La doble vida de Gavarda després de la Pantanada

Enrique Boix / València

Un cartell recolzat a la façana de l’església avisa els passejants i conductors del menú diari a huit euros i els plats del dia: “Putxero, arròs al forn i llentilles”. Alimentació tradicional i de cullera. Si la gana ens ho permet i alcem la vista, descobrirem sobre els nostres caps, a uns quatre metres d’altura, una placa composta per quatre rajoles fetes a Manises que diu així: “El dia 20 d’octubre de 1982 l’aigua de la pantanada va arribar fins ací”.

La vida a la vella Gavarda

Estem a Gavarda, a la vella Gavarda de la ribera del Xúquer, que va quedar coberta per la pantanada del 1982. Allà resideixen un grapat d’irreductibles veïns que resistiren la temptació d’anar-se’n al nou poble, assentat a la part alta de la bateria napoleònica.

Aliena a l’efemèride i amb només 20 anys, Janice atén la clientela diària amb gràcia i rapidesa. ‘La Plaça’, regentat per Anabel, sa mare, és l’únic bar del poble. En realitat, també és l’únic comerç del poble i el punt de trobada habitual del veïnat. No hi ha més vida social que la terrassa del bar i els bancs de la veïna Església de Sant Joan Baptista i Sant Antoni Abat, quan el sagristà ho permet.

La jove cambrera recorda amb gràcia una anècdota de fa just 34 anys. “Ma mare ens explicava que el meu avi va tornar a casa, després de ser desallotjat tot el poble, per a salvar la tele. La va treure de casa quan li arribava l’aigua més enllà de la cintura. Una tele en blanc i negre!”. Antoni se suma a la xerrada. Resideix en el nou poble, però passa més temps en el vell. És un dels habituals del bar. “La gent del camp ve ací a esmorzar”, apunta. Encara recorda l’època d’adolescent amb la seua enyorada moto Derbi Copa. L’aigua se la va emportar aquell 20 d’octubre del 1982. La deixà aparcada al carrer i mai més se’n va saber.

Teodoro Barea, als seus 78 anys, s’incorpora a la improvisada tertúlia. Reconeix que viure en el vell poble té les seues coses bones i dolentes. Detalla que el metge es deixa caure un dia a la setmana per atendre els irreductibles veïns. Quan la pantanada era lluny del poble perquè era camioner i quan va tornar no podia entrar-hi. “L’aigua venia a l’inrevés, féu pantanada a l’autovia i va anar pujant a poc a poc”.

Fins que van aconseguir netejar el fang, tota la família estigué repartida. “Uns estaven a Senyera, altres en un altre poble…” Van viure com nens de la guerra fins poder tornar a casa. Teodor no vol entrar en aquestes velles polèmiques que encara divideixen alguns veïns d’un i altre assentament. “Cadascú ho explica a la seua manera”. Hi ha qui diu que uns eixiren més beneficiats que altres en el repartiment dels nous habitatges. “Home, que les cases del poble nou les hem pagades tu, jo i tots els espanyols. La gent jove aconseguí una casa nova per dos quinzets”. El concorregut bar de la plaça intenta emular el vell casino de Gavarda, però ja res és el mateix.

Els veïns irreductibles

“Sóc Constantino Benavent Benavent, el nom molt llarg però jo molt baixet”. Així es presenta a les preguntes de La Veu el tio Tino. Els lladrucs dels seus gossos l’han alertat de la meua presència i se m’acosta curiós com el vell guarda d’una hisenda extremenya. Amb pausa i gran memòria, el tio Tino recorda per on va vindre l’aigua i les destrosses que causà. A mig matí del dia 20 van ser evacuats i només els que s’atreviren a tornar de vesprada patiren en carn pròpia els estralls de l’aigua.

“Això és un paradís, ací estem la mar de bé i molt tranquils. Jo moriré ací i no se m’ha perdut res al poble nou”, ens explica Constantino, un home piadós i de fèrries tradicions, amb la seua vida fonamentada en el nucli antic. Com recordava Teodor Barea minuts abans al bar: “Haguérem de recórrer davant el Suprem a Madrid per a aconseguir que ens deixaren viure a casa nostra. I guanyàrem el judici. El vam guanyar al Tribunal Suprem. Qui tenia dret a tirar-nos de casa?”.

El dia després de la pantanada va portar l’enderroc de la major part de les cases, més per obra de la mà de l’home que a causa del deteriorament, encara que la humitat en va deixar moltes malferides. El traçat urbà de la vella Gavarda, amb les seues voreres, carrers i carrerons, encara es distingeix entre les males herbes que creixen esgarriades en els innombrables solars, expropiats per l’Administració. Uns quants s’han convertit en improvisats i il·lícits jardins, un altre acull una pista per a la pràctica de tir i arrossegament; la majoria són simples aparcaments. Façanes renovades i acabades de pintar conviuen amb edificacions d’aspecte gris. Moltes d’elles passaren per les mans del tio Tino, paleta i constructor. Algunes romanen tancades amb pany i clau.

Entre amb sigil a l’antiga casa del tio Salari, un edifici de passat lluent i de dues plantes d’alçada. Al rebedor trobe dues dones parlant. M’hi reben amb recel. A penes solten paraula. “Aquesta casa la volien tirar i ens pensaven donar el que costava una del poble nou, uns dos o tres milions de pessetes”, es lamenta Angelita des de sa casa del carrer Major, més trista i somorta que la que donà títol a la pel·lícula de Bardem.

