El meu avi i Rita Barberá, per Toni Mollà

Toni Mollà / València

El 26 de maig de 2011 vaig publicar al Periódico de Catalunya l’article “L’avi de Rita Barberà” en què explicava les relacions entre la família materna de l’exalcaldessa de València i la meua paterna.

Uns mesos abans, jo havia rebut de mans de Rita Barberà el premi de narrativa Ciutat de València per l’obra Més enllà de San Francisco (Bromera), que explicava les meues peripècies per Califòrnia i Nevada durant la campanya que va portar Barack Obama a la Casa Blanca, ara fa just 8 anys. Durant l’acte de lliurament d’aquell premi a l’ajuntament de València, mon pare, amb una salut ja molt dèbil, li va explicar a Rita Barberà un fet familiar −que jo desconeixia!− relacionat amb la residència dels Nolla, la família materna de Rita, a Meliana, el poble de la nostra família.

En efecte, Miquel Nolla Bruixet (Reus, 1815 – Meliana, 1879), avantpassat de Rita Barberà Nolla, va instal·lar al terme de Meliana una fàbrica de mosaic a mitjan segle XIX, una indústria que va triomfar al mercat gràcies a un producte de qualitat i bellesa que encara avui és estimat, per diverses raons, arreu del món. Des de l’Alqueria dels Frares de l’Horta de Meliana (que els Nolla van adquirir gràcies a la desamortització de Mendizábal), l’empresari de Reus va alçar una fàbrica que va arribar a donar faena a vora 500 treballadors de la rodalia i va transformar el terme i el paisatge humà de Meliana per sempre. De Miquel Nolla, en va nàixer un altre Miquel −conegut a Meliana com “el senyoret”−, avi matern de Rita, que va conquistar els mercats exteriors amb la fabricació, exportació i instal·lació de mosaic per mig món. Entre el proletariat a sou de Nolla hi havia tots els meus avantpassats paterns, gent de saquet −tal com s’anomenaven els treballadors que no posseïen terra i que havien de vendre la força de treball a la indústria−.

Segons ens va explicar mon pare aquella nit al saló de Cristall, durant els primers dies de la guerra alguns exaltats van voler fer el passeig al senyoret, el qual va demanar protecció als seus treballadors. Com ja vaig explicar en l’article ressenyat, el meu avi patern, Higinio Mollà, i un parell d’amics també republicans, van visitar durant més d’un any cada nit el senyoret per prevenir −amb èxit, segons hem vist després!− qualsevol malifeta irreparable. Mon pare li ho va relatar a Barberà aquell dia, emocionat i orgullós per la bona acció del seu progenitor. “Senyora Rita”, li va deixar caure com si res, “si no haguera estat per mon pare, vostè no hauria nascut i no hauria arribat a ser l’alcaldessa de València”. Ella, no sé si contrariada o incrèdula, va riure nerviosament, ens va agafar del braç, a mon pare i a mi, i va demanar una copa de cava per a cadascú. Siga com vulga, gràcies o per culpa del meu meu avi, Rita Barberà i Nolla va aconseguir el 1991 la vara d’alcaldessa de València, la darrera capital de la República.

Anys arrere, en acabar-se la guerra, el meu avi va ser condemnat a uns quants anys de presó que va complir a Sant Miquel dels Reis, acusat, com tants altres, de delictes inexistents. Ningú no va intercedir per ell, un pobre proletari de poble sense padrins entre els vencedors. En eixir de la presó, va fugir i li’n vam perdre la pista durant anys. Mentrestant, Rita Barberà ha governat amb mà de ferro, repressora duríssima de les llibertats cíviques i contrària a qualsevol manifestació de l’anomenda Memòria Històrica.

Ara fa un any, Joan Ribó, un educadíssim senyor de Manresa, professor durant anys de l’institut La Garrigosa de Meliana, militant veterà de les millors causes perdudes, és l’alcalde de València. A Rita, des de llavors, li n’han caigut des de tots els costats fins al punt que, si no haguera estat elegida senadora territorial per les Corts Valencianes −i no em pregunteu per què!−, avui estaria asseguda davant del jutge per delictes evidents. Fins i tot la Fiscalia del Tribunal Suprem acaba de demanar-ne l’enjudiciament.

Fa poques setmanes, gràcies a la tasca detectivesca del meu germà, hem aconseguit saber, finalment, que el nostre avi va residir durant anys al carrer Saint Martin de Couches les Mines, una petita població francesa al costat de Le Creusot, on va morir i és soterrat. L’agrupació del PSOE de l’exili ens ha fet a mans la documentació que acredita la seua militància a la UGT i al Partit Socialista.

La memòria recuperada no repara la injustícia. Però fa bé saber que el teu avi va defensar sempre els seus ideals democràtics amb les armes de la pau. Que el tribunal que jutge Rita Barberà siga més just que el que va jutjar el meu avi…