Rita Barberá, una víctima dels 'poders infernals'

El cardenal Antonio Cañizares censura “la banqueta dels mitjans” durant la missa funeral de l’exalcaldessa
29 novembre 2016 01:00h

Sergi Tarín / València.
 
Primer és l’orgue i després un cor de veus blanques. I el cruixit de la fusta quan la gent s’alça. Els cossos dels canonges es deformen enmig una boira d’encens. Sona una campaneta, el bàcul puja i baixa i darrere apunta el cardenal Antonio Cañizares. És la tercera missa en sis dies per la mort de Rita Barberá. En totes, els familiars han demanat intimitat i absència de polítics. I totes han estat públiques, multitudinàries i amb gran presència de polítics. Un fet coherent. Tot el que envolta Barberá és polític. Els amics, els fets, la memòria i, fins i tot, les despulles i el seu rendiment posterior. Tot és política. Una batalla política, amb el cos encara calent, entre els seus i contra tothom i, en especial, contra els mitjans.

La concurrència aplaudeix quan un dels rectors demana als periodistes que abandonen la proximitat de l’altar. És una ovació amb enyor de catacumba, garrot vil o flama depuradora. La gent no veu micròfons ni blocs ni gravadores, sinó ganivets encara amb la taca de sang. I Cañizares no tarda ni dos minuts a referir-se als “poders infernals” d’aquest món, “la banqueta dels mitjans”, allà on s’han comés “injustícies greus amb la nostra germana Rita”. L’ambient es torna sòrdid, quasi policial. No debades tot està ple de secretes i guardaespatlles. I enmig l’ambient de milers d’ulls rodant, Cañizares prossegueix i compara Barberà amb Jesucrist, “units en la passió i la condemna injusta”, explica. “Na Rita fou i se sentí filla fidel de l’Església”. I en eixe moment algú es cau víctima d’una lipotímia. Són precisament dos periodistes qui arrosseguen el cos defallit d’un home major fins a una cambra lateral. “Quin mal fario, jo me’n vaig!”, diu una dona en veure el rostre espectral i els membres inerts.

Aliè, el cardenal continua parlant als seus, és a dir, a l’univers de la primera fila, on hi ha José María Aznar, Ana Botella, García Margallo, Jaime Mayor Oreja, Pedro Agramunt, Isabel Tocino, Francesc Camps, Alberto Fabra i unes desenes més de regidors i exalts càrrecs. Entre els passadissos de la catedral pul·lulen exconsellers com Serafín Castellano, Paula Sánchez de León o María José Català. I al final, a la darrera fusta, molt a prop de la porta, Isabel Bonig, José Ciscar i Eva Ortiz mostren incomoditat davant dels flashos i de certes mirades encara més flamígeres. Sospiten que, després dels periodistes, la llista negra de l’homicidi col·lectiu “per mentida, judicis temeraris, odis i revenges”, segons Cañizares, s’escriu amb els seus noms.

“No podem seguir així!”, arremet el cardenal en defensa d’un colp de timó moral que evite “la destrucció de la societat i d’Espanya”. I tot seguit es lliura a l’elogi de la finada, tota “una vida gastada i desgastada per amor al seu poble, València”. “Sempre serà la nostra alcaldessa, qui va acollir tothom sense excloure ningú”. I clou amb un desig final aliè a tot principi de sufragi universal: “Que des del cel siga enfortida per Déu perquè continue amb la missió i siga encara més alcaldessa servidora de València, com ho fou a la terra”.

La missa acaba amb l’Himne de la coronació de la Mare de Déu dels Desemparats. Hi ha cinc minuts d’aplaudiments amb algun que altre “Visca Rita!”. I també una llarga cua de condol als familiars. Junt a la sagristia i  sota una pintura dedicada als màrtirs valencians, Francesc Camps sembla haver abandonat el dibuix per atendre tot tipus de fotografies i palmellades dorsals. El quadre representa un tifó d’esperits en espiral cap al cel amb el Micalet i les Torres de Serrans de fons. Més a prop queda el Palau Arquebisbal, única llum a la plaça de l’Almoina. Una llum que, passats uns minuts, acabarà atraient per igual les ombres, els invertebrats i vells polítics consagrats per la mística de la resurrecció.
 


 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next