La brigada municipal és en plena feina de fumigació contra les males herbes. El reg d’herbicida pels solars del poble fa fugir Pipo, el gos d’Angelita. És l’únic animal domèstic amb el qual m’he topetat. Sembla que camine buscant el rastre dels antics habitants d’aquest poble semifantasma. M’ature i descobrisc que estic trepitjant alhora els sòls de dos antics habitatges, amb els seus mosaics i dibuixos geomètrics. El passat es presenta en format calidoscòpic. No hi ha parets, murs ni bigues que m’impedisquen traspassar l’ànima buida de la vella Gavarda. En les voreres encara es distingeixen les pedres rebaixades per a donar accés a aquelles portalades per a carros i carruatges. Però, ja no hi ha marques de rodes ni empremtes humanes. Només el rellotge de l’església interromp l’assossec de la vella Gavarda marcant les hores dues vegades a toc de campana.

L’èxode a la nova Gavarda

La nova Gavarda se m’ha presentat allà dalt, amb els seus habitatges adossats de variats colors. A només un tir de pedra de distància, el nucli antic i el poble nou conviuen sense tocar-se, sense fregar-se, tot i que comparteixen sang i fang. A la meua esquena deixe el desangelat carrer Major. Sona per la megafonia un cant religiós en valencià: “Alabat siga sempre el nom teu, Santa Maria, Mare de Déu…”. Des de dalt de la vella església distingisc la figura blanquinosa d’un Jesucrist amb els braços oberts. Potser segueix esperant el retorn dels que marxaren cap al nou enclavament.

El veïnat escapà de futures inundacions al nomenat alt de la bateria napoleònica, antic paratge per a menjar-se la mona en temps de Pasqua. Als seus peus hi és el centenari Pont de Ferro al costat del traçat sinuós d’un Xúquer pacífic i la Sèquia Reial. Un club i un parell de bars adornen el barri de Villariezo, penúltima estació de l’èxode gavardí.

“Pega una volteta amb el cotxe pel poble nou, perquè caminant no vas a poder, i després m’expliques”. La recomanació de la gent del nucli antic ha estat premonitòria. Bé que ho sabien. Recórrec els costeruts carrers de la nova Gavarda i no distingisc ningú. És l’hora del vermut. En qualsevol altre poble de la Ribera seríem testimonis d’acalorats debats sobre assumptes banals en bars i tavernes. Ací no. Gairebé no hi ha ombres. El sol cau directe sobre la meua esquena i agreuja el meu lent caminar. Sembla una zona residencial de la costa en temporada baixa, molt baixa.

Assalte a la desesperada una veïna que arriba amb el carro de la compra i l’ànima esgotada. No vol donar-me el seu nom. No vol embolics. Recorda l’avís de desallotjament fa 34 anys. Els xiquets a la guarderia de Gavarda, per exemple, no van arribar ni a entrar perquè els seus pares ja estaven avisats. “Jo tenia una germana que estudiava a l’institut d’Alzira i estiguérem tres dies sense saber res d’ella. Això no s’oblida mai”, relata amb la veu plena d’emoció.

Sobre els habitants de la vella Gavarda, la veïna és contundent. “Els que vivim ara ací, és clar que teníem estima al poble antic. Al pis on jo vivia no va arribar l’aigua, però si se’n van tots, els teus amics i la teua família… Què faràs tu? Quedar-te? Som dos pobles diferents, no ho puc negar”, es reafirma en veu alta. “Els uns i els altres; cadascú viu al seu aire. Al final, estan mal allà i estem malament ací”, afirma resignada mentre obri la porta de casa.

La vida dins de casa

“Hi ha qui s’ha dedicat a moure tota aquesta història. Jo visc ara la vida a casa meua. Hi ha gent que es va quedar per qüestió política. Si manava Fulanito, uns eren de Menganito i al revés”. María José Ortega, que tenia 18 anys el 1982, regenta un despatx de pa i dolços al poble nou. No pateix de malenconia ni nostàlgia. “Cadascú ho veu a la seua manera, amb la venda de la nostra casa de sempre ens pagàrem la nova. Molta gent pujà després i la casa ja no li costà tres, sinó 16 milions de pessetes”, ens explica des del seu taulell.

La vida a la nova Gavarda és més recollida. “Quan obris la porta no ixes directament al carrer, com abans, on et trobaves els veïns escombrant o prenent la fresca. El veïnat d’ara tampoc és el mateix d’adés”, explica María José, mentre rememora l’època en què la seua filla, acabada de nàixer, es passava més temps a casa de la veïna, la tia Estrella. “Ara no baixem per a res al poble vell”, afegeix. No se li esborra tampoc el record del seu avi, que baixà al poble a mitja vesprada del dia 20 i es passà la nit “gitat al llit al pis de dalt i amb la mà tocant a terra per si arribava l’aigua”, conclou Maria Josep.

Puge al cotxe i em costa més del previst eixir del laberint urbà de la nova Gavarda: carrer 12, carrer 15, carrer 6, carrer 30… Només se salva dels números cardinals la plaça de l’Església i poc més. Ningú no va pensar a batejar les vies del nou poble de manera menys asèptica? El tapís verd de les riberes del vell Xúquer, aquest riu devastador que un dia t’abraça i un altre t’engoleix, s’estén orgullós als meus peus. Milers i milers de tarongers i caquis són el testimoni que la vida segueix el seu curs, tot i les ferides obertes aquell 20 de octubre del 1982, que va partir en dos l’ànima de la vella alqueria musulmana de Gavarda.