En 1982, el govern de Suárez indultava l’autor, i li commutava la pena privativa de llibertat per la pena de sis anys i un dia a la presó més gran. Hagueren de passar 38 anys perquè les institucions referen el seu record. En 2015, l’Ajuntament d’Alacant li concedia la Medalla d’Or, i es complia així “el deute democràtic que la ciutat d’Alacant tenia amb ell”, declarava aleshores Natxo Bellido, regidor de Compromís al consistori.
En desembre de 2015, era el Consell qui li concedia a títol pòstum la Distinció per la Defensa dels Drets i les Llibertats que recollí la seua família al Castell de Santa Bàrbara. Aquell mes, l’extrema dreta va tornar a reaparèixer per embrutar el nom de Miquel Grau, en aquella ocasió, segons denunciava Compromís per Alacant, “Falange espanyola havia omplit d’adhesius el monòlit dedicat a Miquel Grau a la plaça de l’Estel”, lloc on en 1977 havia sigut agredit. Les agressions al monòlit dedicat al jove d’Alacant no s’han aturat durant aquesta legislatura. En els tres últims anys s’han comptabilitzat més de cinc atacs al monument, l’últim va ser el passat 18 d’agost quan la placa que recorda Grau va quedar irrecognoscible després d’haver sigut atacada amb pintura blanca.
Abans que arribaren els desgreuges institucionals, la societat civil no havia deixat caure en l’oblit la persona, les idees, ni els fets. El dia del soterrar acudiren milers de persones i les manifestacions sempre recorden Grau amb consignes, amb pancartes amb el seu nom i la seua imatge. La música la va posar Al Tall amb A Miquel Grau.
“Va ser curiós, perquè cantàvem normalment la tradicional de Sant Roc, amb una lletra que no tenia res a veure” recorda Manolo Miralles. Aquella era “una petenera que cantàvem en els assajos perquè ens agradava”. Aleshores mor Miquel Grau, “i a Enric Ortega se li van ocórrer uns versets” que unes setmanes després, el darrer diumenge d’octubre, “en l’Aplec del Puig estrenàrem” explica Miralles. “Raimon ens donà una maneta per afegir uns versets”, afegeix.
A Miquel Grau, la petenera, va esdevenir ràpidament un himne, “fou un èxit molt emotiu” respon el músic, i de fet “en la memòria del País Valencià sempre quedarà com un símbol de lluita i resistència, en contra del franquisme, però també en la memòria del país com a referent d’una fita, malauradament, important d’un militant nacionalista i d’esquerres”.
Sens dubte la música, coral, profundament afectuosa, palesa un sentiment, el que els va tocar viure, tot i que a Miquel Grau “no el coneixíem personalment”, però el seu assassinat “ens omplí d’indignació, tots nosaltres simpatitzàvem amb les idees d’esquerres i nacionalistes”, aquell assassinat “ens va caure com una bomba”. Això, per una banda, però alhora, “ens vam veure que no es podria aconseguir allò pel qual estàvem lluitant”. Suárez acabà indultant l’autor de l’homicidi, després d’un judici “llarguíssim”, i sobre el qual, afirma Miralles “encara no creguem que s’haja fet justícia sobre aquell assassinat”.
Miquel Grau comptava amb un himne que mai podrà reparar la pèrdua de la vida. Al Tall, això no obstant, va conèixer la família a posteriori. Havien escoltat la cançó, i “no hi havia paraules, no estaven contents, però, els va agradar molt el tractament de la cançó”.
“Ja fa molt de temps” conclou l’actual líder de Musicants, però la trobada amb la seua família va ser, sens dubte, un moment d’una forta emoció, tal com ens vol transmetre un dels fundadors d’Al Tall, els qui posaren música a la petenera dedicada a Miquel Grau, assassinat per cridar: “Vull l’Estatut”.
