Happy End, un melodrama en cançons, arriba el proper 2 de desembre al Teatre Principal de València i correspon a la segona producció que porta endavant la Diputació de València junt amb l’Institut Valencià de Cultura, a través del projecte Teatre del Poble Valencià, una nova eina sobre la qual aquest diari va informar amb un reportatge el passat cap de setmana. Escrita per Bertolt Brecht i Dorothy Lane, la música és obra de Kurt Weill, mentre que la direcció d’aquesta representació és a càrrec de Salva Bolta, amb traducció i adaptació al valencià de Voro Vendrell i Juan V. Martínez Luciano, la direcció musical és a càrrec de Jesús Salvador ‘Chapi’.
Serà la primera vegada que Happy End es represente a l’estat, com també la primera vegada que es posarà a l’escenari del Principal i, a més, en valencià, “respectant l’obra original” explica Salva Bolta, el director que posarà ordre a les peculiars bandes que entren en conflicte en aquell Chicago dels anys 20 del passat segle. “Nosaltres hem respectat l’original tal qual, però amb matisos. Considere, que en un teatre com el de Brecht s’escriu per als seus contemporanis, i quan el fem en una altra època, com és la nostra —l’actual— estem obligats a contar-lo als nostres contemporanis, per tant hem d’imaginar el que provocaria als seus contemporanis i tractar de portar a la nostra contemporaneïtat eixa impressió en l’espectador” diu Bolta.
Es representarà per primera vegada al País Valencià gràcies al fet que “aquesta casa (l’IVC) volia fer aquest tipus de teatre, no és una iniciativa meua, sinó que la casa em convida a treballar un text de Brecht” puntualitza Bolta, qui participa d’aquesta producció, perquè el meu sentir és el mateix, la funció reuneix els ingredients que a mi m’activen, té una tremenda teatralitat, és tremendament divertida i, a més, pren partit per donar consciència i fer observar a l’espectador la realitat i no distraure’l de la realitat”. Brecht és un “teatre polític i preocupat per reflexionar per la naturalesa de les persones” i que això “puguem fer-ho en el teatre és fer justícia, perquè és un lloc per divertir-se i reflexionar”.
Part de l’elenc de Happy End.
Happy end planteja una visió “del capitalisme” i “com els diners embruten la consciència de les persones”, això ara, cal mirar-s’ho “amb un món com el d’ara, ple de banquers i polítics en els tribunals, té més sentit que mai” perquè ens fixem en alguns detalls, Bolta assenyala, per exemple, que “estem parlant que furtar un banc no és un delicte, sinó fundar-lo; això és d’una actualitat total” exclama el dramaturg.
Pel que fa a aquesta versió, el director ens aporta algunes dades, “sense fer espoli” —una advertència tant de moda—, “si en la funció Brecht parla de Rockefeller, hui no podem fer-ho perquè aquest personatge queda en la història, hui hi ha altres noms. Hem de parlar al públic dels banquers criminals de hui”, de manera que “la funció està plena de ganxos que la porten a l’actualitat”. Igualment passa amb l’estètica, si Brecht imagina una Chicago en els anys 20, Bolta recrea uns “espais propis i atemporals” com també proposa una “relectura d’aquell exèrcit de salvació, un segle després, amb una estètica que no té tant a veure amb els EUA, sinó amb altres salvadors civils i catòlics”.
“Una partitura pseudopop”
Happy End és missatge polític i consciència social de la rabiosa actualitat, empentada per una força musical al més pur concepte Weill. Fins i tot, eixa versemblança del text s’aprecia en la música que Weill “pretengué crear per a tothom”. Submergits en un temps on “la II Guerra Mundial va destruir els ideals, va irrompre un corrent que, sense referents, va viure una època seductora i demolidora, vessant de valors”, explica a aquest diari Jesús Salvador ‘Chapi’, el director musical de l’Ensemble d’Arts, que completa el repartiment de Happy End.
>
“Mentre els coetanis de Weill es perdien en dificultats, amb noves tècniques compositives, ell buscà la simplicitat, al marge de la música popular, abordant la tradició operística, aconseguint una música directa, i fins i tot vulgar, però que conté un instint per a l’efecte massiu” fins al punt que “el públic aleshores xiulava” aquesta música, que en el cas d’aquest musical, “navega entre la música culta i la popular, està plena d’himnes religiosos que conviuen amb música dels suburbis, on estaven els cabarets de Berlín durant els anys 20”, explica ‘Chapi’ qui afegeix que Weill és capaç d’afegir a l’escena “una atmosfera de jazz, on el foxtrot, el tango, el vals, l’ska es barregen amb himnes d’església, donant resposta així a la dualitat del text”. Al remat, si s’ha de definir la música, ens trobem amb “una partitura pseudopop”.
“Les idees de Weill no sempre tenien un gran valor, però són fascinants amb els ritmes primitius, i feien que arribara a les grans masses. Es donava suport, així mateix, als temes polítics que li presentava Brecht”.
>
El mateix percussionista, qui ací assumeix el paper de director, col·loca la qualitat de la música al “mateix nivell que la Òpera dels tres rals”, l’obra precedent que significà un èxit absolut. Amb Happy End però, Weill escriu pensant en una “orquestrina de cabaret, interpretada per cantants actors o actors cantants” apunta ‘Chapi’, encara que Weill “preferia millors actors que cantants per interpretar la seua música”.
Adaptar i traduir el text de l’alemany al valencià és una acció que també afecta la música, ja que cal fer coincidir els accents i les síl·labes de la nova llengua amb els accents rítmics i les línies melòdiques originals, i “perquè tinga coherència musical i literària”, afegeix el músic que en aquest sentit “l’ajuda de Voro Vendrell ha estat crucial”.
>
Tothom es pot preguntar per què no s’ha fet mai Brecht al País Valencià. En traslladar la pregunta al director, ens remet que fem la pregunta “als responsables de produccions de teatres en els darreres anys”, no obstant això, Bolta pensa que “possiblement no els interessava pensar o veien el teatre per a vindre a un lloc a evadir-se de la realitat”, ja que, conclou, “l’únic que els ha interessat fins ara ha sigut el mateix que als responsables, que és depreciar absolutament la cultura”.
Les polítiques culturals dutes a terme pel PP no només havien fet malbé els sectors productius, “la institució també estava malferida” i amb la política que es portava de produccions i programacions ha acabat amb el públic”, uns espectadors que “els van perdre i durant aquests anys no s’ha recuperat”, fins al punt que a l’hora de quantificar la pèrdua, Bolta afirma que “hi ha una generació d’espectadors perduda i això costarà molts anys de refer. Fins que la gent torne a confiar en un centre de producció passaran anys”. El desig però és que aquest projecte, Teatre del Poble Valencià que començà amb la Armonia del silencio de Lola Blasco i que ara continua i arriba a València amb Happy End, “siga la primera pedra per a construir el delicat camí, que és que els espectadors vinguen des de casa fins als teatres. Esperem que vaja bé i que continue anant bé els propers anys”, perquè al final “la gent confie en aquest teatre”.
