Escola Valenciana ha entrevistat Carmen Agulló a l’Aula-Museu de la República, a l’edifici Lluís Vives d’Ontinyent, construït durant els anys 30. Aquest espai és una reproducció d’una escola de la II República, de fet, conserva tot el mobiliari d’aquest període històric, així com els quaderns i materials d’aprenentatge. Carmen ens acosta a aquells mestres que van apostar per les idees de renovació pedagògica i van desenvolupar un gran projecte social prenent l’escola com a epicentre, amb l’objectiu de canviar les relacions en el món del treball i el gros de la societat, i establir ferms llaços de solidaritat i justícia.
– Vostè ha escrit treballs d’investigació sobre l’educació de les dones en la II República. Cal ressaltar dos de les seues publicacions: Les mestres de la República i Mestres valencianes republicanes. Una dona que ha estudiat de forma tan aprofundida les pràctiques pedagògiques del període històric republicà i aquell model de dona com a subjecte actiu en la vida política, què pensa que hem aprés de Carmen García, Francisca Sanchis, Antonia Maymón, Enriqueta Agut, Amparo Navarro i tantes altres mestres de la República?
El més important de la II República respecte de les dones va ser atorgar-los la ciutadania. Donar-los-la perquè elles van lluitar per aconseguir-la. Va ser una conquesta de molta gent, que en el segle XIX va voler que les dones tingueren reconegut el dret tan bàsic de deixar de ser súbdites i ser ciutadanes. Per tant, la ciutadania, per a mi, és fonamental durant la II República i, sobretot, perquè elles ho van agafar com un compromís actiu, no es van limitar a votar cada cert temps sinó que es van implicar totalment en la vida política: van ser regidores, alcaldesses, diputades, governadores civils, ambaixadores… poques, perquè començaven en aquell moment, però eixa implicació per transformar i per tenir la República com una il·lusió que s’havia de defensar i fer elles el paper de defensores, és el més important que ens van ensenyar les ciutadanes republicanes. Si, a més a més, eren mestres, van representar un model diferent per a les xiquetes. Les menudes estaven acostumades, tant a través dels llibres com d’altres mestres o el que seria la mentalitat social, a veure un model de dona mare, reduïda a l’espai privat, sense autoritat, sense capacitat de decisió. Al contrari, les mestres eren dones autònomes, independents econòmicament, que vestien d’una forma diferent i que tenien una estètica alegre, i els feien partícips de l’alegria d’estar a l’escola. Per tant, eixe compromís de canviar l’escola i canviar la societat, per a mi és el més important de les mestres republicanes.
– Vostè centra la seua àrea d’estudi en el món de l’educació durant la II República i sovint parla de l’escola com a element transformador de la societat. Quines aportacions d’aquell moviment pedagògic podríem extrapolar a l’actual model escolar?
Diríem que hi ha vàries idees fonamentals. La primera, i per a mi, bàsica, és que cal transformar l’escola i cal transformar la societat. No es pot fer una revolució social si no es transforma l’escola, però tampoc es pot transformar l’escola si no es transforma la societat. És una doble militància. Has de renovar dins de l’escola però també t’has d’implicar en moviments de caràcter polític i social per a canviar la societat. Això és fonamental i ho tenien molt clar els mestres i les mestres de la República. Després de tot el que va significar la Constitució republicana, em quedaria la idea de l’objectiu de la solidaritat, treballar per fer persones solidàries, per fer persones que pensen per si mateixes, persones crítiques. També el concepte de l’escola activa: una escola en la qual es pot treballar de manera que xiquets i xiquetes estiguen actius físicament i mental amb una metodologia diversa. Sempre remarque que l’escola de la II República no és l’escola de Montessori, de Freinet o de Dewey sinó que cada mestre i cada mestra podia treballar de la manera que li resultara més atractiva per a ells i per als seus alumnes.
I, evidentment, un concepte que en aquell moment no es deia com ara, l’escola inclusiva, sinó l’escola única, entesa com a compensadora de les desigualtats és també fonamental. Podríem parlar de l’escola laica, que és l’única etapa de la nostra història en la qual realment el laïcisme va ser la base de l’escola; i també del treball, com una manera d’estar dins de l’escola que no siga a través de la memòria, la repetició, el verbalisme… i el que és ara, una altra vegada, de moda, els exàmens i les proves. En una escola activa, en una escola que es treballa, no cal fer proves ni cal fer revàlides ni cal fer selecció, perquè cada alumne es desenvolupa segons les seues capacitats i actituds i és el mestre o la mestra qui ha d’adaptar-se. El centre de l’acció sempre ha de ser el xiquet o la xiqueta.
– Quan es comença a fer servir la llengua pròpia com a llengua vehicular en l’ensenyament?
