Javier Cid / Benifairó de la Valldigna.
El judo és olímpic des dels Jocs de Tokio 1964. Un esport bastant conegut en l’imaginari col·lectiu encara que la societat no sap ben bé com funciona. A nivell estatal, s’han aconseguit un total de sis medalles olímpiques en un esport com aquest, cada vegada més practicat entre els xiquets i xiquetes com a activitat extraescolar.
Però què és el judo i com es practica? Etimològicament, judo significa ‘camí a la flexibilitat’, és a dir, la manera de vèncer una força contrària no és oposar-s’hi, sinó donar-li suport i dirigir-la per al propi fi. Seria com una fulla que sosté unes gotes d’aigua i, quan no aguanta més, s’inclina i la deixa caure en lloc de trencar-se.
Les tècniques del judo bàsicament són projeccions, immobilitzacions, luxacions i estrangulacions. Actualment, el judo ha perdut bona part de la cavallerositat i el respecte originari i s’ha convertit en un esport de competició, molt més travat, on és difícil veure la puresa de la tècnica que es practicava antigament. A més, el judo es divideix en nivells, marcats pels cinturons que van des del blanc -l’inicial- fins al roig, que solament l’aconsegueixen les persones que dediquen al judo la seua vida i que tenen molts anys d’experiència. Per a passar cada nivell, s’ha de fer un examen en el qual s’han de realitzar diferents kates correctament per poder obtindre el següent cinturó.
Un dels pioners d’aquest esport a nivell estatal i a nivell de País Valencià és José Tent Vercher, natural de Benifairó de la Valldigna (la Safor) i que fa pocs dies va ser condecorat com l’únic judoka valencià que assoleix el novè dan. El premi a una trajectòria esportiva i una vida de judoka el va rebre el passat 19 de novembre a l’assemblea general de la Reial Federació Espanyola de Judo.
Una vida sencera dedicada al judo li ha valgut tan honorable reconeixement. “Vaig començar tard, als 21 anys, però duc 53 anys dedicats al judo. El judo és respecte i prosperitat. En aquest esport necessites del teu rival per a practicar-lo”, comenta orgullós.
Així, José Tent, que compta amb 74 anys i fa tan sols dos anys que va deixar de practicar habitualment el judo, ens confessa que “la part important del judo és quan es perd, així és com t’ensenyes, quan es guanya, gaudeixes, però quan es perd és quan pots corregir errors i aprendre. Jo no podia dormir bé quan perdia buscant el per què d’haver perdut”.
José Tent, al centre, a una competició. Fotografia: Jaume Tent.
José Tent es va iniciar en la pràctica del judo en 1963 i va realitzar la seua carrera esportiva al Tatami Universitari de València. Va aconseguir un gran nombre de títols durant la seua vida esportiva, entre els quals destaquen les 13 vegades consecutives que va ser campió a nivell valencià, entre 1967 i 1979, i també va aconseguir el campionat estatal en totes les categories en 1968 a Bilbao i va quedar diversos anys al pòdium. Ha participat en campionats arreu del món en unes dècades en què els mitjans eren molt escassos.
A més, el benifaironer era un tot-terreny. Va fer també atletisme i rugbi, de fet, el Tatami Rugby Club València rep el nom de tatami, relacionat amb el judo, perquè Tent va ser fundador del club l’any 1965. Així mateix, també va provar amb la lluita grecoromana, un esport que compaginava amb el judo i el rugbi i del qual va ser també campió estatal en 1967, 1970 i 1971.
Des de l’any 80 es dedica a examinar als judoques que volen passar de nivell i aconseguir el següent cinturó, ja que també va ser delegat de la federació de lluita i cap de departament del judo a nivell valencià. Fins fa dos anys, entrats ja els 70, continuava fent judo i feia d’instructor per a judoques que volien pujar de nivell i per a xiquets.
El benifaironer a l’esquerra al guanyar una competició. Fotografia: Jaume Tent.
El judo ha evolucionat des que Tent el practicava guanyant campionats, tant a nivell valencià com estatal. “Abans el judo era un ball dels elefants, els judoques eren molt més grans i es feia judo per terra, però des de mitjans dels anys 80, va evolucionar molt gràcies a la televisió que volia més espectacle i uns cossos més habilidosos i amb més moviment, es feia prevaldre el judo de peu, no en terra, amb continuïtat”, comenta.
Actualment, el judo ha canviat “del cel a la terra” i ha millorat molt perquè està molt més regulat. “Els darrers anys, el judo està tornant un poc a la terra i la gent que s’hi dedica són professionals. Jo era amateur i m’hi dedicava després del meu horari laboral i entrenava de 19 a 22. Això ara és impensable, ara cal un entrenament brutal i ajudes econòmiques per poder viure’n”, relata Tent.
Ací a València, el precursor va ser Miguel Jiménez als anys 50, qui va començar a la ciutat amb el club Shiro Kan. Actualment, hi ha un centre d’alt rendiment al Poliesportiu de Benimaclet, una de les millors instal·lacions estatals, i on se situa la federació valenciana de judo. “Els equips estrangers acudeixen a València a entrenar abans que a Madrid o a Barcelona perquè les condicions són boníssimes i el tatami d’una qualitat espectacular”, corrobora.
José Tent, que ha estat nominat en dues ocasions com a millor esportista de l’any en la gala de l’esport valencià, assegura que el novè dan és un reconeixement a la constància i a la lluita del dia a dia. “Jigoro Kano, creador del judo al segle XIX va dir: ‘El judo és com un amant a qui li has de ser fidel i li has de dedicar la vida’. Així ho he fet jo, el judo ha sigut la meua millor amant sempre”, conclou.
Tent, el més alt a la dreta, amb dos medalles al coll. Fotografia: Jaume Tent.
