Cinquanta-nou anys de la ‘riuà’ que va transformar València

RedactaVeu / València.

Aquest dijous, 14 d’octubre, es compleixen 59 anys de la “gran riuà” de València que, com a conseqüència de les pluges torrencials, va causar almenys 81 morts en deixar sota les aigües bona part dels barris de la ciutat. A més dels humans, els danys econòmics foren tan elevats que, en prevenció de noves catàstrofes, les autoritats de l’època decidiren mamprendre l’execució de l’anomenat Pla Sud per a desviar el llit del riu pel sud del nucli urbà i ampliar la seua capacitat a 5.000 metres cúbics; el que ara és conegut com el nou llit del Túria. Unes obres que van suposar l’inici de la transformació del cap i casal.

Les causes de la forta crescuda del Túria al seu pas per la ciutat –amb crescudes de fins a 3.700 metres cúbics per segon i registres de més de 3 metres d’aigua en el centre de la ciutat (carrer de Baix), de 4 metres en el carrer de les Roques i de 5,2 en el carrer doctor Olòriz– cal cercar-les en les fortes pluges registrades en les comarques de la conca mitjana i baixa del riu els dies 13 i 14 d’octubre sobre un llit poc condicionat contra les avingudes per la falta d’operacions de manteniment i neteja.

^{Foto: Wiquipèdia.}

Es més, les clavegueres de la València de l’època es convertiren en autèntics surtidors en punts com el carrer de les Barques –anomenat així per ser antigament punt d’embarcament–, en quedar el nivell de les aigües del riu per damunt, la qual cosa va agreujar encara més els efectes de la crescuda. Gran part de la ciutat de València –a excepció de la plaça de la Mare de Déu– va queda sota l’aigua i la inundació es va estendre des del centre fins a la mar.

Encara que oficialment es van comptabilitzar 81 morts –52 a la ciutat de València i 29 a la resta de la demarcació–, es considera que les pèrdues humanes superaren el centenar i, fins i tot, algunes fonts xifren en més de 300 les víctimes mortals. Pel que fa als habitatges, uns 800 van ser destruïts o van haver de ser enderrocats i altres 300 van sofrir danys parcials. Pel que fa a les pèrdues econòmiques en la indústria, el transport i l’agricultura, les xifres ronden entre els 3.200 i els 4.400 milions de les antigues pessetes.

^{Neteja de fang en carrer pintor Sorolla. Foto: Vikipèdia.}

Davant el desastròs escenari causat per la riuada, va quedar clar que calia prendre alguna mesura preventiva que evitara els dramàtics efectes patits aqueixa negra jornada en el futur. Fou l’enginyer Eustaquio Berriochoa qui, el 1946, va proposar un pla per a resoldre el problema dels més de 300 passos a nivell existents en aquells moments a València. La solució consistia a desviar el Túria pel sud i col·locar les vies en paral·lel al nou llit, la qual cosa suposaria redissenyar tota l’àrea metropolitana i establir, pel sud, una doble barrera de vies i aigua. Si bé en un primer moment la seua proposta va ser desestimada per considerar-se excessiva, més endavant, es va reconsiderar. Així, el primer esborrany del projecte va estar llest al gener del 1958 i incloïa el desviament del riu, la presa de Vilamarxant, la reorganització ferroviària i la recuperació de sòl amb un pressupost estimat de 5.000 milions de pessetes. I, llavors, el projecte va semblar guardar-se en un calaix.

Al juny de 1958, un nou temporal va provocar una riuada en el Marítim i altres barris de la ciutat, ja que molts col·lectors i sèquies estaven encara encegats per tones de fang. Aquesta situació va provocar que l’alcalde Tomás Trénor pronunciara un discurs molt crític amb el govern de Franco per la seua poca implicació. La difusió del discurs va ser prohibida i l’alcalde va ser cessat i substituït. No obstant això, al juliol, el dictador va donar la seua aprovació al Pla Sud. Tanmateix, i després d’una nova aturada, no va ser fins el 1961 quan l’anomenada Solució Sud va ser aprovada i fins el 1965 quan començaren les obres.

^{Maqueta del Pla Sud.}

Amb els anys, el pla es va anar modificant i va incloure una renovació de la xarxa de clavegueram i nous ponts sobre el nou llit. El 1969 va acabar la construcció del nou llit, si bé el Pla Sud no va finalitzar fins el 1972.

>

Quant al finançament de les obres, el cost final va ascendir a 6.067 milions de pessetes. L’Estat franquista es va fer càrrec del 75%; l’Ajuntament, del 20%, i la Diputació, del 5% restant. Però, la part corresponent a l’ajuntament va ser pagada al llarg de més de 20 anys amb l’aplicació d’impostos especials a la ciutat, el més conegut dels quals va ser el recàrrec de 0.25 pessetes sobre els segells de correus –durant anys eren més cars a València que a la resta de l’Estat. A d’açò, cal afegir recàrrec de 0.50 sobre els telègrafs, el 25% sobre el consum d’enllumenat, el 100% sobre arbitris extra, el 10% sobre l’arbitri de la riquesa urbana, el 15% sobre la rústica, el 40% sobre la llicència fiscal, el 3% sobre l’estada en hotels, el 3% sobre la tarifa del servei telefònic i el 10% sobre l’impost de luxe i taxes especials d’aparcament i circulació de vehicles.

La gran riuada de València va suposar el punt de partida per a la transformació de la ciutat, una remodelació que va eixir en gran part de la butxaca dels valencians.

>