Bob Dylan i la guerra de bàndols

13 octubre 2016 01:00h

Sixto Ferrero / València.

Ahir de matí, unes hores després que la premsa italiana anunciara la mort del Nobel de Literatura de l’any 1997, el dramaturg i actor llombard Dario Fo, l’acadèmia sueca anunciava el guardonat amb aquest mateix reconeixement d’aquest any 2016. Bob Dylan, el nord-americà embolcallat del seu folk adobat de referències al blues i el gospel, finalment, s’emportava el reconeixement “per haver creat una nova expressió poètica dins de la gran tradició americana de la cançó".

A hores d’ara, les xarxes es divideixen en tres grups, els fans, els detractors i els que continuen mirant ‘memes’ sobre el 12-O. No obstant això, l’anunci d’ahir, per a certa quantitat de persones, ha estat “sonat”. Xavier Aliaga, emprant eixe qualificatiu, ho descrivia en el setmanari El Temps com “un premi en do major, la tonalitat de Like a rolling stone, una de les grans cançons de Bob Dylan”.

Els bàndols al voltant de Dylan no són una cosa d’ara, arran del segurament merescut guardó, sinó que és una lluita antiga des de fa quasi cinquanta anys. Anem a pams doncs. El 2013, l’exbaixista dels Rolling Stone, Bill Wyman publicava un interessant article al The New York Times (23-11-2013), titulat: “Knock, Knock, Knockin’ on Nobel’s Door”. Ací, Wymam aportava raons i motius perquè l’acadèmia sueca li concedira el Nobel que ahir, tres anys després, finalment li van concedit. Entre altres arguments, l’exRolling diu que Dylan, amb 70 anys —aleshores—, està “totalment fora d’allò convencional”, que destaca la seua destresa tècnica com a músic, que “el seu lirisme és exquisit, que les seues preocupacions i temes són atemporals i que pocs poetes de qualsevol època no han sigut tan influents com ell”.


Bob Dylan. Foto: EP.

Wyman va més enllà per a defendre el seu propòsit. Qüestiona com s’estaven interpretant les directrius d’Alfred Nobel sobre què fer amb els premis, ja que aquest “decretà que el Nobel de Literatura hauria de recaure en un escriptor, i cita, ‘amb l’obra més destacada i amb una carrera definida’”. Per altra banda, reconeix que Dylan no es mou en els motlles de “creador de gran literatura” però, apunta el músic, “el 1997 el premi fou per a Dario Fo, l’incorregible i profà dramaturg italià”, un premi que valora encaridament, ja que serveix, entre altres coses, de jurisprudència.

Segueix amb els arguments. A aquell qui qüestione que “Dylan només escriu lletres pop”, Wyman li diu que “Dylan escriu i punt”, talment “com Dickens, Twain, Hugo, Shakespeare i Eurípides”. Per a aquell qui diga que “els seus versos no són literatura”, apel·la a la revolució cultural sorgida després del 1950 amb el rock mestís.

En diu molt més, per a aquells qui l’acusen d’haver estat un consumidor de drogues, Wyman diu que “afegí literatura, perquè s’impregnà del folk i abraçà cert intel·lectualisme” i que, a més, “les drogues no fan mal”.


Bob Dylan. Foto: EP.

“Dylan no és ni un sant ni un moralista” i “la ira, l’èpica o la petulància personal estan fora de les seues lletres”. Contràriament, li dóna cabuda a la “misericòrdia, l’amor extravagant i profund i l’autocàstic com a resultat de la poca sapiència i reflexió social”. Finalment, reconeix que sí, que “és un artista pop” però, ho fa per a “contar les seues idees a una audiència que el vol escoltar”. “Dylan desafia l’ordre preestablert”, diu Wyman amb rotunditat.

Els arguments del músic es perllonguen. Per a cada afirmació, hi ha una resposta. Ocorreu quan s’apartà de l’escena per a “rebutjar la fama” i, en aqueix sentit, afegeix: “Quin artista pop es faria això a ell mateix per a truncar sistemàticament la seua popularitat?”. Recorre als himnes del catàleg dylandià per a concloure que Dylan “representa l’agitació cultural més important de la segona meitat del segle passat”.

