Joan Fuster beneeix els Premis Literaris Ciutat d’Alzira

12 novembre 2016 01:00h

Sixto Ferrero / Alzira.

Un sopar literari és una estona d’anècdotes concentrades al voltant d’un tema concret. Òbviament, la literatura és el punt central i, per contagi, en tractar-se, a més a més, d’un sopar de lliurament de premis, els guardonats i les seues obres copen bona part de les tertúlies. Paral·lelament, queden les anècdotes humanes, les salutacions, les experiències, etc., i tot allò que fa l’estada agradable, distesa i amena. A cada taula, donades les circumstàncies, de ben segur tindríem per a escriure un llibre.

Divendres tingué lloc un d’aquest sopars literaris, “un dels referents”, digué el conseller Vicent Marzà qui, per segon any consecutiu, volgué estar present en el sopar dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira per a palesar el compromís que la conselleria que encapçala i el govern del Botànic tenen amb la cultura i, en aquest cas concret, amb el sector del llibre. Al seu costat hi van estar el conseller Vicent Soler i Rafa Climent, junt a l’alcalde d’Alzira, Diego Gómez, i l’editorial Bromera. El llistat de polítics nacionals, comarcals i locals, el de membres d’institucions culturals, lingüístiques i acadèmiques, de sindicals o el llistat de lletraferits, de gestors culturals o de periodistes, ens obligaria a escriure en excés; per tant, donem-los a tots ells per benvinguts i saludats.

El sopar estigué conduit pel còmic de Sueca Eugeni Alemany juntament amb la companyia de Les Reines Magues, que conjuntament han portat als escenaris l’espectacle Chao ChoChin i que al llarg de la vetllada intercalaren petites mostres tragicòmiques d’aquest, encara que per moments més tràgiques que altra cosa, però, com que no es tractava d’agradar, sinó d’amenitzar, doncs ho deixarem córrer.


Premi Literari Ciutat d'Alzira, dissenyat per Manolo Boix.

S’insistí en la brevetat, en fer discursos breus, per tal d’alleugerar la gala i aconseguir acabar a una hora prudent perquè els periodistes pogueren escriure les cròniques a hores raonables. Realment, no sabem si ho feien pels periodistes, però els ho agraïm. Fet i fet, es lliuraren els premis que al llarg dels darrers dies s’havien fet públics, com el de Teatre que recollí Marta Buchaca, el de narrativa infantil que recaigué en Carles Cano i el de narrativa juvenil que recollí Silvestre Vilaplana. Entre mig, Josep Gregori, l’editor de Bromera, va fer el seu discurs, breu i directe, on reconegué que “han canviat coses al país”, encara que “no tan ràpides com voldríem” i, per tant, “volem anar més lluny”.

Així doncs, ens serviren un bon lluç i un rellom ibèric i unes pilotes del frare foren les postres ben remullades amb aigua natural perquè el refresc mai no arribà i ens vam cansar d’esperar. No faltaren les fotos amb pal telescòpic —els selfies— amb els cartells al·lusius als premis, la llengua i la cultura per a compartir-les a les xarxes. Amb el cafè, reaparegué Alemany per a nomenar els premiats. Per primera vegada es lliurava un premi al millor àlbum il·lustrat, que a més entra amb força dins del panorama, ja que compta amb una de les millors dotacions econòmiques d’Europa —entre els cinc millors, digueren— que fou recollida pel seu guanyador Toni Cabo. Li seguí el de Poesia, lliurat per Xavier Paniagua, qui pronuncià les següents paraules: “La poesia l’utilitza qui la necessita”, el problema, però, és com es fa perquè tothom ho perceba; no obstant això, Eva Baltasar recollí el guardó, com tots els altres, dissenyat per Manolo Boix.

Jaume Subirana recollí el premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera i Andreu Escrivà féu el mateix amb el Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General i aprofità, igualment, per a advertir-nos sobre el canvi climàtic i va fer bé, per si queda cap incrèdul que no ho s’ho creu, ja que fins fa quatre dies anàvem en mànigues de camissa, i això que estem en plena tardor.


Els guanyadors dels Premis Literaris Ciutat d'Alzira ab Vicent Marzà, Diego Gómez i Josep Gregori.

Aparegué un dels àlter egos d’Alemany, la Conxita Wurst, anteriorment Conxita Figatell, per a oferir un dels moments més esgarrifosos del xou. Es feu a les fosques i reaparegué el mestre. Per fi vam riure a gust. Però quan vam riure de debò va ser quan començà la imitació d’Alemany de Joan Fuster, on accentuava tots els tòpics al voltant dels tics i cabòries de l’assagista suecà, qui beneí els premis, la llengua i el país.

Encara quedava lliurar el premi de novel·la, que recaigué en el barceloní Lluís-Anton Baulenas, atorgat pel conseller Marzà. Prèviament, Diego Gómez introduí el premi i aprofità els minuts de micròfon i faristol per a demanar —novament—“valentia política”. Valentia “per a millorar el decret de plurilingüisme, per a millorar el sector del llibre en valencià” i valentia “per a recuperar la nostra RTVV”.

“Clar que hi ha valentia”, exclamà Vicent Marzà. De moment, “hem fet passes perquè no siguen ocurrències”, afirmà fent referència a les decisions del Consell. A més, també explicà amb més detall —ho avançà en els Premis Octubre— que, com a competència de la seua conselleria, faran una reunió amb els tres territoris de parla comuna per tal d’augmentar les possibilitats de negoci pel que fa al sector editorial i igualment donaran suport i estaran presents a la Fira de Bolonya i amb els escriptors. Conclogué el seu discurs, ràpid i àgil, refermant-se en el treball fet fins ara, però advertí que “la prudència no ens ha de fer traïdors”, tot un missatge adreçat cap als desconfiats. “Junts farem renàixer el País Valencià. Visca la Cultura. Visca el País Valencià”.

Unes fotografies i els acomiadaments posaren fi a una nit de premis literaris on riguérem amb el Fuster més brètol i coneguérem dos premiades i sis premiats. Poques dones, però això serà una altra crònica.


 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next