Leo Part / Cullera.
Fa ja 10 minuts que han sonat les set de la vesprada quan, en la primera planta del recentment habilitat espai social ‘La Fonda’ de Cullera, la realitzadora Gracia Querejeta conversa amistosament amb l’actor Tito Valverde. Està a l’espera que li indiquen el moment de l’inici de l’acte de presentació del llibre ‘La Gràcia de Querejeta’, –previst inicialment per a les 19 hores– que Pau Gómez ha escrit sobre la seua obra filmogràfica, per a asseure’s en la tribuna d’oradors, davant la qual mig centenar de persones observen i comenten, ja assegudes, els moviments d’ambdues estrelles del cinema i la televisió.
Malgrat l’hora, i després de sol·licitar-ho al president de l’associació organitzadora del festival –K-lidoscopi–, Julio Martí, aquest accedeix a permetre’ns conversar fugaçment amb la cineastasta, però amb un clar advertiment. “Només dos minuts”, ens diu amb gest seriós, conscient del retard en l’hora prevista per a l’inici de l’acte. Mentre dibuixa un somriure amable, Querejeta s’encamina gustosament cap a l’eixida, amb un refresc en un got de plàstic. “La veritat és que no coneixia aquesta part de la ciutat”, comenta amb la mirada clavada en els vells edificis del nucli històric de Cullera. Els fotògrafs congregats per a l’acte aprofiten per a traure algunes instantànies a plena llum mentre es desenvolupa l’entrevista.
– Crec que no és la primera vegada que véns a Cullera…
Sí, l’any passat ja vaig estar impartint un curs i la veritat és que guarde molt grats records perquè vam tenir un nivell de curs molt acceptable, fins i tot diria que alt i vam fer un treball amb els actors que jo crec que va estar molt bé. Guarde un molt bon record del meu pas per ací per Cullera.
– Quina valoració fas de l’organització del Festival K-lidoscopi de Cullera?
Jo el que no sé és com estiren tant les coses perquè, per als pocs mitjans que tenen, per a la poca gent que són, aconsegueixen organitzar un festival amb molts curtmetratges, amb moltes activitats entorn del cinema i entorn del món actoral i aconsegueixen portar molta gent molt coneguda. Jo crec que els pocs diners que tenen, els aprofiten molt bé.
– Imagine que sabràs que estàs en l’única comunitat autònoma que no té televisió pública en llengua pròpia…
Se suposa que tornarà, que és a punt d’obrir-se una altra vegada. La pura veritat és que, lamentablement, en els últims anys les televisions autonòmiques han anat perdent força i el que abans era la FORTA (la federació de televisions autonòmiques) que sempre estava en moltíssimes pel·lícules, com a FORTA, com a tal. A més, totes les televisions autonòmiques després compraven els drets d’antena de moltes pel·lícules, independentment de si estaven en castellà, en valencià o en basc. Açò la veritat és que ha desaparegut.
Ara, com a molt, l’única cosa que pots trobar és la col·laboració d’alguna –televisió– autonòmica sempre que rodes en aqueix territori. Crec que en aquest sentit, honestament ho dic, anem a pitjor. Perquè, si cada televisió autonòmica ha de quedar-se amb els directors i actors bàsicament del seu territori, em tem que el que fem és estrènyer marges en comptes d’obrir-ne, en lloc d’obrir finestres de cara a fer més coses i entre més comunitats, entre més gent.
L’entrevista és interrompuda momentàniament pels gestos de l’organitzador, que ens adverteix que cal entrar ja. Assentim però llancem una nova pregunta…
– Com diries que ha de ser el paper de les administracions de cara a la potenciació del cinema, dels creadors?
És fonamental. O siga, sense el paper de les administracions i sense voluntat política diguem que el món de la cultura, en general, i en particular el món de la filmatografia, que sabem que és un món que està a cavall entre la cultura i la indústria, la vida extensa, la vida llarga i la vida fructífera, és absolutament impossible.
Julio Martí torna a revolotejar al nostre entorn amb els dits donant colpets en l’esfera del seu rellotge de polsera i el gest, aquesta vegada, és seriós i preocupat.
– I en aqueix sentit veus amb esperança el futur del cinema?
Home jo tinc l’esperança que, a poc a poc, es comence a entendre que el cinema és cultura també, que el cinema també és indústria, que totes les indústries d’aquest país i els sectors estan subvencionats i que el cinema no té per què no estar subvencionat. I que es comence a entendre que han de ser un tipus de subvencions molt independents, encara que les televisions vulguen o no vulguen finançar. Crec que ha de ser un suport completament autònom d’un altre tipus de qüestions.
Ara sí, no podem perllongar més la conversa. La realitzadora basca s’endinsa en la xicoteta sala i seu al costat de la resta d’intervinents en l’acte de presentació d’un llibre davant un ja nombrós públic àvid d’escoltar les paraules d’aquesta gran cineasta.
