Xavier Pérez / Alzira.
Sembla que va ser ahir, però ja han passat 34 anys de la major catàstrofe natural que va patir la comarca de la Ribera i que va destruir vides, il·lusions, poblacions… Allò no va ser una riuada amb les que, cíclicament, el Devastador (el Xúquer) inunda les localitats de la comarca. En aquell fatídic 20 d’octubre les intenses precipitacions i l’enfonsament de la presa de Tous va portar el desastre a milers de persones.
Els afectats ràpidament li van donar un nom a aquesta tragèdia: “la pantanà”. I és que igual que un tsunami de 16.000 metres cúbics per segons d’aigua negà de ruïna i de fang pobles de la Ribera. Va ser la major crescuda en els registres de l’Estat des que es tenien referències.
El 19 d’octubre de 1982 va començar a ploure amb intensitat aigües a dalt del Xúquer. La gent estava alerta, però el desastre va arribar l’endemà. El Xúquer i els seus afluents, al seu pas per la comarca, van patir un espectacular augment de cabal.
L’hora fatídica del 20 d’octubre, les set i quart de la vesprada. En aquell moment la presa de Tous s’enfonsava i com a conseqüència d’açò una gran ona o tsunami fluvial de 20 milions de metres cúbics d’aigua va començar a arrasar tota la plana d’inundació del Xúquer i que penetrà amb un violència brutal a localitats com Sumacàrcer, junt al pantà, Antella o Gavarda. I a partir d’ací, fins a les grans i xicotetes poblacions de tota la Ribera, amb un nivell de destrucció brutal.
Les xifres ho diuen tot, un cabal sense control de 4.000 metres cúbics per segon cercava el mar i destruïa tot per on passava, era igual que el cabal de l’Amazones.
La desgràcia i la falta de previsió dimensionaren la catàstrofe, i és que en la caduca presa de Tous no va funcionar res. El pantà es va quedar sense fluid elèctric, el mecanisme manual per a obrir les comportes no va funcionar, els alleujadors es van quedar xicotets per a la quantitat d’aigua emmagatzemada, la presa es va enfonsar, els avisos d’evacuació van arribar tard (o no van arribar) i molts no van pensar en la magnitud del que se’ls venia damunt.
Encara es recorda que en les emissores de ràdio s’escoltaven avisos confusos, alertaven Xàtiva per a evacuar-la -allí no va arribar l’aigua, és clar- i no a poblacions com Alzira i Carcaixent, que per la seua població i dimensió varen ser les més afectades.
Mentre la descoordinació en l’Administració era palesa, fins i tot el president del Govern Leopoldo Calvo-Sotelo no es creia que la presa de Tous s’havia enfonsat. Va ser una nit de tensió, però el dia 21, el dia després, la comarca es va alçar commocionada per tot el que es va presenciar.
Les conseqüències: almenys 20 vides, 54 pobles completament negats i desenes de milers de milions de pessetes en danys materials. És a dir, la ruïna d’una de les comarques més pròsperes del País Valencià.
Després va començar el més dur. El cas Tous. No es va fer vertadera justícia amb els afectats després de tants anys de lluita. 34 anys després les bones gents de la comarca encara recorden aquella nit del 20 d’octubre de 1982.
En aquest sentit, cal fer una menció especial a les associacions de damnificats, AFIVA-APEMEDA, l’Associació de Carcaixent o Antella, que lluitaren pels interessos de totes aquelles persones que s’havien quedat sense res, tot i els entrebancs d’alguns alcaldes i del govern espanyol. La indignació va ser tal que es varen produir diverses manifestacions i mobilitzacions dels afectats amb la indiferència de les autoritats. I és que la gestió política de la pantanada va ser nefasta.
34 anys després de la tragèdia, els veïns de la Ribera encara esperen algunes importants obres de l’Estat i del PATRICOVA per minimitzar els episodis d’inundacions. Cal recordar que a l’any 1987 es va produir una altra gran inundació en la Ribera causant milions de pèrdues i la desolació en pobles com Alzira o Carcaixent.
Tal vegada l’únic positiu d’aquesta catàstrofe va ser, sense dubte, la solidaritat de la resta de pobles de l’Estat espanyol. Simplement es pot qualificar com un tsunami de solidaritat.
