La trinxera de la dama de ferro

L’estratègia a l’atac d’Isabel Bonig col·lapsa el debat de política general.
15 setembre 2016 01:00h
Isabel Bonig.
Sergi Tarín / València

“Hem de començar a animar el cotarro i baixar a les trinxeres”. Ho diu Isabel Bonig en el punt àlgid de la intervenció parlamentària. És una frase pura, fora de guió, d’una sinceritat de ferro calent. Una reflexió desbordada després d’un matí d’ofensiva constant contra el Govern. A l’hemicicle, de fet, hi ha una certa olor a pólvora barrejada amb la dels teixits acabats d’eixir de la bugaderia. Pura contradicció olfactiva. Com la del tarannà entre Puig i Bonig o la dicotomia entre el pacifisme i el dadaisme, per exemple. Una distància de 260.000 vots en les darreres eleccions. “Hem guanyat 260.000euros! Perdó, vots...”, s’apressa Bonig, tan captiva del passat o del desig, qui ho pot saber.

En tot cas, la tropa de mocassins i encorbatada no se sent massa còmoda al fang de les trinxeres. Això és cosa d’oposició high level, un ofici que requerix temps. Per tant, en la complicitat del cotarro, Bonig disposa de pocs incondicionals. Un d’ells, Alfred Castelló, prové de la vella escola. A cada frase de la lideressa llança un “olé” que retrona en la cambra i que provoca en Bonig un moviment irreprimible de cintura tauromàquica. També hi ha Miguel Domínguez, imputat tècnicament pel cas Taula, qui s’encén amb qüestions de catalanisme. “Al vent, que ho envie tot al vent!”, s’exaspera després que Bonig acuse Puig d’excedir-se en concerts de Raimon a costa de les beques universitàries.

I és que el catalanisme sempre té la quota garantida. El pacte per l’Educació plantejat per Puig és, segons Bonig, la constatació “del full de ruta separatista a través la immersió lingüística” o “la renúncia a ser valencians de primera per a ser catalans de segona”. Munició extreta dels vells polvorins de la Batalla de València. “Populistes, demagogs, radicals i sectaris”, arremet Bonig tot convertint l’hemicicle en Zona Acústicament Saturada. Un crit de guerra molt poc britànic, amb regust a Radio Sevilla i directe a l’escó d’un Ximo Puig aclaparat per la concatenació de bel·ligerància. “Diu que s’assembla a Thatcher, però vostè està més a prop de Donald Trump”, es defensa Puig, a qui de res li servix apel·lar “al diàleg i al bon tarannà i evitar el faltar per faltar”.

“Són el caos i l’endollisme”, continua Bonig: un míssil vestit de blanc i rosa o un pastís de nata i fresa contra el rostre impertèrrit de Puig. “Un mentider compulsiu”, reprèn la política dretana des de la trinxera. I quan s’acaba el temps, rep l’abraçada rutinària i multitudinària dels seus. “I això que els incendis no m’han donat temps!”, s’excusa Bonig mentre deixa enrere el paisatge en cendres dels bons usos i costums de la retòrica parlamentària.
 
La Veu
 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next