Sergi Tarín / València.
Dijous, 21.30 hores, estació del metro de Túria, al cantó entre l’avinguda de Ferran el Catòlic i el Passeig de la Petxina. Una vintena de sensesostre deambulen sota els plafons de llum esmorteïda del vell rebedor. Van d’un lloc a un altre, somnolents, tremolant, per entrar en calor. Un fil de pluja baixa silenciós per les escales de pedra. Fa a penes 20 minuts que el gran diluvi ha sacsejat la ciutat. Molts esperen completament xops el got de sopa, l’entrepà de truita de creïlles i la xocolata calenta que han portat en termos els voluntaris de les associacions Ca la Mare i Amics del Carrer. Els guàrdies de seguretat s’ho miren tot amb una distància molt prudencial i molt laboral. Els bultos comencen a ocupar parets i racons. Són mantes, sacs de dormir i bosses farcides de roba. Perímetres d’un ínfim territori nocturn. Als dispensadors de bitllets pengen les teles banyades. L’estació sembla una fosca arquitectura de gel, amb goteres, bassals i uns corrents de vent fantasmagòric que fan caminar els papers i cruixir els plàstics.
“Benvinguts a l’estació de la vergonya”. Ho diu Giovanna Rodríguez, de Ca la Mare, amb una solemnitat de Dante Alighieri assenyalant a les ànimes el camí dels inferns. “Este Ajuntament es diu d’esquerres i habilita per una emergència una estació de metro? No hi ha pavellons? Edificis públics en millors condicions? No era previsible que vindria el fred i que tot es podria haver organitzat millor?”, concatena la indignació. En una nota de premsa del passat 16 de gener, la regidora de Benestar Social, Consol Castillo, destacava l’atenció al sensesostre, uns 400 a València, com a prioritària per al Govern de la Nau i en parlava de dos milions anuals. “On estan?”, assenyala Rodríguez els voluntaris que reparteixen calcetins i polars. “Si esta nit no venim nosaltres, ningú d’ells ni sopa ni dorm sec”.
Àngels del carrer
Cap a les 22.30 una veu demana silenci: “A la Ciutat de l’Esperança hi ha lloc i sopar calent!”. No és cap versicle ni cap predicador qui ho crida, sinó un voluntari d’esta entitat d’Adaia. “No calen papers”, afegeix davant els murmuris de dubte d’un grup de subsaharians. En marxaran una desena, però Andrés i José María es queden. Es coneixen des de fa un parell de setmanes i s’han fet bons amics. Desdejunen junts a la fundació Rais, a tocar de les Torres de Serrans i ara, els assistents d’allà, els han obsequiat amb un abonament de natació. “La vida és molta vida i molt sàvia i dóna lliçons molt interessants”, diu José María. “La virtut de caure i alçar-te”, respon Andrés, qui està sis mesos al carrer, “per voluntat pròpia”, a causa de problemes amb el joc. “Vull presentar-me net a la meua família”, explica mentre desplega mantes junt a les portes d’accés a l’andana. “Si escriguera una novel·la la titularia Àngels del carrer, perquè sí, perquè som bons”.
I a Andrés i José María tampoc no els agraden els albergs. “Tot són normes, a les deu de la nit al llit i no hi ha cap intimitat”, afirma el primer. I respecte a l’estació Túria, “no és un lloc en condicions, ja que ve la Policia, ens fa fora, molestem la gent i no hi ha banys”. De fet, després de les queixes de la primera nit, l’Ajuntament instal·là un urinari a fora, junt a la boca del metro. Però hi ha més problemes: després de dos nits completament oberta, este divendres han anunciat que la tancarien a les 00.00. “És una manera de fer-los fora, perquè els que no van a albergs és perquè no volen sentir-se confinats. M’han telefonat de Ferrocarrils i m’han dit que l’estació no és un bon lloc perquè és inundable. Ara ho és, i per què no abans? Es pot fer més malament tot?”, sospira Rodríguez un últim interrogant sense destinació.
