Sixto Ferrero / València.
Dissabte publicàvem un article posant de relleu les 15 mesures que recull el renovat Pacte del Botànic al voltant de la cultura. Entre aquestes quinze, caldria afegir-ne sis més que preveu el document, adreçades a la música en el seu context amateur i professional. El gran nombre de mesures que apunten a l’organització de la música amateur i de les societats musicals, indica el grau d’exigència política que ha exercit Podem sobre els dos socis sotasignats, PSPV i Compromís. En aquest sentit, la mateixa Federació de Bandes (FSMCV) manifestava aquests dies l’alegria i l’agraïment cap al seu expresident, i ara diputat a les Corts valencianes, Josep Almeria, qui ha exercit, a través de Podem, la pressió adient per introduir dos de les sis mesures que seran tingudes en compte pel govern del canvi, adreçades a la música amateur i les societats musicals. Per exemple, pel que fa a la literatura, només hi ha una de les 15 que atenyen els sectors culturals o en altres disciplines com el teatre no es preveu aquesta diferenciació ni es concreta tant com sí es fa en el cas de la música en aquest sentit.
No obstant això, de les sis mesures, dues són recollides per l’annex del pacte, perquè són de “competència o coordinació estatal” i, entre aquestes, la mesura 80, que parla en termes de “promoure la integració dels ensenyaments artístics superiors en la universitat” és la més important i necessària. Sobre aquesta mesura trobem que és una vella reivindicació que es remunta a la dècada dels huitanta al País Valencià, que retornà el 2000 i que, amb el canvi de govern, tornà a ressorgir des de l’alumnat del Conservatori Superior de Música de València, impulsada per les oposicions a catedràtics que es van celebrar l’estiu del 2016, un procés selectiu premeditat pel PP a última hora, poc abans dels comicis del 2015. La mesura 80 no concreta si la via per a la integració es faria a través d’una adscripció a la universitat o a través de la creació d’una universitat de les arts, nascuda a recer de l’Institut Superior d’Ensenyaments Artístics (ISEACV) Tot i això, és l’Estat qui té la competència de legislar un marc educatiu adient per als ensenyaments musicals superiors. En aquest sentit, per a dur endavant una demanda contundent, el consell haurà d’afegir els agent socials i implicar les federacions musicals i agilitat amb els canvis legislatius.
Pel que fa a la mesura 84, “potenciació del moviment associatiu de les societats musicals com a primer agent cultural de la Comunitat Valenciana fomentant la seua participació efectiva en òrgans de decisió, així com a col·lectius, associacions culturals, ateneus, associacions festeres, falles, fogueres, colles, moros i cristians, escoles de teatre, dansa, etc.” mostra. a totes passades. l’èxit de les negociacions, almenys en aquest sentit, com apuntàvem abans, de Podem. És una obvietat que les societats musicals són a la gran majoria de ciutats i pobles l’associació cultural més nombrosa i, per això, junt a les altres associacions que s’esmenten, han de gosar com s’indica d’una participació efectiva. Aquesta mesura de reconeixement de múscul social per a exercir drets està intrínsecament lligada amb la mesura 86, on s’indica un “suport i finançament de les escoles de música com a part dels ensenyaments artístics valencians i actualització de la seua reglamentació”. En aquest sentit, les societats musicals són les associacions que més finançament públic reben col·lectivament, a través de la federació que és l’òrgan que canalitza les ajudes. Els ensenyaments artístics de les escoles de música no són reglats, és a dir, que no condueixen a cap titulació (com un conservatori), sinó que estan regulats, i tenen la seua raó de ser, per a ser ensenyaments musicals amateurs, per formar musicalment gent que vol tindre uns coneixements mínims per gaudir de la música sense pretensions professionals i sovint formar part de la banda. Caldrà doncs estar atents per saber què es pretén amb “l’actualització de la seua reglamentació”, un canvi que pot estar lligat amb una altra mesura com és la 85, amb una “actualització de la Llei valenciana de la música i creació de la Direcció Adjunta de Música i Cultura Popular de l’Institut Valencià de Cultura”. La Llei Valenciana de la Música, feta pel PP el 1998, preveu bona part de la regulació de les escoles de música i el seu finançament, que parla en els mateixos termes que les mesures esmentades, així com tot allò que ateny la música popular. La mesura 85 no especifica en quins termes s’actualitzarà la llei que tingué, de manera general, bona acollida per part del sector, encara que alguns aspectes no acabaren de desenvolupar-se. No es descarta que la federació vulga assumir les competències que se li atribueixen a l’Institut Valencià de la Música pel que fa a la reglamentació de les escoles de música.
