Sixto Ferrero / València.
Les paraules de Madonna aquesta passada setmana ben bé poden definir com ha estat aquest any 2016 per a la música. La reina del pop exclamava “que acabe ja aquest any de merda!” en assabentar-se que George Michael havia mort.
Tots els anys naixen i moren persones, però no tots acumulen tantes pèrdues significatives dins d’un mateix llenguatge artístic, com és el musical. Posem la mirada des d’un plànol internacional fins arribar a un punt de vista més local per tractar de recopilar la mortaldat de músics d’aquest 2016, que també ha estat l’any en què moria Dario Fo, Fidel Castro o Rita Barberà.
Plànol internacional
Paul Bley, el jazzista canadenc, morí el 3 de gener, amb 83 anys, amb una basta producció discogràfica que evoluciona amb el seu piano o els sintetitzadors, des del bop fins el free-jazz i la música contemporània per retornar d’alguna manera al bop amb reminiscències de la seua etapa central.
Pierre Boulez, independentment que les publicacions hagen venut el seu famós caràcter, fou un músic clau per a entendre el procés de canvis estètics que havia sacsat Europa des dels últims anys del XIX fins a quasi el mateix dia de la seua mort. El compositor, teòric, director i activista musical moria el 5 de gener. Paral·lelament a la seua música, que a hores d’ara encara s discuteix i manté incomprensions, la claredat teòrica amb què el músic francès argumentava les seues versions de músiques postromàntiques fins les darreres creacions d’avantguarda amb mestissatge de llenguatges, d’estètiques i tècniques són encara hui un manual ineludible per a comprendre el complex segle XX.
>
David Bowie moria el 10 de gener amb 69 anys, després de llançar 28 discos d’estudi, 9 discos de directes, 46 recopilatoris, 6 EP, 110 senzills i tres bandes sonores que li van valdre una bona quantitat de premis i reconeixements tant en la música com en el cinema. El tarannà de Bowie quedava ben clar el dia que va rebutjar el reconeixement de l’Ordre de l’Imperi Britànic, l’any 2000, o el títol de Cavaller, el 2003, quan afirmà que “mai acceptaré una cosa així. Realment no sé per a què serveix” i afegeix que “no m’he passat la vida treballant per a això”.
Glenn Frey, el guitarrista i un dels fundadors dels Eagles, moria el 18 de gener als 67 anys. Deu dies més tard, el 28 de gener, amb 74 anys, moria Paul Kantner, el guitarrista fundador dels psicodèlics contraculturals Jefferson Airplane. Maurice White, el cantat nord-americà, un dels fundador dels Earth, Wind & Fire moria el 3 de febrer amb 74 anys.
Nikolaus Harnoncourt, un dels pares de la interpretació de la música amb criteris històrics, moria als 86 anys el passat 5 de març. El director i violoncel·lista alemany creà, el 1953, amb la seua muller, el Concentus Musicus Wien, ensemble que els portà al reconeixement internacional, essent Harnoncourt un dels precursors del moviment historicista amb més influència. Havia estat al capdavant de les millors orquestres centreeuropees i, fins i tot en dues ocasions, havia dirigit el Concert de Cap d’Any des de Viena (2001 i 2003)
>
Ernestine Anderson, la cantant de jazz i blues lloada per Quincy Jones, després de sis dècades de carrera entre Nord-Amèrica i Europa i quatre nominacions als Grammys, moria el 10 de març als 87 anys.
Gato Barbieri, el saxofonista i compositor argentí fou un dels jazzman més aclamats de l’eclosió del free-jazz i del jazz llatí, encara que es va moure com un gat entre les diferents vessants que el jazz obria cap a finals de la dècada dels setanta, barrejant-se amb sonoritats pop i grans posades en escena amb desimboltura. Conegut per ser el compositor de la BSO de L’últim tango a París de Bernardo Bertolucci o la col·laboració amb el guitarrista Carlos Santana, Gato va publicar més de trenta discos com a líder i una dotzena de treballs com a col·laborador. L’any 2000 formava part de la selecció de jazzmen llatins més destacats que apareixen en la pel·lícula de Fernando Trueba Calle 54, com a instrumentista i compositor. El 2 d’abril moria a Nova York.
Manolo Tena fou producte d’aquell còctel de revolució amb enyorances xovinistes. Tena va pertànyer a la iconoclàstica moguda madrilenya i, amb una guitarra a les mans, acabà per adaptar un tipus de música etiquetada com a rock madrileny, tot i que la tendència i l’evidència dels hits, com per exemple Sangre española, pretenen generalitzar l’andalusisme com a element definitori d’un territori si més no eclèctic i divergent. Tena morí el 4 d’abril amb 64 anys.
>
Merle Haggard, el guitarrista i cantautor country, fou un dels propulsors del so Bakersfield junt al seu grup TheStrangers. Haggard moria el 6 d’abril amb 79 anys.
Prince, el creador del so Minneapolis quasi sempre lligat a una guitarra, moria el 21 d’abril amb 57 anys. “L’Artista”, un dels múltiples noms amb què era reconegut, publicà 39 discos d’estudi, cinc bandes sonores, quatre discos en directe, cinc recopilatoris, 17 vídeos de concerts i 13 EP que li valgueren set premis Grammy, un Globus d’Or i un premi Oscar.
