Hui fa tres anys que la Radiotelevisió Valenciana (RTVV) es va fondre en negre “de la manera més abrupta possible: tallant el corrent elèctric”, recorda Luís Lizarán, realitzador de RTVV, qui es trobava durant aquella emissió especial de l’informatiu dins del control “amb 10 o 11 persones més”, afegeix.
Cada valencià que mirava la pantalla d’aquella televisió que “ningú deia veure” i que aquella nit aconseguí pics d’audiència del 45% tindrà una sensació o opinió distinta de la desconnexió de l’ens públic. Des d’aquell dia, els mitjans han informat de la situació i han donat a conèixer les diferents opinions dels extreballadors, del sector audiovisual i dels nous moviments encetats pel consell del Botànic per posar en funcionament una nova radiotelevisió valenciana. El director i productor de cinema Vicent Monsonís és un més d’aquells valencians que aquella nit d’ara fa tres anys mirava la televisió. Aleshores Monsonís, qui també havia treballat anteriorment unes temporades en l’ens televisiu públic, representava el sector audiovisual valencià independent i privat aglutinat en AVAPI. En aquell moment, la Mesa del Sector Audiovisual Valencià, la MESAV, no existia, ni tampoc hi havia consens al voltant del sector.
Amb la pantalla fosa en negre “vaig pensar que era una notícia d’aquelles de ciència ficció, que no podia ser realitat, perquè no creia que arribaren a fer allò que amenaçaven que farien, com era tancar un mitjà de comunicació públic” que ara que no el tenim veiem que “és tan necessari, i en llengua pròpia”. Ara, “tota la informació i creació audiovisual que ens ofereixen els canals actuals ve de fora, de manera que la nostra gent no sap el que passa a casa seua i no podem contar el nostre propi relat cultural, polític i social”, afirma Monsonís.
Directe de la RTVV. A la taula polítics de l’actual consell del Botànic, aleshores en l’oposició.
“Salvant les distàncies −afegeix−, l’apagada fou com l’atemptat a les Torres Bessones, amb la particularitat que molts dels que estaven allà, al plató, coneixíem els autors dels fets”, exemplifica. Aquells coneguts, recorda, eren gent “amb qui havíem tingut lluites perquè no es privatitzara l’ens, perquè no es manipulara, i de sobte van complir l’amenaça. I el millor és que ho vam viure en viu i directe. La sensació d’irrealitat, d’estar vivint una cosa fora dels paràmetres d’allò que ens podíem esperar. La constatació que aquella realitat era on ens havia posat la política en aquell moment, d’un autoritarisme polític i social del que sembla que no érem conscients”, explica. No obstant això, en el mateix moment en què Monsonís digeria les imatges “en viu i directe”, naixia una altra percepció: “La sensació que seria difícil de refer durant un temps”.
Luís Lizarán era realitzador de RTVV i recorda que ell posà l’emissió, l’any 1989, del primer informatiu, del qual era el realitzador, i com li tocà, més de dues dècades més tard, asseure’s al control el dia que es produí l’apagada. “Vaig viure en primera persona aquell dia tràgic” després d’haver estat fent de realitzador dels informatius del 1989 al 1999 i d’haver realitzat, a partir del nou segle, altres tasques en l’ens públic. Aquella nit, “el control es convertí en el cor de tots i cadascun dels treballadors de RTVV que estàvem allà dins” mentre es retransmetia “des de les 12 de la nit amb l’especial informació, sense publicitat i amb uns registres d’audiència de rècord, amb el 45% de pics, és a dir, quasi la meitat de l’audiència mirant-nos”, recorda. Però, “quan es produeix l’apagada, al control hi ha entre 10 i 12 tècnics. Ací normalment s’està amb un clima de silenci, però en aquell moment fou tot el contrari, el control s’omplí de gent, no sabíem com ho anaven a fer, i ho feren de la manera més abrupta: tallant el corrent elèctric”.
