Les dificultats que trobaran les 15 mesures culturals del nou Pacte del Botànic

13 gener 2017 01:00h

Sixto Ferrero / València.

El passat 11 de gener s’escenificava “l’impuls” al vell Acord del Botànic, un document que, el 2015, després de les eleccions autonòmiques, acabà canviant el govern de la Generalitat i va fer Ximo Puig president i amb Compromís en el poder polític de les institucions valencianes. Podem, amb Antonio Montiel al capdavant, només assumiria la responsabilitat de donar suport extern, no sense negociació i diàleg, ja que reiteradament el líder de la formació púrpura ha incidit que no donava “un xec en blanc” al govern de Puig i Oltra.

Fet i fet, d’aquells eixos amb 35 mesures, després de mesos de negociació durant el quart trimestre del 2016, els tres líders valencians signaven un renovat pacte amb els cinc eixos existents, tenint en compte els Objectius de Desenvolupament Sostenible, però en aquesta ocasió amb 201 mesures i un annex de demandes, exigències i reivindicacions d’aspectes que són competència de l’Estat espanyol. És a dir, perquè es duguen a terme, cal que Rajoy afluixe la corda.

Pel que fa a les mesures que atenyen el sector cultural, trobem que les 15 mesures culturals estan recollides en l’eix 3, Governar per a les persones, que com a línies generals pretén “millorar la vida de totes les  persones, fer més necessari  el restabliment i ampliar els serveis públics per al compliment efectiu dels drets socials, posant-los sempre sota la lògica del benestar col·lectiu i mai del lucre privat. Això s'ha de traduir en primera instància en una política de desmercantilització”.

Cal remarcar que ara es compta amb mesures i una planificació escrita que s’està duent a terme amb major o menor celeritat i resultats. És a dir, que es parteix de la base que existeixen, ja que durant els governs del PP no existien objectius, ni mesures, ni vista la situació dels sectors, planificació. Per tant, es parteix de la base que es té quelcom on els sectors es poden agafar.

Tot i això, una primera lectura palesa que les mesures presenten obvietats en el seu contingut, en la majoria de casos, ja que no s’entendria d’una altra manera que un govern valencià no entenguera allò que ateny el seu territori com a prioritari, propi i vàlid. Moltes d’aquestes mesures ja s’havien anunciat i, fins i tot, recollit per diversos plans, com ara, el Fes Cultura. Per altra banda, el redactat presenta una enunciació crua, sense concessions ni profunditat que no permet albirar com es podrà dur a terme. Una concreció que necessitarà, en primera instància, taules de debat i unanimitat per dur endavant les exigències, sobretot, a nivell estatal, tal com demanava la vicepresidenta Mónica Oltra el passat dimecres als líders de l’oposició així com als agent socials i empresarials.

En el cas concret de la llengua, com a element vertebrador i eina de genuïnitat del mercat cultural valencià, aquesta no s’esmenta en les mesures de manera directa, així com tampoc no es recull cap mesura que parle de legislació lingüística o de la llengua com a matèria educativa. Tanmateix, aquesta setmana, la Conselleria de Justícia rebia l’acord sindical sobre la competència lingüística en l’administració pública valenciana i, tal com informava aquest diari, la Conselleria admetia la petició sindical i la impulsaria a través de la futura Llei de la Funció Pública valenciana que durant aquest trimestre arriba a les Corts.

Les mesures: òbvies i complexes

Repetides vegades, diferents agents culturals s’han preguntat per a què serveix el Consell Valencià de Cultura, i més encara, quan els dictàmens que emet no són vinculants. La mesura 69 parla d’una “Reforma de la Llei del Consell Valencià de Cultura” que no especifica si canviarà la validesa dels informes o els criteris per formar-ne part. En aquest sentit, el principal canvi que caldria introduir, a banda de la vinculació dels informes, és que els membres no hagen estat imputats, apartats d’un càrrec públic i que no visquen fora del País Valencià. Una altra mesura important per formar-ne part podria passar per demostrar un domini de les llengües oficials.

Per altra banda, moltes de les mesures presentades ja formaven part de manera explícita en el Pla Cultural valencià Fes Cultura, presentat ara fa quasi un any al Palau de les Arts. Així trobem la mesura 70, “Avaluació i seguiment del Pla estratègic del sector de la cultura”, on el conseller Marzà incidí en el fet que podria ser avaluable per la ciutadania i els agents. En aquest sentit, trobem la mesura 79, que parla en aquests termes, ja que s’aposta per una “Mesa de participació de la cultura valenciana com a òrgan de diàleg que contribuïsca a la planificació, implementació i avaluació de les polítiques culturals de la Generalitat”. Entre les mesures ja conegudes, trobem també la 71, un “augment progressiu a un sòl de despesa en cultura fins a l’1%”, que ja van ser anunciades en el seu dia com una de les metes del Fes Cultura. L’increment pressupostari xoca de front amb l’infrafinançament dels valencians, és a dir, que, encara que és desitjable aconseguir el percentatge, tot depèn del tracte a què el sotmet l’estat i, de moment, pel que fa a ajudes, continua menyspreant el Palau de les Arts amb 541.540 euros o l’IVAM a qui assignà 171.880 euros per al 2016.
 
