El Teatre Olympia, un exemple centenari de gestió cultural privada

4 novembre 2016 01:00h

Sixto Ferrero / València.

El teatre Olympia de València està celebrant durant aquesta temporada un segle d’activitat. La família Fayos són els propietaris i gestors del teatre, però, també ho són del Teatre Talia, gestionen el TAC de Catarroja i l’Auditori de Torrent a través de l’empresa familiar Olympia Metropolitana.

Al carrer dels Cavallers ens trobem amb Ángeles Fayos, qui junt al seu germà Enrique porten endavant l’empresa que els deixà el pare. Som al Talia, perquè de nit actua Juan Habichuela i Ángeles és qui assumeix les tasques de comunicació, entre altres, perquè l’agenda és repleta de cites a qualsevol dels escenaris que s’han d’omplir d’activitat cultural. Entre escenaris també duu endavant la presidència de l’Associació d’Empresaris d’Arts Escèniques del País Valencià (AVETID).

Hipnòtics escoltant de fons el toc magistral del nét de la nissaga Carmona, asseguts entre bambolines, amb un fil de veu dolç i reflexiu, ens endinsem en el teatre privat.

-Com ha subsistit l’Olympia durant 100 anys?
Amb molt de treball, esforç i passió.

-Quin paper ha jugat l’Olympia en el desenvolupament cultural de la ciutat de València?
Espere que haja estat un paper important. Perquè en el moment actual, en què, seguim amb una crisi econòmica forta, on les economies familiars no estan boiants i no hi ha una política cultural que fomente que pague la pena anar al teatre, el paper que pot fer una sala de teatre mantenint-la oberta és creure que la cultura és bona per a la salut. Per això ens dediquem a açò. No només oferim oci, sinó una altra mirada a la societat. La gent, quan ve al teatre, ix millor, per tant, contribuïm a fer una societat més tolerant i oberta, en definitiva, una societat millor.

-De les tres èpoques que ha viscut l’Olympia, quina creus que ha sigut millor?
Les tres han sigut importants. S’inaugurà fent òpera perquè era una època on prevalien les veus per damunt de l’espectacle, i per això la caixa escènica del teatre és menuda, perquè no calia que ho fóra més. Després, l’època del cinema fou important, i encara hi ha gent que recorda la pel·lícula de Los 10 mandamientos que estigué sis mesos en cartell. Fou una època en què el cinema era l’única eixida d’oci del ciutadà, i molta gent es formava amb la lectura i el cinema. Personalment, considere aquesta època molt bonica. Durant l’època de la Transició van haver grans èxits de pel·lícules, i es recuperà com a sala de teatre en 1984 perquè hi hagué una crisi important per la irrupció del vídeo i la dificultat d’aconseguir pel·lícules. Gràcies a Matías Colsada, que es quedà sense el Teatre Princesa i havia de programar a Arturo Fernández, junt a l’amistat que tenia amb la família Fayos, fou el motiu pel qual es començà a recuperar..., i fins a hui.


Ángeles Fayos al Teatre Talia.

-Pots concretar on està la crisi en el sector cultural?
La crisi està perquè durant molts anys la majoria dels teatres han sigut públics, i els teatres i sales privades comencen a aparèixer justament amb la crisi econòmica. Perquè els actors, ja que no n’hi ha producció pública teatral ni una televisió autonòmica, ni grans produccions audiovisuals, o munten una xicoteta companyia o no poden treballar. Sempre hi ha hagut la crisi interna del teatre, però, en el moment actual, s’han ajuntat tres factors: la crisi econòmica; la pujada de l’IVA que ha sigut el pitjor que li ha passat al sector, i no només a les empreses privades que som les qui paguem l’IVA, sinó pel que s’ha aconseguit a nivell social; i ací trobem el tercer factor, que és que tothom veja la cultura com un luxe i com un sector que viu de subvencions, i això no és així, ja que en el Pla Estratègic (Fes Cultura) es pretén arribar a un 1% per al 2020, i el pressupost actual és d’un 0’54%. Això reflecteix la importància que té la cultura per a les nostres institucions. Hi ha crisi per a poder treballar com a sala, com a companyia o com a actor. La cultura ha de rebre millor tracte i ser millor valorada per part de tots.

