En acabar el primer acte, mastegava la idea que tal vegada pagava la pena representar El Gato Montés perquè feia cent anys de la seua estrena al Teatre Principal de València, perquè Manuel Penella és valencià i potser hauria estat una bona idea fer una revisió al cabàs de tòpics que abocà l’exitós compositor de revistes, musicals i gèneres ínfims que el portaren a fer les Amèriques amb fortuna.
Però clar, si atenem a la qüestió de l’efemèride, trobem que la fantasia comico-lírica El rey del corral de José Serrano, amic de Penella i igualment d’exitós, també fa cent anys que s’estrenà. Enguany s’ha celebrat el 75 aniversari de la mort de Serrano i a més hi ha musicòlegs com Ramon Ahulló que estan recuperant la seua vida i rescatant la seua obra amb bons criteris.
En qualsevol cas, les Arts decidí programar dins d’aquesta pretemporada l’òpera de Penella que, tot i fent un esforç per comprendre que l’escrigué en 1916 i que potser el masclisme i la violència contra les dones, l’espanyolisme caspós i tota la resta de tòpics andalusos podien tindre interès ara fa 100 anys, un segle després, El Gato Montés, més enllà del pasdoble taurí, pot quedar-se tranquil·lament al calaix. El llibret s’allarga fins a més de dues hores, tal vegada amb la idea de fer una Carmen particular. Musicalment, tret d’algunes progressions amb caràcter programàtic com per exemple la que simbolitza la mort per envestida de bou representada per una progressió cromàtica descendent en les trompes, o la línia melòdica que embolcalla el personatge de Soleá, la resta és tot un anar i tornar sobre el mateix, repetint-se per allargar una idea que arriba a sarsuela justeta, però mai a òpera europea.
Cartell d’El Gato Montés a les Arts.
Davant una òpera casposa que difícilment pot connectar amb una societat del XXI (si no és que u siga un fervorós creient de les glòries castellano-andaluses), i programada suposadament per a atreure púbic per a la temporada, al remat la interpretació estigué agafada amb pinces. Al capdavant de l’orquestra estigué Óliver Díaz, director artístic del Teatre de la Sarsuela, qui l’estrenà en 2012 a aquell teatre espanyol, i que tractà de transportar a València l’esperit de l’òpera i les maneres de fer d’aquell teatre de la vila i cort.
Així, trobàrem una orquestra que buscava els fortes a qualsevol preu per a brillar i cobrar aplaudiments. Díaz va estar incapaç de corregir els plànols sonors desbordants de l’orquestra, que ofegaven unes veus que amb prou faenes sostenien el discurs, com tampoc estigué capaç de fer quadrar ni els unísons de les veus amb els instruments orquestrals, com tampoc els repicats flamencs de sabates amb la pulsació i ritme que de manera homònima reproduïa l’orquestra. La desquadratura de tot fou una constant, adobada a més a més per desafinacions, descol·locacions de veus en els registres greus i ubicacions que deixaven les veus sense projecció. L’orquestra sonà bé, però no pot ser que això siga la basa per cobrar l’èxit.
La vessant vocal estigué perjudicada per la sobredosi d’orquestra, per desajustos constants i registres desiguals en els personatges principals. Potser destacà lleugerament el català Àngel Òdena com el Gato Montés, Miguel Ángel Zapater com a Padre Antón per la seua entrega escènica i aportar encertadament el punt just de comicitat, o Jorge Álvarez, del Centre de Perfeccionament Plácido Domingo, pel seu paper de Hormigón, just en la vessant còmica i segur en la dramàtica. Però, en termes generals, les veus no foren gens convicents.
Pel que fa a la proposta escènica, obra de José Carlos Plaza, es manté la idea original, tret d’una constant foscor que avorreix. L’únic moment de contemporaneïtat és la simulació de la correguda, on la banda interna interactua amb l’orquestra interpretant el pasdoble. La resta sembla no canviar mai de lloc.
És clar que tal com tracta l’Estat espanyol el coliseu valencià, el pressupost és escarransit i dóna per al que dóna. No s’omplí el coliseu, tot i els preus popularíssims (7 euros l’entrada més barata), cosa que ens hauria fer pensar si no hauria estat més adient cobrar dos euros més a la més barata, fer una producció pròpia d’”El rey del corral”, més breu i més simpàtica, i no aquesta espanyolada prescindible.
L’actriu Terele Pávez, néta de Manuel Penella, assistí a la representació d’El Gato Montés.
