Joan Bofarull ha exprimit tota la passió que sent per les muixerangues en un llibre, Les muixerangues valencianes, que recentment ha editat Onada edicions. Aquest llicenciat en Geografia i Història, casteller dels Xiquets de Reus i muixeranguer de la Muixeranga de Vinaròs, dedica, ja des de fa anys, gran part del seu temps a recopilar i a documentar tot el que, a nivell cultural i històric, suposa aquesta tradició al territori valencià. Podem tastar algunes espurnes de la seua tasca, constant i infatigable, moments abans d’una actuació, quan observem que està més concentrat, efervescent. És llavors quan tota la seua saviesa sobre aquest món vibra i sintonitza amb un patrimoni immaterial de llarg recorregut que, en els últims anys, s’ha vist reactivat. Amb ell parlem sobre l’origen i l’embrió d’un excel·lent llibre, que ostenta la fita de ser el primer monogràfic sobre les muixerangues. També ens conta com ha desenvolupat tot el treball que ara podem gaudir gràcies a una edició amb un material gràfic i una coberta espectacular que corprèn a nivell estètic.
– Joan, un dels objectius perseguits amb aquesta obra era reivindicar aquest patrimoni cultural. Calia dignificar les muixerangues? Recuperar el seu prestigi?
L’objectiu d’aquest llibre és que la gent conega les muixerangues. No cal insistir gaire en el seu interès i espectacularitat, perquè són evidents.
– Apuntes que hi ha una certa confusió entre les muixerangues, les moixigangues religioses i els castellers. Hi existeix molta distància entre unes tradicions i altres? On situes el seu origen?
Són tradicions festives diferents. En el llibre de L’origen dels castells explicava com de les muixerangues valencianes va eixir el ball de valencians i com aquests es transformaren en els castells.Coneixem bastant bé la història del ball de valencians i els castells, però sabem molt poc del passat de les muixerangues valencianes i de les moixigangues catalanes.
– Imagino que Algemesí és un referent de conservació, però també parles de Peníscola, l’Alcudia, Titaigües i Forcall.
En aquests cinc pobles hi ha muixerangues amb torres humanes, danses, músiques, vestits i noms diferents. Aquests grups no han copiat res de fora, sinó que han mantingut la tradició de generació en generació. Aquestes tradicions tenen un valor incalculable, perquè són antigues, úniques i originals.
– Què és el que més et fascina de les figures, la seua simbologia social, d’agrupació, de sumar forces?
Podem veure les figures des de diferents punts de vista. Per exemple, es veu com gent de diferents edats, sexes, orígens i classes socials treballa conjuntament. També podem analitzar si una construcció humana és difícil pel seu pes, equilibri, etc. Un artista valorarà les muixerangues per la seua simetria, les proporcions, els colors i el moviment. A mi, m’agrada molt la campana, una espècie de torre que fan els Negrets de l’Alcúdia i que ja trobem en la descripció d’unes festes de l’any 1692.
Per a mi, la colla model és la Nova Muixeranga d’Algemesí, perquè hi ha molta gent de tot tipus; està ben organitzada; fa un assaig cada setmana i una vintena d’actuacions cada any; les actuacions més importants són al seu poble i cada any en les mateixes dates; fa figures molt difícils i no cau quasi mai; en totes les actuacions dóna una bona imatge, i intenta que la seua gent ho passi bé i estigui orgullosa del que fa.
– El paper de la dona dins de la muixeranga també ha evolucionat.
En les muixerangues que s’han creat els últims anys, els nois i les noies tenen una igualtat total. Abans això no era així i les muixerangues tradicionals s’han hagut d’adaptar.
– L’estètica de les figures compleix un paper fonamental?
Les muixerangues reflecteixen l’esperit valencià, amb una estètica barroca en la forma, el color i la música. Però per a mi, el fonamental és l’assaig, perquè qualsevol figura, sigui simple, complexa o difícil, s’ha d’assajar bé.
– Parteixes d’una definició de muixeranga que es basa en l’aspecte acrobàtic, el coreogràfic, el religiós i el burlesc.
Sí, perquè comparant les muixerangues tradicionals d’Algemesí, l’Alcúdia, Titaigües, Peníscola i el Forcall, em vaig adonar que comparteixen aquestes característiques: el component acrobàtic és l’elevació de torres humanes, com més altes i més difícils millor. El coreogràfic són les danses, que en uns pobles són molt simples i en altres més complexes. El component religiós es manifesta en el nom d’algunes figures i en les lloes que algunes reciten. L’element burlesc es veu en els uniformes asimètrics i en alguns comportaments de burla o provocació.
– Has recopilat molta informació. Expliques que el recull s’ha dut a terme entre més de 50 llibres i articles i 40 entrevistes. Què has trobat que no sabies?
He aconseguit informació actualitzada de totes les muixerangues i ara tinc amics en totes les colles.
– Què ha significat per a tu la simbiosi entre la teua tasca i el paper editorial desenvolupat per Onada edicions?
Onada Edicions ha demostrat molta professionalitat escollint les fotos, en la composició i enquadernació i en altres aspectes del procés. També ha demostrat el seu compromís amb la cultura, les associacions i el patrimoni valencià.
– Quina importància tenen les muixerangues actualment dins del País Valencià?
Ara mateix, el seu paper és limitat perquè molta gent no les coneix. Les donem a conèixer amb la publicació del llibre i d’aquesta entrevista, per exemple. Si s’apunta més gent, les muixerangues poden ser importants per a alegrar festes, per a la cohesió social, la integració d’immigrants, perquè la gent estigui orgullosa del seu poble…