Tot s’havia fet negre, però “seguíem fent el programa perquè el plató estava ple de representants polítics que en aquell moment estaven en l’oposició”. Fou just en aquell moment que “vaig sentir molta pena, perquè estàs fent el millor que pots la teua feina i de sobte se’n va a negre; ja no hi ha capacitat per a seguir”, explica. Tot seguit, es van reunir en el plató, situat una planta per sota del control. “Seríem al voltant de 200 treballadors”, segons recorda, que eren tots aquells que aconseguiren aguantar dins. “Allà es produïren els moments de màxima tensió professional, la gent estava destrossada”. Als passadissos, els policies vigilaven, però “eixírem com ens digueren, sense fer aldarulls i la policia es comportà molt bé i no es va veure cap acció de violència per part de ningú”. Enfilant els passadissos cap a l’exterior, recorda com “érem testimonis d’una desgràcia”. Abans, però, havien passat entre 10 i 15 minuts de plors en aquell plató gèlid, negre per als de casa: “Fórem molts als qui ens saltaren les llàgrimes”. Mentrestant, fora “hi havia molta gent esperant-nos: amics, companys que no van poder quedar-se dins, familiars… Aleshores, amb els peus fora, “ací s’acabà tot”. Seguidament, “alguns anàrem a casa, a dormir, a descansar, etc. Jo no vaig poder adormir-me, però tampoc volia”.
Sense RTVV, calia reagrupar-se
Mildenou, Atrau… són col·lectius nascuts al voltant del tancament de la RTVV. El sector audiovisual estava dividit entre productors que durant els anys del PP i la seua RTVV havien fet caixa i els independents que les havien passat magres. Però no eren només productors: eren guionistes, dobladors, actors, actrius, etc. “Quan es tanca C9, existia una plataforma per la defensa de la TV pública”, recorda Monsonís, “és després quan naix la MESAV, on per primera vegada hi havia productors, professionals i treballadors”. Poc abans de les eleccions de 2015 “entrà AVANT, amb gent que treballava a C9 i que no va voler entrar en la PAF ni AVAPi, que érem anteriors”, recorda el director valencià.
Fet i fet, “un dia plantejàrem fer una recerca per Internet i la resposta fou increïble”, apunta Luís Lizarán. A la crida “respongueren guionistes, dobladors, productors i, a més, tinguérem l‘encert de convocar els representants de les universitats valencianes, de les quals revérem resposta, perquè estan formant estudiants en periodisme, en comunicació, en publicitat i no tenen una eixida laboral. Han d’eixir fora, de manera que altres territoris els trauen profit. Per això, ràpidament, les universitats entengueren que s’hi havien d’incloure”. Havia nascut la Mesa del Sector Audiovisual Valencià, la MESAV, que inclou totes les vessants del sector, des d’extreballadors a actors i actrius, passant per productors independents i privats, dobladors, etc.
L’expresident de la Generalitat, el ‘popular’ Alberto Fabra.
La MESAV no té personalitat jurídica, així que Lizarán, a més de president d’ATRAU, assumia la coordinador de la MESAV, on “seguim implicats en la recuperació del servei públic i del major nombre de llocs de treball possible”, afirma ara, en el tercer aniversari. Adverteix que, a més a més, “haurien de comptar amb aquell nombre de treballadors que té una experiència professional contrastada, que fou una despesa de diners públics, perquè va costar formar-los, i no parle sols dels periodistes que foren còmplices d’aquelles manipulacions; a la RTVV treballava molta gent d’altres àmbits”. En aquest sentit, Lizarán recorda com ell formà part del primer consell de redacció creat en la RTVV “i moltes voltes estiguérem enfrontats”. D’aquelles primeres batalles nasqueren els primers exilis interns: “Allò suposà dur excel·lents professionals a fer altres tasques i dur una gestió empresarial demencial, on entrà la televisió i la ràdio”.
El col·lectiu sorgeix després del final de les emissions perquè “pensàvem que era important hi hagués una unió en el sector, pensàvem que calia un canvi polític, com va ser, i volíem posar-li-ho fàcil al nou govern. La MESAVA naix per donar propostes, perquè aconseguirem ajuntar tots els col·lectius de l’audiovisual, i junts proposarem un informe”.
