l’any passat tothom coincidí en el fet que es va assolir un dels principals objectius (aconseguir quasi un aforament complet), enguany, el programa, a priori, presenta una profunditat i seriositat que atempta contra la superficialitat d’algunes músiques populistes proposades en altres edicions. Si en 2015 es va optar per transcripcions, concerts amb solistes, música hiperefectista i alguna obra de repertori com el Concert per a banda de Blanquer, la 43a edició del ‘Mano a Mano’, que se celebrarà el proper dissabte 20 d’agost a l’auditori municipal (22.30h), sens dubte representa un viratge cap a músiques de profunditat simfònica, on la intemporal forma sonata i l’estructura de la simfonia tractada amb més o menys llibertat, les motivacions extramusicals i descriptives junt amb les complexitats creatives invitaran a gaudir d’un música no tan efectista ni tan superficial i, en alguns casos, molt més complexa d’assimilar. Música descriptiva i música pura, però que, tot i els diferents processos creatius, demanen a l’oient un esforç més si el que es vol és submergir-se en les textures que el simfonisme proposa.
Tanmateix, si atenem als programes de ‘La Artística’ i de ‘La Armónica’, veiem una clara diferència entre les dues bandes participants. Probablement, la tria respon al gust i preferències dels seus directors titulars, Henrie Adams i David Fiuza, respectivament. Uneix ambdós programes que totes les obres són de caràcter simfònic i que, a més a més, són originals per a banda simfònica. Ara bé, mentre que ‘La Artística’, amb Henrie Adams, ha triat, sota el títol genèric del programa d’Arcàngels, tot un seguit d’obres descriptives de dos compositors centreeuropeus (recordem que Adams és Neerlandès) i un nord-americà, ‘La Armónica’, amb David Fuiza, ha triat una obra descriptiva i altra de música pura, les dues de compositors nord-americans.
Unes reivindicacions i una mostra del que som musicalment
Ningú pot posar en dubte que el ‘Mano a Mano’ és l’esdeveniment simfònic-bandístic més important del País Valencià per l’expectació, participació i el nombre de públic que aglutina, junt al CIBM Ciutat de València. Tot i que el CIBM ja és clarament competitiu, el ‘Mano a Mano’ és un concert amb una competitivitat altíssima que molts s’esforcen en amagar davant la càmera. Malgrat la longevitat del concert, les característiques i la seua ubicació (un auditori natural a l’aire lliure), encara no ha rebut tot el reconeixement i suport institucional que una fita així mereix, i més si tenim en compte que es tracta d’un concert amb bandes de música, aquelles que un dia foren i són etiquetades per diferents governs com a senyes d’identitat dels valencians.
D’esquerra a dreta: Óscar Fernández, David Fiuza, Rafa Pérez, Arnaldo Carrascosa, Henrie Adams i Guillermo Ayter.
Enguany es tornà a reclamar un millor tracte per part de l’administració autonòmica, alhora que s’anuncià que el president Puig hi assistirà al concert, però, més enllà de les xifres econòmiques de les subvencions i l’assistència puntual, allò que aquesta fita necessita és un lloc al costat dels esdeveniments culturals ineludibles que qualifiquen el país. Fer-li un lloc en calendaris, guies, mapes culturals, etc., com un concert genuí i completament consolidat.
En els darrers anys, des de l’organització del ‘Mano a Mano’, s’ha apostat per la internacionalització. Per aconseguir ressò a l’estranger, s’optà per crear la figura del president del concert, una distinció que enguany havia de recaure en John Mackey i que finalment recaurà en Markus Mauderer. És difícil quantificar l’impacte mediàtic a l’estranger, però, tal i com digué Rafa Pérez, l’alcalde de Bunyol durant la presentació, “la internacionalització no ens ha d’obsessionar”, ja que, en aquest sentit, la figura del president i el seguit d’obres de compositors estrangers són accions que consoliden eixa finalitat. No obstant això, la feina, en eixe sentit, l’han de fer a casa pròpia, al nostre propi territori. El concert té bastant reconeixement en el món bandístic valencià, molt menys a nivell estatal, però, malgrat això, els mitjans de comunicació valencians han menyspreat un concert que compta amb 43 anys d’història. Cap capçalera generalista ni cap mitjà de comunicació ha cobert mínimament la fita estival, prova d’això la trobem en la presentació d’aquesta edició, on també es reclamà aquesta atenció mediàtica i on només s’hi trobava, al costat de diversos mitjans locals i comarcals, aquest diari.