Per altra banda, la mesura 85 contempla també la creació de la Direcció Adjunta de Música i Cultura Popular que, a hores d’ara, és ja una realitat, ja que aquesta subdirecció de l’Institut Valencià de Cultura ha estat convocada recentment en aquest termes i el procediment per triar candidats començarà prompte, ja que el termini per presentar projectes de candidatura concloïa divendres 13 de gener.
La mesura 87, que parla de l’”elaboració d’un mapa d’ensenyaments musicals”, és també una vella demanda per a tindre clara la xarxa de centres formatius, públics i privats (centres autoritzats de música creats al si de les societats musicals) que hi ha al País Valencià. En aquest sentit, hi ha una xarxa de centres autoritzats, conservatoris privats al caliu de les Societats Musicals, que empren aquest eufemisme, que ofereixen, paral·lelament a les escoles de música, ensenyaments musicals reglats. Igualment hi ha un seguit de conservatoris municipals, com es el cas de Bunyol, Llíria, Riba-roja o Carcaixent, que en alguns casos han demanat a la conselleria d’Educació la seua absorció per no poder fer front des dels municipis a les despeses de manteniment dels centres. Per altra banda, hi ha la xarxa de Conservatoris públics d’ensenyaments professionals i superiors que en les darreres setmanes han demanat a la Conselleria millores de les infraestructures per haver quedat desfasades, com en el cas del conservatori superior de música de Castelló de la Plana o com en el cas del conservatori superior de música de València, una de les obres faraòniques del PP que, des del primer dia, està tenint problemes estructurals que ocasionen filtracions d’aigua a més d’altres deficiències arquitectòniques, com ara la sonorització de l’auditori del centre del cap i casal.
Finalment, la mesura 88, recollida també en l’annex, parla d’una “reclamació al Govern Central de l’actualització dels acords de finançament del Palau de les Arts i de les diferents institucions culturals valencianes, fomentant la seua participació efectiva en òrgans de decisió”. Trobem doncs, també, una vella reivindicació. Gairebé des del primer dia en què s’inaugurà el Palau de les arts s’està demanant un suport econòmic estatal a l’alçada d’altres coliseus semblants com el Teatre Real de Madrid o el Liceu de Barcelona. Amb 22,7 milions de pressupost per al 2016, la Conselleria aporta 15’35 milions, el Ministeri espanyol de Cultura només aporta 524.000 que queden molt lluny dels 9’7 milions d’euros que atribueix l’estat al Teatre Real, mentre que la resta d’ingressos provenen de l’explotació, patrocini, la venda d’entrades i abonaments.
De moment, segons els pressupostos del 2017, a la Fundació del Palau de les arts s’han assignat 22.885,38; la resta d’ingressos estan per definir. Ara bé, quin és el motiu per a denigrar des de l’Estat el teatre d’òpera valencià amb eixes diferències tan significatives? És una pregunta que s’ha de fer directament a l’executiu de Mariano Rajoy.
Altrament, és la primera vegada que un govern valencià posiciona diverses demandes que afecten un sector com el musical i que li atorga un rang d’importància social com el que pretén donar el renovat Pacte del Botànic.