Daniela Dessi, la soprano italiana, apagava la seua veu el 20 d’agost, amb 59 anys, tot just quan es trobava en plena efervescència artística. Dessi era una veu habitual en els principals teatre d’òpera internacionals. El 2008 col·laborava amb Les Arts en un concert d’homenatge al 150 aniversari de Puccini. Juan Gabriel, o “El divo de Juárez”, moria el 28 d’agost amb 66 anys. Aquest va fer bones aquelles ranxeres que començarien a revolucionar en la dècada dels 70 amb una altra diva del gènere, Rocío Dúrcal. Juan Gabriel va publicar quasi un disc per any, des del 1971 fins aquest proper 2017 en què hauria de publicar-se un volum de duets, a més a d’una gran quantitat de discos en col·laboració amb altres cantants. Aquesta extensíssima discografia compta també amb una folgada llista de pel·lícules i telenovel·les on ha participat i que feren del divo mexicà una icona del seu país, lloat fins i tot per la Casa Blanca.
Neville Marriner fou el responsable de supervisar i seleccionar la música de Mozart que millor s’adaptava al film oscaritzat de Milos Forman: Amadeus. Tanmateix, Marriner fou director de diverses orquestres, entre les quals destaquen els tres anys que estigué al capdavant de l’Orquestra simfònica de la Ràdio de Stuttgart. Vinculat a l’Orquestra de Cadaqués, el director i violinista anglès mantingué un continu contacte amb Catalunya, ja que sovint ha estat convidat al Festival de Peralada (l’Alt Empordà). Marriner va morir amb 92 anys el 2 d’octubre.
>
Leonard Cohen, poeta novel·lista i cantant, va morir el 7 de novembre i no es féu públic el seu traspàs fins que no havia estat soterrat (10 de novembre) L’any 2009 va incloure el País Valencià en la seua gira mundial i un any abans, el 2008, actuava en el FIB de Benicàssim (la Plana Baixa). És impossible resumir la basta producció del cantant jueu en una notícia com aquesta. Suzanne fou la gran carta de presentació per aclaparar els grans públics i en l’imaginari col·lectiu quedarà per sempre el seu Hallelujah.
Leon Russell morí el 13 de novembre amb 74 anys després d’haver estat al costat de músics de la talla com Jerry Lee Lewis, Joe Cocker, B.B King, Eric Clapton o Bob Dylan.
Karel Husa fou guanyador del Premi Pulitzer de Música el 1969. El compositor txec és un dels grans mestres de la música per a banda del segle XX i del XXI, encara que els seus treballs orquestrals o cambrístics són igualment qualitatius. Husa va saber combinar les tècniques compositives aparegudes en el segle XX per a generar un llenguatge propi que li va servir per a sostindre el seu discurs musical i allunyar-se així de les tendències postromàntiques en què els neos i els recursos cinematogràfics impregnaven bona part de la música simfònica. Compositors valencians com José Miguel Fayos, qui manté –des de la distància– certs paral·lelismes compositius, llançà, el dia de la mort del compositor (14 de desembre), un homenatge per divulgar algunes de les seues composicions a les xarxes socials.
>
Rick Parfitt, el guitarrista i compositors britànic de Status Quo, moria el 24 de desembre, a Marbella, amb 68 anys. Mentrestant, la paradoxa del destí volgué que el mateix dia en què a molts llocs sonara aquell huitanter Last Christmas, George Michael morira el mateix 25 de desembre als 53 anys. Amb tan sols cinc àlbums d’estudi i un parell de recopilatoris, Michael es va fer un lloc en l’atapeïda escena pop internacional gràcies als vídeos musicals i la industria anglosaxona que el catapultaren cap als premis i les llistes de vendes.
El Cor de l’Exèrcit Roig i el conjunt de dansa Aleksándrov de Rússia perdia el passat 25 de desembre 64 dels seus membres en un accident aeri tot just quan viatjaven a Síria per a realitzar un concert. En l’accident que encara es troba sota investigació. Van morir els 92 passatgers.
Al País Valencià
El passat 9 de març moria el “mestre” Joan Blasco. Als 88 anys, el considerat pare de la dolçaina o, si fa no fa, l’artífex de la recuperació de l’instrument en un moment de la nostra història recent en què l’instrument tradicional havia caigut quasi en el desús i l’oblit, moria a València. Pocs dies abans de Falles, una bona quantitat de dolçainers i tabaleters li retien homenatge a la plaça de l’Ajuntament de València, així com ho féu la Federació de dolçainers i Tabaleters en el darrer aplec celebrat a Alzira.
El Centre Instructiu d’Art i Cultura de la Vall d’Uixó perdia el passat 6 d’abril a qui havia estat el seu director artístic en els últims 15 anys, el director José Luís Civera i Domínguez.
>
‘Tres fan ball’ perdia el passat 29 d’agost Vicent Pastor. Impulsor del Folksona i acordionista del grup que fundà junt a Eduard Navarro i Fabrici Banyos. Fins a 2013 havien publicat quatre discos.
Josep Estellés, “un home que ho va ser tot dins del cant d’estil”, com el recordava Jordi Reig, conegut artísticament com a Xiquet del Carme, moria el 20 d’octubre a València.