>
Finalment, s’ha encoratjat a superar l’aforament aconseguit l’any passat i, en una entrevista recent, el regidor de Turisme de Bunyol, Manuel Sierra, afirmava que “tant de bo arribara el moment en què haguérem de buscar solucions al problema d’aforament i ens haguérem de plantejar posar pantalles a l’exterior de l’auditori”. En eixe sentit ens hauríem de preguntar cada vegada que s’enlairen les xifres de músics valencians: 547 societats musicals (el 50% de l’Estat), 40.000 músics, 60.000 alumnes i 200.000 socis, com és possible que no estiga omplert l’auditori? On està eixa cultura musical de què tant ens enorgullim? És ací, a casa nostra, on tenim un gran problema. Com podem exigir públic si les xifres de músics que acudeixen a concerts (on no toquen amb la seua banda) és paupèrrima? Cal un canvi de paradigma en l’educació musical d’aquest país. De moment, però, les xifres de músics que van a concerts defineixen a grans trets el que som musicalment i com explicava aquest juliol al diari Deia Pascual Vilaplana “la banda no acaba de desempallegar-se de l’àmbit populatxer”.
Els programes i la polèmica inicial
No era la primera vegada que les dues bandes de Bunyol interpretaven la mateixa obra en el concert ‘Mano a Mano’. De fet, l’any 1979, 1980, 1984 i 1988 tant ‘La Artística’ com ‘La Armónica’ coincidiren en una obra. Si bé és cert que aleshores coincidien perquè, segons recollien des de l’organització, “en aquells anys les dues bandes no tenien capacitat per muntar en tant poc de temps dos programes, un per al Certamen de València i altre per al ‘Mano a Mano’” i, per això, s’optava per incloure l’obra obligada dins del programa. En aquesta edició han coincidit en la Simfonia per a banda Wine-Dark Sea de John Mackey, una obra de 2014 i que suposarà la seua estrena a Europa.
Henrie Adams al capdavant de ‘La Artística’ de Bunyol en el passat ‘Mano a Mano’.
David Fiuza al capdavant de ‘La Armónica’ de Bunyol en el passat ‘Mano a Mano’.
Davant això, es va acordar un canvi complet del programa de ‘La Artística’ i s’ha establert un protocol. Per a la propera edició, les dues societats anunciaran en sobre tancat el programa i, en cas de coincidir, serà ‘La Armónica’ qui canviarà l’obra, establint així un cercle rotatiu. S’esgrimí que calia canviar l’obra perquè és un concert i no un certamen, és a dir, que es rebutjava la competitivitat. És cert que el ‘Mano a Mano’ és un concert i molt més, és un espectacle cultural únic que s’ha fet a si mateix i cal mantindre’l així. És un concert quasi inaudit en què la música per a banda i les bandes arriben a quotes artístiques i qualitatives espectaculars, però volen negar l’altíssima competitivitat que viu Bunyol amb les seues dues societats musicals? Interpretar en un concert una mateixa obra és entrar en un procés competitiu? Justificar el canvi afirmant, com explicaren preguntats per La Veu, que “es pensa en el públic a qui es vol donar diversitat” és un argument poc consistent per a un concert únic (altra cosa seria la programació d’una temporada). I, per últim, volen fer creure que cadascú no agrana cap a casa i que entren en debats perllongats (més aviat discussions sense finalitat artística) sobre quina ha estat millor en el ‘Mano a Mano’? Ans tot el contrari, Bunyol és, sense por a equivocar-nos, el poble amb dues bandes on es viu amb més rivalitat i competitivitat aquest fet (moltíssim més que altres pobles històrics com Llíria, Cullera, Xàtiva o la Vall d’Uixó, per exemple) i afegir a l’espectacle la incertesa que pot produir que coincidisquen o no augmenta l’expectació, alimenta l’interès i, per tant, beneficiaria l’assistència al concert. A més a més, crearia, amb més consistència, un debat molt més productiu al voltant de qui ens ha semblat més encertat o no. L’interès al voltant del ‘Mano a Mano’, el debat al voltant del fet musical i artístic s’allargaria en el temps i, per tant, el nom de Bunyol i de les seues societats musicals ressonaria molt més.
