‘Més de 3.000 ruptures matrimonials es veuran afectades per la sentència del Constitucional’

El professor d’Història del Dret (UV) afirma que aquestes sentències -l’última la de la Custòdia Compartida: “Ens tornen a la situació en què es trobaven els valencians de 1707 després de l’abolició dels Furs”
29 novembre 2016 01:00h

Xavier Pérez / València.

Nou atac al dret Civil Valencià perpetrat per una piconadora anomenada Tribunal Constitucional. Aquest tribunal va anul·lar aquest dilluns la Llei 5/2011, d'1 d'abril, de la Generalitat Valenciana, de relacions familiars dels fills i filles els progenitors dels quals no conviuen, coneguda com a Llei de Custòdia Compartida, segons han confirmat fonts del Govern espanyol.

 El TC ha estimat un recurs interposat pel Govern espanyol per invasió de competències per a la conservació, modificació i desenvolupament del dret civil valencià. Aquest mateix argument va ser esgrimit pel TC per anul·lar altres dues lleis valencianes fonamentades en el dret civil i també recorregudes pel Govern espanyol: la Llei 10/ 2007, de 20 de març, de règim econòmic matrimonial valencià i la Llei 5/2012, de 15 d'octubre, d'unions de fet formalitzades al País Valencià. La decisió del TC no té efectes retroactius en relació amb les decisions jurídiques ja adoptades d’establir la custòdia compartida en els casos que no hi haja acord entre els pares, tal com estableix la llei valenciana.
 
Per tal d’aclarir les conseqüències per a famílies i per l’autogovern dels valencians entrevistem Javier Palao, membre de l’Associació de Juristes Valencians i professor d’Història del Dret (UV) i director de la Càtedra Institucional de Dret Foral Valencià que en una altra entrevista publicada per La Veu donava la seua premonició i molta llum a la importància del Dret Civil Valencià. Ara després d’aquest nou atac als valencians aquestes són les seues reflexions.

-Què suposa aquesta nova sentència del TC per als valencians? És un nou atac a l’autogovern?
Per als valencians, suposa que hi ha una part de l’Estatut d’Autonomia que queda buida de contingut. És curiós, perquè el Govern espanyol no ha recorregut en cap moment l’Estatut, que és el que hauria d’haver fet. No ho ha fet perquè els partits que els donen suport (ara el PP i abans el PSOE) aprovaren tant en les Corts Valencianes com en el Parlament de Madrid la reforma del 2006: no aprovarà per una banda, i impugnarà a continuació per l’altra. Però el resultat és il·lògic. Com assenyala el professor Francisco Blasco, catedràtic de dret civil de la Universitat de València, les sentències el que fan és reconèixer que en el nostre ordenament constitucional hi ha una norma jurídica amb rang de llei orgànica (l’Estatut d’Autonomia) buida de contingut, el que és la negació de la mateixa norma jurídica. És el que en lògica anomenem una “aporia” (raonaments que presenten contradiccions o paradoxes irresolubles). I és un atac al nostre autogovern en un doble sentit: d’una banda, ignora deliberadament la modificació estatutària de l’any 2006; per l’altra, talla de soca-rel l’intent i el desig de molts valencians (expressat en l’Estatut) de tindre la potestat per a legislar en matèria de dret civil. Esta va ser una de les principals apostes de la reforma del 2006, que s’aprovà per llei orgànica i s’incorporà al bloc de constitucionalitat. En poques paraules: estes sentències ens tornen a la situació en què es trobaven els valencians de 1707 després de l’abolició dels Furs.

-I com repercutirà en les famílies i els fills?
Molt greument. Estem parlant de prop de 3.000 ruptures matrimonials o de parella que s’han produït en el període de vigència de la llei i que s’han acollit a ella, a les quals cal sumar aquelles anteriors que decidiren recórrer a la nova norma. En la meua opinió, estem a les portes d’una allau de demandes en els nostres jutjats i tribunals; advocats i magistrats estan molt preocupats (amb majúscula) per la qüestió. I no ajuda l’extrema pobresa argumental de la sentència, que despatxa el règim transitori en un fonament jurídic (el cinquè) de poc més de 15 línies. Què passarà amb les custòdies compartides establides en este temps? I amb les mesures definitives imposades pels tribunals? La indemnització pel gaudi de l’habitatge? Són tantes coses, tants detalls, tantes mesures que regulen la convivència en famílies trencades... Hem de tornar a les baralles, a la pressió sobre els fills, a les discussions amb els advocats? No pagava la pena que li dedicaren un poc més de temps i de reflexió? I, al remat, per arribar al mateix lloc d’ací a poc. A Madrid hi ha una majoria parlamentària favorable a la custòdia compartida, que és una mesura amb una demanda social creixent. No tardarem a veure una llei en este sentit que, fins i tot, pot arribar a copiar algunes parts de la norma valenciana (com feia l’avantprojecte del Ministeri de Justícia de 2014).