-De tots aquests casos, quina és la principal causa de la crisi del sector?
Que la cultura no siga una prioritat per al ciutadà. Naturalment, el ciutadà tracta primer de poder viure, i la cultura potser no t’ajuda a viure millor, és a dir que no s’entén com de primera necessitat. Per això, tots els qui ens dediquem en aquest món volem que siga una prioritat en la vida del ciutadà, perquè els països que així ho fan són països més tolerants, que s’esforcen més... necessitem una ràfega de cultura per a sobreviure. Cal convertir la cultura en una prioritat, també per als estudiants, tornant a posar el teatre dins les aules. Però si a nivell polític l’únic que se’ls ha ocorregut és posar un IVA que fa que no aguantem com a empresa..., això no és donar-li suport a la cultura.

-Has nomenat adés el Fes Cultura i l’1% del pressupost, però, com valores totes les mesures iniciades per la Conselleria?
Les veig positives, però encara són a massa llarg termini. Ho veig massa difús. Perquè funcione un Pla Estratègic ha de plasmar deu punts bàsics, amb una relació fantàstica entre el sector públic i el privat i ha de tindre més producció. Encara estem esperant que detallen una política cultural a llarg termini.


Façana de l'Olympia, en cartell Tricicle (fins el 6 de novembre). Foto: @Sanchez2chef.

-Aquesta política cultural que esmentes, quins punts bàsics ha de tenir?
Recuperar la dignitat de les arts escèniques. Ací n’hi ha molt de talent i no sent el suport. El suport no és fer una producció, sinó recuperar produccions teatrals aprofitant el moment, encara que és cert que la situació econòmica és dolenta i que estem mig intervinguts, però, és trist que sempre estiguem mirant allò que es deu i el que podem fer. Aquest sector pot oferir molts llocs de treballs i per això paga la pena invertir en ell.

-Cal un teatre públic i un privat?
El teatre privat no és enemic del públic, es retroalimenten. Dins del sector teatral no hi ha competència. A una ciutat on es té cura dels teatres tots funcionen perquè automàticament se suscita un interès en els ciutadans.

-Olympia Metropolitana gestiona el Teatre Olympia, el Talia, el TAC de Catarroja i l’Auditori de Torrent. Dins dels espais que gestioneu, quina cabuda té la programació en valencià?
Dels espais que gestiona Olympia Metropolitana amb pressupost públic, el que s’intenta és gestionar de la manera més professional possible fent funció pública. En els altres teatres, com l’Olympia que no rep cap tipus d’ajuda, tractem de fer una programació més comercial perquè en la nostra empresa sempre s’ha dit que la nostra subvenció és el públic que acudeix. És la taquilla. Però, els últims anys sí que estem fent esforços perquè les produccions pròpies, com El sopar dels idiotes, que l’hem tinguda en valencià i castellà, mantenir-les el màxim de temps possible. Perquè l’única manera que les produccions tinguen visibilitat per al ciutadà és mantenir-les molt de temps. Això també ho fa el teatre públic, mantenir les produccions, perquè una companyia no pot viure d’un ‘bolo’. Si una companyia treballa més, pot baixar el caixet, però per això al teatre en valencià, que el veig molt necessari, li cal estima per part de l’administració.

-El 14 de novembre es celebra la gala dels 100 anys de l’Olympia. Què espereu del futur per seguir programant?
Continuar tenint espectadors. Un teatre són unes parets buides i només es posa en marxa amb una companyia, alguna cosa en escena, un equip que contribuïsca que tot funcione bé i públic. El teatre és l’art en majúscules, perquè cada funció és única i irrepetible, i depèn d’un engranatge perfecte entre el que hi ha a l’escenari, el públic i l’equip que ho manté.
 

 
next