Dylan encarna, si més no, una guerra de bàndols. També tingué els seus detractors a casa nostra. Joan Fuster escrivia Los arrepentimientos per a Tele / eXprés l’any 1971 (29-03-1971). En el text recollit per Isidre Crespo en el llibre inèdit Fuster Melòman, l’assagista de Sueca tracta sobre el Love story, “un agredolç relat d’amors desagraïts, obert a la llàgrima i morós en les tendreses”. Fuster advertia aleshores que aquesta temàtica, que ja es veia en qualsevol disciplina cultural, aquesta “pacotilla amorosa” repuntava, s’estava “desencadenant entre els sectors menys romàntics”, ja que afirmava Fuster que hi havia de més i de menys proclius a consumir-ne. Ara bé, el sabut de la Ribera assenyalava John Lennon i Bob Dylan com dos “cantants de grandíssima fama que estan corregint el sentit dels seus ‘cuplés’. De l’apologia de la droga o del frenesí, salten a lívides lamentacions sobre les conseqüències de la dissipació” i conclou: “Se’n penedeixen? Mai se sap”. Fins i tot els titlla de “pseudobarítons de circuit perifònic, caracteritzats per l’estupidesa de les seues lletres”, que les qualifica d’“estúpides o lúcides”.

Joan Fuster es pregunta en el mateix article: “Allò que m’agradaria saber és què cantaran John Lennon i Bob Dylan quan arriben a sexagenaris? Si és que arriben, i els queda veu, i humor per aguantar el tipus”.


Bob Dylan. Foto: EP.

D’altra banda, una de les lloes més esplaiades que s’han escrit tractant el músic nord-americà de tu a tu amb tot un seguit de musics de l’àmbit clàssic, motiu pel qual li afegeix major validesa, és el capítol dedicat a Dylan en Escolta açò (Listen to this), del crític musical del New Yorker, Alex Ross (Seix Barral, 2012). El subtítol: En pro de Bob Dylan, deixa a les clares l’admiració del crític pel músic.

L’inici és demolidor: “Estats Units no és país per a vells” o “la cultura pop és un plaer de pedòfils”. Es pregunta Ross: “Què cal fer amb un compositor de cançons ja molt suat, de mitjana edat, amb estima per la melancolia i l’absurd?”. “Si repassem tot allò que s’ha escrit sobre ell en les últimes dècades sembla que hi ha un desig que es mora”, diu Ross abans d’explicar que va seguir Dylan durant tota una gira. Arran d’això, el crític fa una anàlisi tant musical com sociològica dels majors hits dylanians de gran qualitat i alhora recull expressions, afirmacions i escrits d’altres crítics seguidors o no del músic.

Destaquen frases al llarg del capítol, com ara quan defineix la situació en què viu el músic de Duluth: “Des de Wagner, cap altre músic ha estat sotmès a pressions tan irritables i contradictòries”. Per això, afirma que “no és estrany que volguera apartar-se del mig després del seu accident de moto el 1966”.

“Dylan refusa l’aproximació intel·lectual, encara que es té la sensació que no li importaria rebre el Premi Nobel”, escriu el 2012 Alex Ross. Aquest afirma que Dylan va dir en la dècada dels setanta a aquells que el titllaven de poeta que: “Geni és una paraula terrible, una paraula que es creuen ells que aconseguiran que m’agrade”. Ross sembla caure en contradiccions amb un Nobel de Literatura quan diu que es va “adonar que en molts casos només escoltava les lletres a mitges, que era la música la que estava atorgant a les paraules la seua àuria poètica” i li atribueix el sentit emotiu de les seues cançons a la seua capacitat creativa musical, a l’harmonia i a les expressions musicals. No obstant això també li atribueix certa “astúcia” en la construcció dels versos “efectes per a l’oïda, més que per a l’ull”, potser amb una poesia més simbolista que altra cosa.

Finalment, el crític nord-americà llança l’última lloa al recent Nobel: “Amb Dylan, l’emoció s’ha sentit en un o altre moment, però creix espontàniament en les cançons, en l’embolic de paraules i música”. Conclou que “la major emoció colpeix al final, en l’últim tram sense paraules d’una de les més grans de les seues cançons —des de Sad-Eyed Lady fins a Not Dark Yet—, quan la banda toca completa la melodia una vegada més i el llenguatge se sumeix en el silenci”.

Com és possible que la major lloa cap a un Nobel de la Literatura recaiga en la seua destresa de fer música? Agafarem per bones les paraules que escrivia Aliaga en El Temps: “El nom de Dylan ha estat voltant de vegades en la taula. I, en aquesta ocasió, era una de les possibilitats sòlides”. Solidesa musical en té, però per guanyar el Nobel de Literatura? I no, no hi ha Nobel de Música. A més, el Premi Polar, ja el va guanyar en l'any 2000.


 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next