>
Així, sota el títol genèric d’Arcàngels, ‘La Artística’ amb el seu titular Henrie Adams començarà amb el poema simfònic La catedral congelada (The Frozen Cathedral) del nord-americà John Mackey. Es tracta d’una obra d’encàrrec de 2013 en què Mackey descriu amb un treball tímbric exuberant l’escena gèlida protagonitzada pel massís Denali (també cim Mckinley), situat a Alaska. Alhora, Mackey introdueix altre element extramusical, com és la mort del fill, qui, alhora, declara el compositor, era un enamorat d’Alaska. Tímbricament és altament suggestiva i a través del color tímbric descriu les situacions: l’admiració del fill, la mort i les escenes gèlides del cim.
>
>
Seguidament, ‘La Artística’ oferirà la Simfonia a Sant Miquel Op. 45 (St. Michaels Symphony Op. 45) de Marc van Delf. Aquesta versió de 1994 (en 2010 van Delf l’estructurà en 4 moviments, afegí text i la dedicà a Enrique Artiga i la Unió de Llíria) segueix fil per randa la finalitat d’un poema simfònic descriptiu. Ací trobem elements temàtics definitoris de l’arcàngel, les forces ocultes amb què lluita, la lluita amb diferents envits… Tancaran el programa amb la Simfonia núm. 1 Arcàngels Op. 50 de Franco Cesarini. Aquesta primera simfonia del compositor suís fou estrenada en febrer d’enguany amb la Banda Municipal de Bilbao dins d’aquesta temporada. L’obra conté un treball molt més minuciós d’elaboració, ja que Cesarini pren en préstec melodies gregorianes que introdueix dins del seu propi llenguatge. No obstant això, la seua estructuració està fixada en quatre moviments que pretenen descriure quatre arcàngels i les seues peculiaritats bíbliques (Gabriel, Rafael, Sant Miquel i Uriel l’arcàngel oblidat). D’aquesta manera Cesarini aconsegueix un marcat contrast textural.
>
Una vegada s’efectue el canvi de banda (enguany s’anuncià que tornaven a compartir instrumental per reduir el temps d’espera), ‘La Armónica’, amb el seu titular David Fiuza, oferirà dues simfonies. La Simfonia núm. 6 d’Andrew Boysen Jr. és una obra de 2010 que estructuralment pot distribuir-se en quatre moviments (d’ací la simfonia), encara que Boysen ho plasma amb una mena de contínuum ininterromput. Fent servir tres seccions ponts (transicions o interludis), representades per tres solos, dos d’ells amb acompanyament de percussió (trombó, saxo alt i flauta), enllaça les quatre seccions principals. El nord-americà treballa els motius a partir de la complexitat i, per tant, estem davant música pura que no pretén descriure res, sense negar la suggestió o evocació que la música pot transmetre per ella mateixa… Tot i això, el mateix Boysen Jr., diu que “malgrat les relacions estructurals dels materials, allò que motiva la composició és la transformació i el sorgiment de la foscor cap a la llum”.
Tancaran el programa amb la Simfonia per a banda Wine-Dark Sea de John Mackey. Una obra de 2014 amb tres moviments, amb elements jazzístics i que rítmicament reflecteix certes similituds strawinskianes, mentre que melòdicament recorda a alguns motius de BSO hoolywodienses. Tanmateix, davant la reiterada recurrència al jazz en contextos simfònics, Mackey aconsegueix un discurs fresc, amb entitat i contundència, i sobretot amb coherència entre les diverses textures combinades. Aquesta era l’obra de la discòrdia i només s’escoltarà dissabte 20 d’agost una única vegada. Hauria estat un gaudi extra haver-la escoltat dues vegades, amb dues versions i dues maneres d’entendre la música simfonico-bandística nord-americana.
>
Com marca la tradició, l’Himne a Bunyol de Guzmán Cárcel i Manuel Chillida tancarà aquesta 43a edició del ‘Mano a Mano’ de Bunyol. Una edició amb un programa molt contundent, exigent per als músics i que posa deures a l’oient. Amb seriositat, amb desimboltura, amb responsabilitat interpretativa en un enclavament únic, un espectacle que mereix més respecte per part de tots: dels músics valencians i dels polítics que atribueixen senyes d’identitat.
