Esquerra Republicana homenatja Vicent Marco Miranda, 1r alcalde valencianista i republicà

L'acte tindrà lloc diumenge 18 de desembre al cementeri civil del cap i casal
11 desembre 2016 01:00h
Vicent Marco Miranda.

RedactaVeu / València.

El proper diumenge 18 de desembre, a les 12 hores, en el cementeri civil de València, Esquerra Republicana del País Valencià ha organitzat un homenatge a Vicent Marco Miranda, qui fou el primer alcalde valencianista i republicà, en el 70è aniversari de la seua mort.

El passat octubre, aquesta formació, en l'Aplec de la Muntanyeta de la Patà, ja va fer un xicotet homenatge a Marco de la mà de Francesc Viadel; periodista, escriptor, doctor en Sociologia, columnista de La Veu i autor de la biografia Vicent Marco Miranda. 1880-1946.

Viadel diu de Marco que és, ara per ara, “un dels grans personatges oblidats de la història recent del País Valencià, un dels impulsors d’un valencianisme modern que havia de rebrotar als anys 60 a l’aixopluc de les idees de Joan Fuster”. Una figura pública de primer ordre que, segons l'autor, es va caracteritzar per la seua honestedat, per la seua coherència política i per la seua valentia i que mereixeria ser recordada com cal per les institucions valencianes, especialment per l’Ajuntament de València”.
 

Vicent Marco Miranda

Gràcies a aquest document elaborat per Viadel, us farem cinc cèntims de la trajectòria d'aquest periodista d'ofici, que esdevingué dirigent polític i acabà fundant Esquerra Valenciana. Viadel defineix l'autor com “un d’aquests homes d’ordre i, alhora, una persona radicalment compromesa amb les causes socials del seu temps”.

Vicent Marco Miranda (Castelló de la Plana, 1880-València, 1946) va nàixer en una família de classe popular. Durant la seua joventut, va professar l’anarquisme des del qual va evolucionar primer cap al republicanisme d’esquerres que representava el blasquisme i, finalment, cap al nacionalisme.

El 1905 va ingressar en la redacció d’El Pueblo, diari fundat per Vicente Blasco Ibáñez, d’on va ser, durant vint anys, redactor en cap sota les ordres de Fèlix Azzati, director de la capçalera. El 1911 abandonà el periodisme per a entrar com a regidor de l’Ajuntament de València, un càrrec que va renovar fins l’esclat de la Guerra Civil, a excepció del període de la dictadura de Primo de Rivera. De fet, el colp militar el va sorprendre com a alcalde accidental, moment en què Marco dimití i es dedicà a lluitar contra el règim, per la qual cosa arribà a patir persecució política i, fins i tot, presó. Aquesta experiència la va descriure a Las conspiraciones contra la Dictadura (1932-1930). Relato de un testigo. Amb la proclamació de la II República, fou nomenat alcalde provisional de València fins al seu nou nomenament com a governador civil de Còrdova, càrrec des d’on s’enfrontà al caciquisme d’aquella regió.

Obtingué acta de diputat a les Corts el 1931, el 1933 i el 1936, en aquesta darrera ocasió pel Front Popular. Marco es distingí per ser un dels diputats que més durament es va enfrontar a la corrupció de la dreta i, sobretot, als abusos de l’exèrcit comesos durant la revolució d’Astúries del 1934, que va poder investigar sobre el terreny, ja que es va desplaçar a la zona per poder comprovar que “les atrocitats que s’atribuïen als revolucionaris no eren més que invencions de 'la gent dominant'”, tal com explica Viadel en la biografia de Marco. El 30 de novembre, Marco donà la cara a l'hemicicle, on “va desafiar l’executiu i l’exèrcit i va denunciar en la premsa i davant la Fiscalia de la República els fets que ell mateix havia investigat”.

Aquell mateix any va fundar Esquerra Valenciana, un partit que defensà l’Estatut d’Autonomia per al País Valencià i que jugà, també, un paper important durant la Guerra Civil. Durant les darreres Corts republicanes s’integrà com a diputat del grup d’ERC.

L’entrada de les tropes franquistes el va sorprendre a València, moment en què Marco passà a la clandestinitat, “obligat a viure amagat, ben sovint en condicions penoses, en diferents llocs entre València i Borriana”, segons explica Viadel. A més, afegeix que “durant el seu captiveri es dedicà a escriure, a reflexionar sobre la seua trajectòria vital, sobre l’època que li havia tocat, sobre la política, la guerra, el franquisme incipient, la guerra a Europa...”. De la seua obra, ens han arribat els llibres Cuatro gatos (Memorias 1939-1942) i Memorias. Vicente Marco Miranda. In illo Tempore.

El seu enterrament, celebrat el 24 de desembre del 1946, va ser “la primera manifestació civil d’antifranquisme a la ciutat de València”, segons l'autor de la seua biografia.

La Veu
 
next