La 43a edició del ‘Mano a Mano’ de Bunyol es podria resumir com una edició de càbales acomplides i èxit truncat per la pluja. A totes passades, el programa complet que havien proposat les dues bandes de Bunyol, l’SM ‘La Artística’ i el CIM ‘La Armónica’, era molt més exigent per als músics, per als directors i per als oients. En el mateix sentit, les cinc obres del programa, totes elles d’un claríssim caràcter simfònic, representaven un salt de qualitat respecte a les obres proposades en edicions anteriors. Mentre que, pel que fa a l’aforament, un dels objectius dels organitzadors a banda de tot allò que té a veure amb l’art i la qualitat interpretativa, es pot donar per satisfet, ja que l’aforament estava pràcticament complert. Cadira amunt o avall, quasi igual que l’any passat.
Altra de les càbales feia al·lusió al fet que, tot i la qualitat del programa conjunt del ‘Mano a Mano’, el repertori proposat per ‘La Armónica’ era, de bestreta, molt més complex, profund i exigent que el de ‘La Artística’. Encara que al remat, cada programa i les obres que el conformen cal interpretar-lo. Enguany s’han volgut d’alguna manera destacar les xifres de músics dalt de l’escenari: “Quasi 400 músics” destacaven alguns mitjans de comunicació. Això, que per a alguns pot semblar un cosa extraordinària, una proesa, només afegeix dificultats a la pròpia interpretació. Les plantilles sobredimensionades poden ser un arma de doble tall. Pot anar molt bé —com de fet, li anà bé a ‘La Armónica’—, però, és un handicap afegit que demana treballar el doble per reeixir-se’n i que, en qualsevol moment, pot deixar la banda desmembrada, desajustada i desequilibrada.
Henrie Adams al capdavant de l’SM ‘La Artística’ de Bunyol. Concert ‘Mano a Mano’.
Aquesta edició l’obrí ‘La Artística’, amb el seu director titular Henrie Adams, començant amb la Simfonia ‘Sant Miquel’ opus 45 de Marc van Delft. La gran dimensió sonora de la plantilla jugà el seu paper, oferint una simfonia, de per si complexa per a l’oient, desenvolupada entre les cinc efes i una efa (o un fort controlat). A aquest escàs contrast dinàmic, s’afegiren diverses afinacions compromeses en les fustes, amb atacs poc pulcres en aquells passatges més delicats i igualment, a les acaballes i després de l’exhibició de la corda de trompes, els corals dels metalls quedaven desajustats, alhora que es mostrava una descompensació en l’homogeneïtzació de tota la banda. Van haver bones intencions en les intervencions solistes, amb afany per fer música, però els acompanyaments quedaven quasi inerts.
Millorà ‘La Artística’ amb la suggestiva La catedral congelada de John Mackey. Almenys les transicions, les tensions i distensions sonores s’ampliaren cap a les pes. Novament aparegueren desajustos en l’afinació, un exemple clar fou quan la corda de clarinets alçà les campanes, o en les corals de metalls a conseqüència d’exigir el més fortíssim possible. No obstant això, es notà una lleugera milloria pel que fa a l’expressió que fins aleshores havia transitat molt plana, una milloria propiciada, en bona mesura, per les peculiaritats líriques de l’obra.
La millora aconseguida no es va superar amb la Simfonia núm. 1 ‘Arcàngels’ Op. 50 de Franco Cesarini. Novament, ‘La Artística’ transità quasi plana, amb moments on els fortíssims no sabien cap on volien arribar. Sense tensions ni distensions, com si no hi haguera argument, discurs o plantejament. Potser falta d’empatia, d’allò que es diu ‘feeling’, cansament de veure la mateixa cara… Però, altra vegada, els solistes, com el corn anglès en el segon moviment, s’esforçaven per adreçar el discurs a algun lloc dels sentiments mentre rebien un acompanyament insuls. Tot i això, aquest segon moviment de la simfonia de Cesarini fou del millor que els ‘feos’ van interpretar expressivament. A partir del tercer moviment hi va haver un canvi qualitatiu pel que fa a l’homogeneïtzació de la gran banda. Arribava tard, quasi a punt d’acabar, encara que quedava el quart moviment, però, quatre gotes de plugim mal comptades amenaçaren una primera part del concert que passà molt lineal, amb massa minuts sense dir res mentre passaven les notes, acusant desajustos en afinacions i en les seccions instrumentals de la massa sonora. Un concert, el de ‘La Artística’, estàndard i poc més.