La mesura 72, la “Nova Llei de mecenatge i patrocini cultural”, passa per crear una sèrie de normes reguladores del tram autonòmic d’Hisenda. La llei encara no ha eixit a la palestra, però, de moment, es va anunciar el Bo Cultural, on els ciutadans poden desgravar-se fins a un 10% dels diners destinats a consum cultural sempre que els productes formen part de l’entramat públic. Això no obstant, també s’anuncià junt al Fes Cultura una mena de trobada empresarial a les Arts que es va veure endarrerida per la convocatòria d’eleccions estatals. A hores d’ara encara no es coneix una data. Per elaborar una llei que siga eficient en aquest sentit, caldria aconseguir un règim fiscal com el que disposa Navarra, el País Basc o Catalunya, o una llei d’àmbit estatal que regulara les inversions de capital privat amb finalitats culturals.

Pel que fa a la mesura 73, “Defensa del patrimoni cultural monumental i paisatgístic”, sembla una obvietat però, no són pocs els enclavaments i construccions que durant el govern del PP es declararen BIC i que, a hores d’ara, es troben en situació de ruïna. Igualment, alguns dels enclavaments històrics, com ara el Monestir de Santa Maria de la Valldigna (a Simat de la Valldigna, la Safor)), s’han vist afectats per la creació de fundacions arruïnades pels gestors populars. Aquest diari informà en exclusiva de l’última reunió entre la Mancomunitat de la Valldigna i la Conselleria de Cultura per a tractar d’endreçar el rumb del monestir cistercenc, així com l’eixida de la conselleria de fundacions privades com la Pere Comte o la quasi extinció de la Fundació La Llum de les imatges.
 
En aquest sentit relliguen les següent mesures, la 74 i 75, que parlen d’una “Modificació de la Llei 14/2003, de 10 d'abril, de patrimoni de la Generalitat en la qual es definisquen les competències del conservador-restaurador de béns culturals. Creació d'un catàleg de béns mobles” i de l’”Elaboració d’un pla anual de restauració”, que tractaran d’omplir el buit de les fundacions.
 
Pel que fa al sector de la literatura, que compta amb el Pla valencià pel Foment de la lectura i que de moment no ha mitigat els baixos índexs de lectura, com així han manifestat diversos agents a aquest diari en reiterades ocasions, no preveu una mesura concreta cap al fet literari més enllà de la mesura 76 que parla de la “Modernització de la gestió i manteniment de les biblioteques i arxius de la Comunitat Valenciana”, i la 78, que aposta per posar al dia la xarxa de biblioteques i implementar les biblioteques escolars”, mesures que ja anaven recollides en el Pla valencià pel foment de la lectura presentat el 2015.

Pel que fa al sector audiovisual, mentre s’espera es resolga i es pose en marxa la nova radiotelevisió valenciana, el renovat pacte del Botànic recull la mesura 77, “Crear i posar en marxa l'Arxiu Audiovisual de la Comunitat Valenciana” que apunta clarament a la classificació, tinença i conservació del fons arxivístic de l’extinta radiotelevisió. Tampoc no s’obliden de reforçar, amb la mesura 81, el “Suport de la producció audiovisual i cinematogràfica com a mitjans culturals i promotors d’aquesta indústria. I, al mateix temps, amb col·laboració amb els mitjans de comunicació audiovisuals, públics i privats de la nostra terra, fer arribar aquestes creacions a tota la ciutadania” argüeix la mesura que sembla, si fa no fa amb aquest enunciat, una obvietat, però que, durant anys d’ajudes populars, no sempre ha estat així; de fet, moltes productores “trampa”, amb seu a Madrid o Barcelona, s’havien beneficiat de subvencions públiques valencianes.

D’una manera molt generalitzada, el renovat pacte deixa clar, amb les mesures 82 i 83, que el govern del canvi “aposta per l'activitat artística i creadora valenciana” i per la “promoció de la producció i distribució teatral pròpia en valencià amb dimensió territorial”. És en aquesta última on més avanços s’han vist, de moment, pel que fa al suport a fires i festivals escènics, que han vist en tots els àmbits augmentada la participació tant econòmica com logística per part de l’Institut Valencià de Cultura, així com el projecte Teatre del Poble Valencià que, amb la segona producció o la primera de gran envergadura (com Happy End), ha començat un procés de territorialització, on la producció de l’obra de Brecht en valencià està rodant pels principals teatres del país, com informà aquest diari dies abans de la seua estrena al Principal de València.

La mesura 89, “unificar l’agenda cultural en la Comunitat Valenciana, visualitzant tot tipus d'esdeveniment cultural arreu del territori”, és tal vegada una de les més complexes, a l'hora de programar en grans contenidors de manera coordinada.

Hi ha altres sis mesures que atenyen la música, una de les disciplines més nombroses arreu del territori, tant amateur com professional, que apunten a aquest dos móns paral·lels que esmentàvem. Dues d’elles són competència estatal i caldrà, de nou, una acció més concreta per tal que l’Estat espanyol entenga que els ensenyaments artístics no poden continuar regint-se per marcs educatius d’ensenyaments secundaris de règim especial, sinó que s'han d'incrustar dins del marc universitari o dels ensenyaments superiors europeus, per una banda, mentre que, per una altra, caldrà fer un front comú per a exigir amb unanimitat que Montoro deixe de menysprear amb un finançament escarransit el coliseu d’òpera valencià.

La Veu
 
next