3.000 manifestants reclamen més autogovern al centre de València

“Un país per fer, un país per construir” ha estat l’eslògan de capçalera
9 octubre 2016 01:00h
Sergi Tarín / València
 
“Què dieu? Molta gent?”, ho preguntava Toni Gisbert, d’Acció Cultural del País Valencià, en eixe moment esotèric de la comptabilitat a colp d’ull. Vora 3.000 persones s’escampen en diverses pancartes i molts metres buits pel carrer Colom. La clàssica manifestació independentista de les vesprades del Nou d’Octubre desemboca desmaiadament al Parterre. Les pancartes embolcallen el pedestal de Jaume I i una veu passa llista d’associacions, coordinadores, plataformes, sindicats, entitats cíviques, partits polítics i les corresponents escissions. Una suma cívica de molta retòrica i poca abundància. Sense el PP, el carrer descansa.
 
“Un país per fer, un país per construir”, reclama la capçalera. I uns metres abans, sota la pedra d’Audiència antiga de l’actual Tribunal Superior de Justícia, els fills independentistes fan berenar ideològic a banda. “Ni un pas enrere!”, criden els joves, una mica altius i atents a la possibilitat de secretes entre el ramat d’ovelles negres, és a dir, de dessuadores negres. Els pares, en canvi, més socials i socialdemòcrates, enyoren la independència com s’enyora la joventut. El so de la muixeranga s’enlaira com un fum discret. I tot esdevé un mer tràmit de l’edat i del pas del temps.
 
Abans també ha sigut la música i no tant els crits i les consignes. És allò que sol definir-se com a “ambient festiu”. Tabals, dolçaines i fins i tot una xaranga molt explosiva, més encara pel contrast amb els rostres dels huit militants d’Esquerra Unida que la segueixen, tota una oda interminable a la depressió postelectoral. I al mig, un vell militant amb un pòster gegant del Partit Comunista arengant, amb formes de primera internacional, les masses minses pujat a un banc de pedra. Algunes dessuadores negres l’envoltaven i feien fotos amb una curiositat entre el turisme i l’arqueologia. De fons, les notes del Segadors feien murmurar, “bon colp de falç”, Josep Guia darrere l’eterna pancarta: “Ara, independència”.
I entre la nòmina de polítics amb activitat institucional hi havia Antonio Montiel i Rosana Pastor, de Podem, i Ricardo Sixto, d’Esquerra Unida. Tot enmig d’un desplegament policial tan immòbil que els agents apegats a les escaparates semblaven maniquís fugits rere el vidre. I per fer alguna cosa, els antiavalots es dedicaven a passar del braç ancianes d’una vora a l’altra de l’avinguda feta cabal d’irregular concurrència. “Molta gent?”, insistia Gisbert a l’altura de la Delegació del Govern i enmig sotracs d’helicòpter per la teulada del Corte Inglés. I entre ferir la veritat o la sensibilitat, ja se sap, cal optar per l’indeterminat silenci.
 
La Veu
 
next