Els músics valencians de la II República

18 octubre 2016 01:00h

Sixto Ferrero / València.

La Universitat de València ha programat una sèrie d’activitats per commemorar el 80é aniversari de la proclamació de València com a capital de la II República, tal com va informar ahir aquest diari. Així, l’agenda cultural al voltant de l’efemèride aglutina xarrades, exposicions, teatre i música. 

Probablement, en les dues disciplines artístiques que conjuminen la programació de la Universitat hi ha mancances historiogràfiques al voltant de la creació i els interessos dels artistes del primer terç del segle XX, unes llacunes que arriben fins a la societat actual, quasi cent anys després, com a conseqüència dels gustos, de la deixadesa i del poc interès.

La primera de les activitats que ha organitzat la UV és el concert d’obertura del curs, que se celebrarà aquest dijous a la Sala Iturbi del Palau de la Música. L’Orquestra Filharmònica de la Universitat de València, amb direcció del seu titular, Hilari Garcia, ha recuperat, per a aquest concert, la música que va ser escrita en aquells anys pels compositors valencians més dinàmics i rellevants del moment. 

“L’objectiu és situar-la en el mateix nivell que la d’altres compositors coetanis d’altres territoris d’Espanya i d’Europa”, explicava a través del comunicat la Universitat. El programa recuperarà peces dels integrants del conegut com a Grup dels joves, integrat pels compositors Ricardo Olmos Canet (1905-1986), Vicent Garcés Queralt (1906-1984), Luis Sánchez Fernández (1907-1957), Vicent Asencio Ruano (1908-1979) i Emilio Valdés Perlasia (1912-1998). Aquest quintet, també conegut com el Grup dels cinc, com treia a la llum l’any 2010 el musicòleg José Pascual Hernández Farinós, va publicar un manifest, al diari La Correspondencia de Valencia, el 18 de gener de 1934, sense títol i amb el següent enunciat: “En  el  día  de  hoy  nace  a  la  vida  musical  valenciana  el  ‘Grupo  de  los   Jóvenes’,  promoción  de  cinco  compositores  regionales  aún  no  llegados  a  los  treinta  años.  Nuestro  primer  acuerdo  es  ponernos  en  contacto  con  el  pueblo valenciano [...]”. 
 
“El Grup dels joves sorgeix en el 1934 vinculat a l’Orquestra Valenciana de Cambra, dirigida per Francisco Gil i impulsada per l’Associació Valencianista Republicana”, ens explica el mateix estudiós del grup, José Pascual Hernández Farinós.

El grup seguia fil per randa els preceptes republicans, en tant que “tots tenien un nivell intel·lectual alt” i això, diu Hernández, “els diferenciava de la visió dels músics que hi havia fins aleshores, destacats per tindre molta destresa instrumental, però amb un nivell intel·lectual pobre. Tots ells eren titulats universitaris”. A més a més, eren alumnes de Manuel Palau i aquest, “per ser alumnes d’ell, demanava que tingueren titulació universitària”.

Amb el manifest publicat, el Grup dels joves “va avançar una mica més del que havia fet Salvador Giner, que havia impulsat la melodia popular, allò que conceptualment s’anomena regionalisme. Ells volien fer una música a partir d’alguna cosa i fer-ne una altra de nova”. “Això ho havia avançat Palau als anys 20 i ells ho continuaren, però ho feren nou, es considerava de nova creació”, però, a més a més, hi ha una nova catalogació perquè, conceptualment, es passa del regionalisme de Giner “al nacionalisme per diferenciar-se del regionalisme. Eduard Lopez-Chavarri també ho havia plantejat abans lleugerament”, tanmateix trobem que “la diferència, entre ells i els anteriors és que ells volien influir en la vida social de València, és a dir, que el poble valencià sentira com a pròpia la música que composaven”.

Segons afirma Hernández, “a nivell musical i estètic aconseguiren eixa influència”. Però la Guerra Civil “va trencar un poc els contactes que tenien entre ells, perquè ja no hi havia possibilitat de tindre un grup”. Posteriorment, no obstant això, “es cartejaven, però, a partir dels 50 cadascú per separat segueixen component en estètiques diferents, i molts havien realitzat un gir”.
 

José Manuel Valdés Mira, Lusa Monllor i Mira i José Pascual Hernández Farinós. Foto: Aj. de Castalla.