Nosaltres teníem ja una certa tradició de reivindicació del valencià a l’escola. A mi m’agrada recordar Amparo Navarro Giner que, en l’any 1922, en l’Assemblea de la Nostra parla va reivindicar la necessitat d’introduir el valencià a l’escola, és a dir, que els xiquets i les xiquetes aprengueren en la seua llengua materna i, al mateix temps, l’obligació dels mestres d’eixir de l’Escola de Magisteri coneixent el castellà i el valencià, perquè no sabien a quina escola podien anar, i havien d’estar capacitats per a poder fer l’ensenyament en valencià. Pensem que és en l’any 1922. En aquesta mateixa època, Carles Salvador ja tenia tota una sèrie de previsions de fundar l’Associació de Protecció de l’Ensenyament en Valencià. Estava posant-se en marxa un moviment potent de reivindicació del Valencià a l’Escola. Dissortadament, la dictadura de Primo de Rivera ho va trencar tot de soca-rel i fins a l’any 1931 no va tornar una altra vegada. Gràcies al Decret de Bilingüisme, en el qual la Constitució reconeixia el dret de les comunitats autònomes a organitzar-se i, per tant, a ensenyar en la seua pròpia llengua, es posa una altra vegada en marxa. Així i tot, al País Valencià va costar molt. Hi ha mestres que hi van treballar: Carles Salvador, Amparo Navarro, Enric Soler i Godes, Maxi Thous… tota la gent que està al voltant del freinetisme, dones com Maria Ibars, una dona també molt interessant. I a partir de l’any 1933 hi ha un llibre, és una cartella per a ensenyament en valencià dirigida als xiquets que aprenen a llegir, i hi ha tot un moviment de gent que vol introduir el valencià a l’escola. Però els va faltar temps. En l’Escola de Magisteri no va entrar eixa necessitat de formar els mestres, per la qual cosa, va quedar pendent durant dècades.
– En una ocasió la vaig escoltar dir que en l’ensenyament ha de ser fonamental la solidaritat davant la competitivitat. Quin és el model ideal d’escola per a Carmen Agulló? Quines característiques essencials hauria de tindre l’escola?
Una escola ha d’estar arrelada al medi, que no es puga separar el que és l’escola de la vida quotidiana. L’escola ha d’obrir les portes, en l’escola ha d’entrar la vida, i la vida vol dir tota la comunitat educativa, la llengua, vol dir la cultura, vol dir el dia a dia dels xiquets i les xiquetes. Eixa seria l’escola ideal: una escola en la qual no digueren «tanquem la porta» i hi ha un món diferent; l’escola és una continuïtat de la vida. Per tant, ha de ser una escola democràtica, en la qual puguen participar els xiquets i les xiquetes, però també els pares i les mares, els mestres. Ha de ser una escola que igual que està oberta isca, que faça excursions, que conega el medi, que sàpiga com es diuen els pardals, com es diuen les flors, com es diu tot en la pròpia llengua, i que conega la realitat política i social. Els xiquets també han de conèixer en quin món estan creixent i que siga una escola solidària respecte dels xiquets mateixos. Una cosa que es treballava en la República és l’internacionalisme, és a dir, saber que no som únics en el món i, precisament, eixe arrelament al medi ens fa ser solidaris des del punt de vista internacional, que, crec, és una cosa de la qual poques vegades es parla. Es pensa que reivindicar la pròpia llengua i la pròpia cultura és un símbol de localisme, però crec que és tot el contrari: quan tu t’estimes la teua llengua és quan comprens que hi ha altres països, altres llengües, altres cultures i, per tant, les respectes i les comparteixes.
– Creu que el model educatiu que proposa Escola Valenciana (escola plurilingüe, coeducadora, intercultural, crítica, innovadora, humana, compromesa amb l’entorn local i global, participativa, única, pública, gratuïta i laica) podria encabir-se en la societat actual? Podria ser una realitat igual que ho van ser les experiències docents innovadores durant la República?
Si no canvies l’escola no canvies la societat, però si no canvies la societat no canvies l’escola. Cal canviar l’escola. Hem de ser conscients que no podem canviar l’escola si no fem també un canvi social, per tant, una escola com la que planteja Escola Valenciana en una societat que no tinga un altre tipus de relacions de producció, de relacions socials, no seria possible. Jo crec que cal treballar en eixa doble intenció: nosaltres, dins de l’escola hem de formar persones crítiques, persones que siguen capaces de pensar per si mateixes, conscients de les desigualtats, i que vulguen canviar-les, alhora que també els hem d’implicar en el canvi social. Estic totalment d’acord en el model d’Escola Valenciana, però ha d’estar acompanyat d’un compromís en el canvi social.
– Igual que en la II República.
Efectivament. El mestre no s’ha de tancar en l’escola. No crec que hi haja mestres que siguen molt renovadors dins de l’escola i quan ixen fora tinguen unes actituds de desigualtat, d’insolidaritat.., perquè seria una inconseqüència entre la seua vida professional i la seua vida personal, i crec que és fonamental ser conseqüents.
– Què significa per a vostè rebre aquest reconeixement d’Escola Valenciana?
D’una banda, un impuls per a continuar treballant per una escola valenciana i, de l’altra, em fa molta il·lusió compartir-lo, sobretot, amb tres dones que per a mi són tres amigues, com han sigut Empar Granell, Carme Miquel i Adela Costa. Empar, dissortadament, ens va abandonar, però amb Carme Miquel i Adela Costa mantinc una relació d’aprenentatge, perquè són dos magnífiques mestres en tots els sentits. Per a mi és un orgull poder compartir-lo amb elles i amb totes les mestres que al llarg de la història han lluitat per una escola valenciana.