Tres anys sense data
“La sensació actual és de frustració important, perquè així com fa un any aconseguírem la promesa de diners públics, inclosa en els pressupostos de 2016, d’alguna manera, als 6 o 7 mesos, ja no era important si la televisió s’obria”, afirma Vicent Monsonís. Tanmateix, “totes les passes que fa l’Administració són passes fetes amb prudència i en les quals els polítics no volen caure en il·legalitats, mentre que els tècnics, als quals fins ara no els importava el que els manara el PP, ara estan mirant amb lupa cada detall, de manera que per adjudicar qualsevol minúcia es fa concurs públic, cosa que està molt bé. Però els diners, després que l’Alt Consell Consultiu aprovara per consens fer la consulta de mercat, fan que semble inversemblant”.
“Després d’analitzar centenars de projectes, on han puntuat i fet propostes per adjudicar els diners, els executius no estan fent res, perquè ens expliquen que la Generalitat ha d’aprovar la manera de fer-ho. Es llancen la pilota d’uns a altres”, tot i que “la gent que ha fet la selecció ha fet un treball exhaustiu d’on hem eixit tots contents, però ens agradaria que s’haguera fet efectiu, amb aquell pressupost destinat per dinamitzar el sector”, es lamenta, perquè recorda que quan s’obrí C9, “un any abans, havien generat continguts i ara no, quan hauríem de tindre un sector més o menys estabilitzat, però eixe oxigen no arriba”.
El president Ximo Puig visita les instal·lacions de la RTVV.
Si el consell rector volguera adjudicar, “podrien fer-ho ja, per què s’esperen?”, es pregunta Monsonís, qui es respon: “No ho sabem”, encara que eixos més de 15 milions d’euros destinats a l’estudi de mercat i preselecció de projectes audiovisuals per a la futura RTVV “no es perdran, perquè s’ha demanat que es reserven per a l’any vinent”, però —insisteix— “no és igual tindre uns diners i treballar ja. La qüestió no és perdre els diners, sinó que si estan que s’adjudiquen”.
Davant l’entrebanc a l’adjudicació, apunta Monsonís que “l’interventor ens respon que els tècnics de la Generalitat no veuen clar el procés d’adjudicació”, malgrat que “tothom pensa que Soriano té poder per a contractar, per què no es fa? El sector està desesperat”. Tanmateix, es mostra optimista davant una data d’inici de les emissions, tot i no tindre’n una clara en el cap: “Sembla que està més a prop, però l’espera és més difícil”.
Enrique Soriano, president del Consell Rector de la futura RTVV.
“Ens encantaria tindre una data”, exclama Lizarán des de la MESAV en ser preguntat per quan s’iniciaran les emissions. Un dia, una setmana, un mes… “és una qüestió que posem sobre la taula, posar un calendari creïble, perquè les empreses que es dediquen a açò ho necessiten. Més enllà de la consulta de mercat, l‘any ha transcorregut sense cap inversió pública, tret d’aquell vídeo de l’Orgull de ser valencià”, recorda irònicament.
“Esperem que la reactivació es faça ja” i més després que els pressupostos de 2016 recolliren aquells més de 15 milions d’euros per a la consulta de mercat, “perquè en setembre de 2015 necessitàvem una voluntat política que posara inversions per a un sector que estava agonitzant”. Això s’ha perllongat en 2016 i el sector “no ha trobat la taula de salvació”, d’ací la importància d’un calendari, “sobretot per a les empreses de l’audiovisual”, perquè a banda d’això, valora que “una societat desenvolupada com la nostra ha d’apostar per la creació de l’audiovisual, perquè aquest alhora també reactiva altres sectors. Eixa és l’aposta i el que exigim a l’Administració”.
“Siga quina siga la sentència de l’Audiència nacional, es recorrerà al Suprem” afirma Lizaràn respecte de la denúncia de la CGT en representació dels extreballadors. Lizarán creu que, més tard que d’hora, la nova RTVV “s’obrirà i que, posteriorment, el suprem dictarà una sentència” sobre els extreballadors. En aquest sentit, la MESAV és contundent: “S’hauria d’haver negociat” i, a més, la CGT “sempre ho diu i continua dient-ho, que estan oberts a una negociació” amb la Generalitat. “Això hauria sigut el més sensat i no que un jutge de Madrid diga què hem de fer amb la televisió que ens correspon als valencians”.