Per això, el concert de dijous també inclourà peces de Manuel Palau (1893-1967) com a pare acadèmic i mentor artístic dels components i de Matilde Salvador Segarra (1918-2007) com a testimoni d’una de les poques dones compositores d’aquell període i també vinculada al Grup dels joves per tal com va ser deixeble i esposa de Vicent Asencio.


Hilari Garcia amb l'Orquestra Filharmònica de la Universitat de València. Foto: UV.

Hilari Garcia, el director de l’Orquestra Filharmònica de la Universitat de València, té una visió actual d’aquest grup desconegut en la memòria històrica i musical actual. Defèn, primerament, la metodologia que està duent endavant l’Orquestra i la Fundació, amb tres línies de treball “ben diferenciades”, diu Hilari Garcia, com són “l’estrena d’obres de compositors valencians, sense oblidar que és una orquestra formativa, i per això fem repertori simfònic” en primer i segon lloc i, per últim, el fet que “treballem en la recuperació de repertori valencià”. Seguint aquest propòsit, recorda que en “1999 es feren obres emmarcades sota el títol de Cinc segles de música valenciana, amb obres de Morera fins a Óscar Esplà i José Antonio Orts, entre d’altres. En 2003, es féu Le Revenenat de Melcior Gomis i Il burbero di buon cuore de Martín i Soler, mentre que en 2009 es va fer El Projecte Giner, amb obres seues poc conegudes”. 


“Aprofitant que enguany tancàvem el 20 aniversari de l’orquestra, i el 80 aniversari de València capital de la República, vam pensar que podíem organitzar el concert fora d’allò més habitual, i pensàrem en compositors dels anys de la República”. Ací és on entra en joc la investigació d’Hernández: “Ens posàrem en contacte amb Pascual perquè ens assessorara i junt amb ell hem fet una selecció de peces vairades, en estil i orquestració. El resultat ha estat un programa prou eclèctic, ja que no només inclou música d’El Grup dels Joves, sinó que també incloem una obra de Palau i de l’hereva del Grup, que és Matilde Salvador”, explica el director valencià.

La música que feien en plena ebullició republicana era una “música moderna, tenint en compte que estem situant-nos en els anys 30”, explica Garcia, i cal considerar que està “feta per compositors valencians amb vocació europeïtzadora i universal”, perquè “no hem d’oblidar que Palau rep classe de Rabel i Koechlin”, per això, dins del grup, “hi ha una voluntat renovadora, a través del manifest, de fer una música valenciana nova, però arrelada al poble on es poden identificar melodies populars, com a pas previ per a, després, fer una reelaboració, que és el següent pas”, un treball que defineix com “beure de la música, per fer una música després”. 


Són els nostres, els oblidats per l’allau simfònic dels discos de la Deutsche Grammophon i els manuals centralistes, que “no tenen res a veure amb Gerhard i Mompou, i que potser estan lligats a la línia dels compositors de Madrid”. Però sens dubte fou un intent de reivindicar-nos genuïns, dins “d’aquella època d’eclosió” afegeix Garcia, “i no només a nivell musical, des de l’àmbit social només cal anar per la ciutat per veure els canvis arquitectònics d’aquell moment. Culturalment és un canvi per complet, reforçat per les ànsies de democratització i participació”. 

Igualment, introdueix el director un perjudici col·lateral, aquella “capitalitat portà altres inconvenients,  com la castellanització i el centralisme, però també donà molta empenta cultural perquè els principals artistes de l’Estat estaven a València fins l’any 1936”, conclou Hilari Garcia, qui ens avança que s’està treballant en unes futures jornades en 2017 sobre la cultura a la ciutat de València en aquell context i temps.

Dijous es recuperarà un eslavó per entendre la música del segle XX al País Valencià, s’omplirà sonorament un buit historiogràfic. “Confiem que aquestes activitats servisquen perquè la gent ho conega i que les obres passen a formar part de les programacions”, diu Hernández Farinós. “Ara estem intentant obrir camí, després dependrà també del públic i de la voluntat que es mantinga”, i que no passe com amb Manuel Palau, que “tenim l’exemple de l’estrena de Maror”, estrenada 60 anys després sota la concepció de l’exconsellera de Cultura Maria José Català, amb l’apel·latiu d’”lo nostre”. Amb aquest concert s’està fent “un pas indispensable perquè quede clar, que eixa gent existí i que tenia vàlua”, afirma el musicòleg. “Després el programador ja decidirà i les circumstàncies ja diran si es programa en l’actualitat”.

La Veu
 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next