L. Part / València.
Tots aquells que han viscut una catàstrofe natural important compten amb una experiència vital que no s’oblida. És el cas dels milers de persones que visqueren en primera persona els efectes d’un riu batejat pels àrabs com “el desvatador” aquella fatal jornada en què es va ensorrar la presa de Tous.
“Terror”, “pànic”, “angoixa”, “impotència”, “por”, “alarma”… Són alguns dels termes que tornen a la ment, 34 anys després, de molts dels afectats per aquella negligència provocada per una presa que va rebentar pel simple fet de no poder obrir les seues comportes quan havien d’haver-ho fet –perquè no hi havia energia elèctrica- i inundar-se l’única font alternativa -un grup electrogen- que existia en l’obra hidràulica.
“Em vaig vore amb l’aigua per la cintura, plorant, subjectant una porta per tal d’evitar que l’aigua que corria pel carrer em cobrira viva”. Són les paraules de Marga, una veïna de Càrcer que es va veure sorpresa per l’inesperat augment del nivell del riu Sellent quan esperava l’autobús.
“Terror, és el que millor defineix el que patírem aquella nit”
A l’altra vora del riu, a Antella, també es visqueren situacions de gran angoixa. Com la de Tere Pilar: “La paraula terror és la que millor defineix el sentiment que vaig viure aquell dia. Malgrat que vivíem en la part alta del poble, tota la meua família fugírem muntanya amunt. Passàrem la nit enmig de la muntanya refugiats de la pluja sota un plàstic d’eixos negres que s’utilitzen per als camps de maduixes”, recorda amb la mirada perduda.
També a aquest municipi de menys de 1.500 habitants, un altre veí, que prefereix guardar l’anonimat, recorda l’experiència mentre dibuixa un gest de pena al seu rostre: “Recorde que en la ràdio escoltàrem que entre els municipis que van dir que calia desallotjar esmentaren Xàtiva. I vaig pensar: “Si l’aigua arriba a Xàtiva, quan rebente el pantà –que es troba a 115 metres d’alçada-, no estarem segurs en cap lloc”.
Ell i mots altres veïns i veïnes que hagueren d’abandonar els seus habitatges per a refugiar-se en la part alta del nucli urbà s’acostaren al dia següent a la catàstrofe, al riu, per a contemplar un mar que cobria tota la vall: “Estàvem allà tots especulant sobre què és el que quedaria dempeus davall aquella immensa mar d’aigua quan, de sobte, totes les dones començaren a cridar alarmades en veure una persona damunt d’un tronc. Tot era un plor i crits d’horror fins que l’entrenador del club local de piragües es va decidir a agafar una embarcació i remar fins a aquell tronc. Afortunadament, es tractava d’unes simples branques que, mira per a on, semblaven, de lluny, una silueta humana. Però la situació d’angoixa que vam viure tots els qui estàvem allà no se m’oblidarà mai”.
