Talment com autèntics romàntics, induïts per estímuls externs, tendim cap a la idolatria de coses idealitzades. Un dia algú digué que Paganini havia fet un pacte amb el diable per a tocar el violí de manera ostentosa a canvi de la seua ànima i només calgué una veu literària respectada que reforçara l’afirmació per a convertint-la en llegenda veraç. Ho explicava molt bé el programa de mà d’aquest tercer concert d’abonament (de la Temporada de Tardor) del Palau de la música de València: una cosa és que E.T.A Hoffmann aprofitara la situació per a reforçar el mite diabòlic del genovès i altra ben diferent la conseqüència real que propicià que Paganini tinguera aquella facilitat tècnica genuïna amb el violí.
Després vingué l’opereta (Paganini) de Lehár en 1925 i que E.W. Emo transportà al cinema el 1934. També, el Paganini de Klaus Kinski de 1989 i per acabar-lo de mitificar, El violinista del diable de Bernat Rose del 2013. Una imatge val més que mil paraules i, si el mite del pacte Paganini-Llucifer ha rebut l’empenta cinematogràfica, ara ja forma part de l’imaginari col·lectiu de les veritats més absolutes. Fins el punt que, quan se’ns presenta un talentós intèrpret de Paganini, com divendres el xinés Ning Feng, ja no volem que els virtuosos reproduïsquen la interpretació de l’italià, sino qué també volem que es moga com ell, que actue com ell i que siga ell. I si refermen el pacte a l’escenari, diable inclòs, millor. No és l’únic cas d’idealització mitificada de manera esbiaixada, posem per cas Mozart.
Ning Feng amb l’Orquestra de València. Direcció de Yaron Traub. Foto: Revelarte.
Potser se’ns oblida una cosa en tot açò del virtuosisme d’exhibició, com és que quan Paganini feia diableries, només ho feia ell. Ara, rara és la temporada de qualsevol auditori important que no en programe uns quants de Paganinis o de Chopins i Liszts. No cal anar-hi, Internet ens abasteix igualment de pactes satànics. En certa manera, ens hem acostumat a veure-ho i, si queda res per experimentar, és l’experiència de veure el pacte en viu.
Ning Feng amb l’Orquestra de València. Direcció de Yaron Traub. Foto: Revelarte.
Després de dos concerts de temporada, divendres es presentava l’Orquestra de València al complet, amb el seu director titular Yaron Traub, per a acompanyar al xinés Ning Feng en el Concert núm. 1 per a violí i orquestra en mi bemoll major, op. 6 de Niccolò Paganini. Feng ens oferí aqueix pacte en viu que tothom tenim idealitzat. L’Stradivarius del 1721 (MacMillen) afegeix una sonoritat supèrbia alhora que juga un paper destacat en el pacte. Res absolutament se li pot retraure al xinés de la seua destresa virtuosística, de la vistositat i resolució amb l’arc i les potentíssimes dobles cordes d’una equanimitat preciosista. Res absolutament se li pot recriminar de la seua predisposició per a imitar aquell Paganini idealitzat amb els moviments, la posició, la disposició per a dirigir el tuti, l’entrega, el caràcter. Tampoc podem retreure res a l’orquestra, que aportà un dels millors acompanyaments dels últims anys. La resposta del públic, més aviat gèlida, no demanava tant. Tanmateix, Feng ens oferí un Tàrrega passat per un sedàs paganinià i ràpidament s’afanyà a oferir més virtuosisme amb un segon bis. Tal vegada ens hem acostumat al virtuosisme com a exhibició. Què es més preuat: ser Paganini o interpretar Paganini?
La segona part del concert serví per a escenificar una gran retrobada generalitzada. La Simfonia domèstica TrV 209, op. 53 d’Strauss serví també per a mostrar la millor cara de l’Orquestra de València. Com una gran família que, tal com descriu Strauss en la seua simfonia, viu situacions de tots els colors. I, parlant de colors, vam poder gaudir d’un ben millorat, amb uns metalls més reconduïts cap a l’homogeneïtzació, sense tanta brillantor altiva.
Bé pels ànims renovats o bé perquè en el fons l’orquestra té qualitat, i molt més amb aquest tipus de repertori, tots plegats oferiren una exitosa reconducció sonora. Feia temps que no es gaudia de progressions dinàmiques compactes, de diàlegs entre seccions detallistes, d’una afinació mantinguda (tret de comptades intervencions anecdòtiques), d’una fluïdesa en les expressions. Amb una corda bravíssima, tot i la mancança de violes, va saber imprimir la força necessària per a portar el discurs o per a arropar els vents que, per primera vegada en molt de temps, es mostraren curosos en les entrades, de recollir els diàlegs, d’homogeneïtzar-se dins de la gran massa orquestral. Sense alts i baixos, les tensions i distensions es van conduir amb claredat al llarg de la llarga simfonia contínua.
Traub va voler destacar moltes seccions de l’orquestra, bé per aportacions amb solos o bé per resoldre papers exigents d’aquesta Domèstica d’Strauss. Merescudament, sens dubte, però convé quedar-se amb una gran família que féu pinya per a executar bons plans sonors i intencions en els matisos. Una festa familiar que aplaudim perquè continue per la bona senda.