Banda simfònica del CIM ‘La Armónica’ de Bunyol amb el seu director David Fiuza. Concert ‘Mano a Mano’.
La segona part fou el moment de ‘La Armónica’. A Bunyol, i en el ‘Mano a Mano’, cada detall compta, i l’encaix dalt de l’escenari d’un nombre de músics superior al de ‘La Artística’, va servir per a perllongar encara mes un intermedi que es fa massa llarg i alçar el murmuri de l’afeccionat incondicional que veu en això, mitja partida guanyada. Amb la banda de dimensions colossals col·locada, començaren amb un programa dedicat al “simfonisme modern nord-americà”. La simfonia per a banda Wine-dark sea, de John Mackey, una obra infinitament més complexa i dificultosa que La catedral congelada del mateix compositor, va suposar un colp contundent sobre l’escenari del ‘Mano a Mano’. Bona part de l’èxit de la interpretació de la simfonia cal atribuir-lo al director titular de ‘el Litro’ i el canvi substancial del gallec respecte a altres edicions. David Fiuza es mostrà molt directe, transmetent seguretat en les reiterades i complexes polirítmies que demana Mackey tant en el 1r com en el 3r moviment, però, a banda de la seguretat tècnica, si Fiuza acaronà l’èxit fou gràcies a l’esplèndid encaix i treball de les dimensions sonores de la colossal banda. Aquestes polirítmies, amb síncopes impossibles i canvis de compàs constants, tot i l’encert, encara tenen recorregut de millora en vistes a properes interpretacions, amb l’afegit de més naturalitat i frescor i sense la tensió (quasi obligada per la responsabilitat). A gran nivell, es va desenvolupar el segon moviment, amb algun desajust en els pizzicatos (de la marimba amb els contrabaixos molt distants dins de l’escenari) que no destorbà tampoc massa el discurs assolit en els moments més íntims i lírics d’aquesta impressionat simfonia. Amb el 3r moviment i el retrobament amb els elements definitoris d’aquesta Wine-dark sea, ‘La Armónica’ conclogué una fantàstica interpretació, encara amb recorregut pel que fa a l’assimilació però, amb un gran treball pel que fa a l’homogeneïtzació d’una plantilla gegantina, amb una compensació de les seccions, expressivitat i execució que feren brillar ‘el Litro’.
Seguirien en aquesta tònica qualitativa amb la Simfonia núm. 6 d’Andrew Jr. Boysen, una peça amb un llenguatge encara més complex per a l’oient, i també per al músic, acostumat al lirisme i a les èpiques descriptives dels nostres compositors valencians més llorejats i preats. ‘La Armónica’ va traure el caràcter, l’energia i la profunditat dels greus per a traslladar als aguts la força desenvolupadora d’una gran simfonia elaborada a partir de la transformació i evolució del motiu introduït pel contrafagot. Estava sent una nit d’èxit incontestable per al ‘Litro’. Dues obres extraordinàries, amb unes interpretacions fantàstiques, amb la dificultat extra de fer funcionar amb precisió una banda amb una plantilla enorme, un èxit que podia ensumar-se, i que només la pluja pogué evitar. A falta de pocs minuts per al desenllaç, la pluja impedia que ‘La Armónica’ poguera resoldre i recollir un èxit absolut. Primer foren els instruments de corda els qui abandonaven l’escenari (com es pot veure en el vídeo). Finalment, Fiuza donà la indicació de baixar de l’escenari.
>
Probablement el públic, els incondicionals del CIM ‘La Armónica’ haurien aplaudit fins a trencar-se les mans, segurament, els altres ho haurien fet per cordialitat, però, els qui estàvem com a mers espectadors, i que no som ni d’una música ni de l’altra, hauríem aplaudit amb èmfasi, de manera que hauríem reconegut l’èxit de ‘El Litro’, que solament es va veure aturat per la pluja en aquest 43é ‘Mano a Mano’ de Bunyol.
Instant en què els instruments de corda del CIM ‘La Armónica’ han de baixar de l’escenari del ‘Mano a Mano’.
