Pere Pomar / Tavernes de la Valldigna.
Tavernes de la Valldigna ha acollit el concert de lliurament de premis del concurs de composició ‘Solfes de la Mediterrània’, que arriba a la seua tercera edició. Una gosadia portada endavant pel Llevant Ensemble i l’Ajuntament de Tavernes. Tots els qui d’una forma o d’una altra estan connectats o coneixen el context de la música clàssica al País Valencià saben molt bé que aquest concurs de composició no encaixa dins dels paràmetres habituals. La música és música, diran. Clar que sí. Però l’extravagància rau en la llengua emprada. El projecte té com a objectiu la creació d’un corpus de composicions per a quintet de vent i cantant amb textos poètics en valencià. L’excepcionalitat lingüística explica ben a les clares quin és, i quin ha sigut, el paper del valencià a la música clàssica: residual, anecdòtic. Al contrari que altres àmbits del món de la cultura, la música clàssica sembla haver girat l’esquena a la cultura del País. La creació i la difusió són majoritàriament en castellà, així ha sigut i així continua sent. Capgirar la situació hauria de ser uns dels objectius de les polítiques a desenvolupar. No pot la clàssica desenganxar-se de la realitat, ser una illa. Bastants problemes té de públic per a, a més, viure d’esquena a la cultura pròpia. Resulta fins i tot patètic que el crit del Llevant Ensemble continue sent “perquè la clàssica també és en valencià”. Si el grup ha rebut crítiques pel seu disc Entartete Musik, ha sigut precisament amb els comentaris d’“està molt bé, però el problema és que està en valencià”. El problema és…
Davant un esdeveniment com aquest, també cal preguntar-se on estan els altres actors culturals. De l’entorn de la música, ara ja en general, poca cosa a dir. A la sala, com en les edicions anteriors, no estaven, o n’eren ben pocs, els músics de la clàssica o d’altres músiques. Tampoc els de la música en valencià. Per sort, els lletraferits semblen ser d’altra pasta. Anys de bregar per normalitzar el valencià els fan tenir una consciència ben preclara d’estar allà on cal, tota pedra fa paret, i l’estima per la llengua i la cultura necessiten complicitat entre les arts i els que les conreen. Ho tenen ben clar.
Per a aquesta edició, s’havien escollit tres poemes de Maria Josep Escrivà, concretament Passa la vida, Cançó de bressol i Arbre, tots pertanyents al seu darrer poemari, Serena Barca (Edicions del buc, 2016). La poeta del Grau de Gandia —referent de la poesia valenciana actual i activista cultural— amb Serena Barca ens regala uns poemes extraordinaris, que semblen fets ex profeso per a musicar-los. La mida dels versos, el ritme intern, la longitud dels poemes, el lirisme, tot plegat, fan d’aquests poemes un corpus a tenir en compte pels músics dels diferents gèneres i estils. No és usual trobar poemaris, com aquest de Maria Josep Escrivà, amb un munt de poemes tan adients per a musicar-los. En molts sentits, no és usual trobar poemaris com Serena Barca.
Si alguna cosa caracteritza les composicions finalistes és l’arrelament a un llenguatge tonal i d’estètica post-romàntica. A les edicions anteriors, ja es constatava com aquesta característica englobava, amb alguna excepció, les composicions a concurs. L’obra guanyadora, Passa la vida de Paco Tamarit, compta amb un tractament més acurat de la relació entre la veu i el quintet de vent, amb un regust “pop” i, en certs moments, de música escènica d’entreguerres, majoritàriament de Weill, Eisler o Satie. La claredat del discurs musical, la sensualitat de la línia melòdica i una cura amatent per transmetre el text caracteritzen l’obra premiada. La interacció entre la veu i el conjunt és molt més elaborada, malgrat una aparença de senzillesa cercada i trobada amb solvència pel compositor. Aquesta nuesa, precisament, marida música i textos poètics en una creació coherent i compacta.
Les altres dues composicions finalistes, totes dues, comparteixen una gran densitat harmònica i instrumental. Però mentre que Poemes al vent de Iván Navarro dóna un paper rellevant a la veu, amb una partitura realment exigent per a Maria, la soprano del Llevant Ensemble, Primera llum del dia de Joaquín Brines Armengol aporta una partitura amb un major pes instrumental que vocal. Però, és aquesta densitat la que allunya aquestes composicions dels poemes, de manera que en dificulta la transmissió. Subjuguen la poesia a la música. Precisament, una de les dificultats d’aquest concurs rau ací, en el tractament dels poemes, en el fet de conjuminar música i poesia, de tornar el mot música al seu significat primigeni que englobava ambdues arts.
La interpretació, com en les edicions anteriors, palesà l’alt nivell interpretatiu del Llevant Ensemble, extensible a molts altres grups autòctons. La soprano, subtil i àgil, recercà les intimitats de la relació entre la música i els poemes, seguida en aquesta disposició pels instrumentistes.
Solfes de la Mediterrània és un projecte dels que fan país, dels que comencen com un impossible, però que a poc a poc es van obrint camí, no exempts de dificultats, però que continuen caminant. La gent del Llevant Ensemble i l’Ajuntament de Tavernes perseveren en un treball que mereix major atenció i suport. Ens preguntem què fan altres institucions al respecte.
