Missa en honor a la patrona d’Espanya i copa de ‘vino español’. Aquests són els principals ingredients d’una celebració. Alcaldes, regidors, polítics, una part de la societat civil i el clero celebren aquesta festivitat ‘nacional’ en les velles casernes de la Guàrdia Civil, mentre la majoria dels ciutadans opten per quedar-se en casa o per acudir a algun dels esdeveniments populars com el de la Fira Gastronòmica de l’Alcúdia. Al PV el 12 d’Octubre equival a un diumenge qualsevol. La indiferència, malgrat la solemnitat institucional, les cornetes i els tambors és la tònica general.
En altres indrets, com a Catalunya, hi ha més que indiferència. Aquest any vora 40 ajuntaments, en mans dels ‘comuns’ o dels partits independentistes, obriran les seues portes com un dia normal malgrat les amenaces de la delegada del Govern, María de los Llanos de Luna. Enguany el més cridaner ha sigut la decisió de l’Ajuntament de Badalona. En alguns casos, com el de l’Ajuntament de Badalona, amb un govern municipal format per Guanyem, ICV-EUiA i ERC fins i tot hi ha hagut la intervenció del jutge a instàncies del PP de Xavier García Albiol.
La Hispanitat es qüestiona obertament no només des de la política sinó també des de la vessant historiogràfica.
El prestigiós medievalista, Antoni Furió, recomana que per a entendre el 12 d’Octubre cal endinsar-se en l’obra de l’historiador Miquel Barceló , un estudiós dels genocidis. El lector trobarà també respostes sobre allò que va passar en una entrevista de Josep M. Muñoz a Barceló publicada a la revista d’història l’Avenç.
Bàsicament, Barceló considera la conquesta d’Amèrica com una continuació de la “Reconquesta” peninsular. És a dir, allò que els espanyols havien fet ací amb la població autòctona andalusina, ho van fer també posteriorment a Amèrica amb els indígenes, amb el mateix resultat ací que allà: l’extermini de societats senceres.
Gravat on es pot veure els conquistadors usant gossos per a reprimir els indígenes.
El sociòleg Toni Mollà en una entrevista assenyalava que es celebra el descobriment d’un nou món, “encara que aquest ja estava descobert”. Per altra banda, aquest ‘descobriment’ significa, “el primer pas per a la globalització per a persones i productes” a més, del que representa “les conseqüències negatives d’una globalització imposada des de l’àmbit religiós”. “El caràcter extractiu de la imposició”, assegura Mollà, “va arribar als màxims límits amb el l’explotació dels recursos sense tindre en compte els pobles sotmesos i, per altra banda, no cal oblidar la conquista sanguinària; tots els conquistadors són sanguinaris, però, especialment ho foren els espanyols mitjançant el dogma i la fe”, explica.
En l’actualitat la Hispanitat té també una vessant “econòmica, de mercat, per a l’economia i empreses espanyoles com ara PRISA que ha convertit en negoci la defensa de la llengua espanyola, tant de bo els catalans feren el mateix!”, afirma el sociòleg. Per a Mollà, ” tot això del mercat sud-americà és retòrica política atès que en realitat el Govern espanyol allò que de veritat impulsa, de forma brutal, és el mercat atlàntic, el dels EUA”.
Banderes espanyoles on hi ha conflicte
El politòleg Jordi Muñoz recorda que hi va haver un xicotet debat durant la Transició sobre si en democràcia, Espanya havia de celebrar la festivitat del 12 d’octubre o al contrari la del 6 de desembre. A l’última, “va triomfar la visió nacionalista i historicista dels elements clars d’un nacionalisme espanyol que va més enrere”.
“L’espanyolisme insisteix molt en la Constitució del 78 però les arrels són anteriors, el nacionalisme considera la nació espanyola molt anterior a la Constitució i en aqueix sentit la tria del 12 d’Octubre és reflex del nacionalisme espanyol més tradicional, amb el mite dels Reis Catòlics, la conquesta d’Amèrica i tot amb l’esperit del Dia de la Raza”, afirma Muñoz.
Aquest professor ressalta que al País Valencià no es celebra aquesta festivitat com “a França el 14 de juliol, o als EUA el 4 de juliol… Manifestacions amb banderes espanyoles només se’n veuen a Barcelona pel tema del ‘procés’, no en Madrid, on alguna gent veurà la desfilada de l’exèrcit”.
El nacionalisme espanyol comença al segle XIX no en Franco
Per a l’escriptor i periodista, Francesc Puigpelat, autor de l’assaig ‘Breu història del nacionalisme espanyol’ (Angle, 2016), aquesta efemèride o ‘festivitat’ sorgeix a començament del XIX enmig del debat polític sobre la definició d’Espanya entre les dos principals corrents nacionalistes del moment. “Des del segle XIX ja hi havia les dues línies del nacionalisme espanyol que no es posaven d’acord. La línea nacional-catòlica que volia que la festa d’Espanya fóra el dia de Santiago i la liberal i progressista del nacionalisme espanyol que apostava pel 2 de maig- data de la guerra contra els francesos- una data liberal”.
Puigpelat recorda que els dos bàndols han estat sempre barallats”. “Finalment, el 1918 es va posar ja la data del Dia de la Hispanitat que acontentava les dues bandes: la festa del Pilar a la facció nacional-catòlica, i la del descobriment d’Amèrica, a la liberal… Així és com va nàixer el Dia de la Hispanitat”, explica.
Puigpelat adverteix, però, que sobre aquest tema hi ha molta confusió perquè hi ha molta gent que associa el Dia de la Hispanitat o l’antic Dia de la Raza exclusivament al franquisme, però que cal tenir clar que la festivitat naix amb la Restauració, sense cap relació doncs amb el franquisme. Tot plegat, la Hispanitat, “s’instaura per consens entre la dreta i l’esquerra espanyola; tot el qüestionament de la conquesta d’Amèrica i la colonització com a mite nacional espanyol. Aleshores, no es qüestionava tot i que l’esquerra espanyola es sentia una mica incòmoda amb la data del 12 d’Octubre. Torno a repetir, hi ha gent que sols veu nacionalisme espanyol amb el franquisme i això és mentida, el nacionalisme espanyol és anterior”, conclou.
Així les coses, caldrà veure si la festa de la Hispanitat continua decaient o bé, si en nom del patriotisme constitucional repunta enarborant la bandera de la unitat nacional contra les tensions territorials que tenallen l’Estat espanyol.
La sanguinària expedició de Pizarro
El 1533, l’extremeny Francisco Pizarro, alcalde de Panamà, derrotava el poderós imperi inca i aconseguia entrar amb els seus homes a la capital, Cuzco. Antoni Espino, catedràtic d’Història Moderna de la UAB, recorda al programa ‘En guàrdia!’ de Catalunya Ràdio, que presenta Enric Calpena, la biografia de Pizarro i la sanguinària expedició que va capitanejar amb l’objectiu de conquerir el Perú per a la corona castellana. Escolta el postcast.
El Dorado – Carlos Saura 1988 (Sample)