-Era una sentència cantada, no?
Doncs sí. El que no entenc (ni jo ni ningú en l’Associació de Juristes Valencians) és per què han tardat tant a publicar-la. La sentència reprodueix els arguments de la primera, que és del mes d’abril. Calia esperar set mesos per a copiar un text? Pensàvem que estaven treballant el règim transitori (què passa amb les persones que han fet servir la llei ara derogada), però han eixit amb eixe fonament de 15 línies. Massa no han treballat, no... Segurament no es poden descartar les motivacions polítiques. La repercussió social d’esta sentència és gran, i amb el panorama d’unes eleccions avançades, millor no moure res. Ara que ja se sap que no hi haurà eleccions perquè s’ha format govern, la trauen... És incomprensible. Este és el Tribunal Constitucional que tenim a hores d’ara...

-Després de l’acte realitzat en octubre a la Fundació Bancaixa, on va estar representada la societat i política valenciana, en quina perspectiva es troba el dret civil valencià?
En estos moments, el dret civil a penes existeix: alguns contractes agraris (que en la pràctica no s’estan respectant), alguns costums antropològics (com el dret de tornallom o l’espigolament), els arrendaments històrics (que es troben a punt d’extingir-se) i poca cosa més. I que ningú no busque costums perduts per serres i bancals: és perdre el temps, perquè no n’hi ha. La perspectiva, doncs, és posar mans a l’obra de resoldre d’una vegada el contenciós amb l’Estat central. La intenció de l’Estatut era col·locar el Govern valencià a nivell del de Catalunya, Aragó, Navarra, Euskadi, Galícia... Ni més ni menys. I en eixa lluita hi ha una tradició de segles, des del mateix any 1707, quan Ortí i Blanquer van ser carregats de cadenes i empresonats a Pamplona per demanar la retirada del decret de 29 de juny. Si per esta via (la de l’Estatut) no es pot progressar, caldrà recórrer a d’altres. L’Associació de Juristes Valencians es decanta per la reforma de la Constitució, ja siga en este punt o en el marc d’un canvi global. Però hi ha altres possibilitats, com la transferència de la competència per la via de l’art. 150.2 de la Constitució. Abans que res, no rendir-se: mantindre encesa la flama, que no tornen a dir-nos “meninfots”. El compromís de l’acte del 7 d’octubre, en què hi hagué representants de tots els partits polítics i de bona part de la societat civil, és que continuarem fins a trobar una solució, raonable i adequada per a tots. Ara per ara, estem igual que en 1707: no hem avançat un pas en este punt. És esta una solució raonable, continuar amb el dret imposat “por justo derecho de conquista”? Per l’amor de Déu... A més, tenim el suport de 147 municipis, que representen vora 3.700.000 valencians, el 75% de la població del territori; i de la Generalitat, les Corts Valencianes, les tres Diputacions provincials, les Universitats, els col·legis professionals... Què més necessitem? És l’hora d’acabar amb una discriminació que ja ha durat massa. Esta és la perspectiva actual del dret civil valencià: lluitar i treballar fins arribar a una solució.

-Creu que es podrà reformar la Constitució perquè el Dret Civil Valencià es garantisca?
Malauradament, no puc ser optimista al respecte. Com a jurista i historiador, conec perfectament les ocasions en què s’ha reformat la nostra Constitució, i en quines circumstàncies. Açò no és Dinamarca, no tenim tradició política democràtica i hem convertit la Constitució en un tòtem intocable. Sembla que si algun dia introduïm reformes en profunditat, arribarà la fi del món (com anava a passar, per cert, amb les lleis valencianes del dret civil, i ja veus tu, encara estem d’una peça). De tota manera, sí que crec que algun dia s’operarà la reforma (les lleis canvien si canvia la societat, és obvi) i que la competència en matèria de dret civil s’aclarirà, que trobarem finalment un encaix en este embolic de troca. I mentrestant, per descomptat, cal demanar la reforma constitucional a través de les Corts Valencianes, no siga que ens passe com a l’avi Siset i un mal vent (de ponent) s’ens emporte. Si estirem tots, ella caurà...


La Veu
 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next