Un edifici de set plantes buit
A més, les entitats de suport als sensesostre han pressionat l’Arquebisbat perquè òbriga alguna de les nombroses propietats que té buides. Finalment s’ha habilitat la parròquia de La Pau, fins fa poc un alberg per a immigrants sense papers. L’últim avís és fa vorejant la mitjanit. A fora hi ha una furgoneta de Protecció Civil per al trasllat. I unes altres tres roden tota la nit arreplegant gent dels carrers i jardins. Cristian, un romanès al voltant de la quarantena, s’ho pensa i diu que no. Dormirà, una altra nit, al seu cotxe, l’únic que té després de perdre el treball fa uns mesos. Els llums intermitents d’un cotxe patrulla a la vorera l’intranquil·litzen. Conta que fa dos setmanes, al mig de Ferran el Catòlic, quatre policies l’escorcollaren a la força, a espentes. “Pensava que m’anaven a apallissar; fou tot molt violent i ara els tinc por”, confessa amb veu baixa. “És normal que passe això? Ho publicarà vostè perquè no torne a ocórrer?”, prossegueix amb una fe quasi infantil en els poders dissuasoris de la llibertat de premsa.
Tot supervisat per Álvaro, el rector que governa el llargerut immoble de set plantes. Un home de negre rigorós i alçacolls. I amb un gest ombrívol que bé podria ser misericòrdia, molèstia per l’aldarull o metafísica de l’exorcisme. A l’última planta, rumb des d’un ascensor diminut on la pereta de llum va i ve, hi ha les habitacions dels sensesostre malalts. Entre d’ells alguns per hipotèrmia o per ferides a la pell relacionades amb l’exposició al fred i la pluja. Baix, però, el saló parroquial continua en animada tertúlia amb matalassos esguitats per terra. Algú ha aconseguit posar en funcionament una tele i també hi ha una breu biblioteca d’un sol prestatge amb propostes extremes: Els Episodis Nacionals de Pérez Galdós, Apocalipsis d’Stephen King i Déu i l’Estat de Bakunin.
La nit passa, però encara no hi ha llum quan els primers sensesostre desperten a l’estació de Túria. Són les 7.30 hores del divendres. José María ha sigut el primer a marxar i Andrés es desperesa: “He dormit d’un tiró”. Dóna el bon dia als vigilants, es menja un plàtan i se’n va. Al costat hi ha David, entumit i coix per un colp a l’esquena. La vesprada anterior l’ha passada a l’hospital i té la mà embenada per la ferida de la via. “Estic tornant a beure”, diu amb angoixa i pregunta com arribar al carrer Flora, junt al d’Alboraia, on hi ha un centre de Creu Roja. “Vull que m’ingressen, estic malalt”. Ja està quatre hiverns al ras.
I es fan les 8.30 quan dos agents de la Policia Local comencen a palpar els bultos de mantes. “S’ha d’arreplegar tot i anar-se’n!”. Són quatre els últims inquilins entre un trànsit cada volta més voluminós de viatgers que s’ho miren tot qui sap si sorpresos, qui sap si indiferents. Algú fa fotos, un altre deixa unes monedes. La majoria passen ràpids, el cap a terra. Carlos, un alemany que ha vingut fugint del fred de Granada, plega la tenda de campanya lliga la seua gossa, Rubina. I un altre centroeuropeu respon al despertador policial: “M’encanta València!”. L’últim és David, un extoxicòman consumit pels tranquil·litzants i la metadona. “No sé si Maria, la meua xica, està morta”. Explica que, fa dos dies, la deixà en un centre de desintoxicació amb les defenses al límit. La policia l’urgeix almenys a deixar-ho tot ordenat en un racó fins que torne a la nit. A poc a poc, els últims sensesostre enfilen cap a l’eixida. Són les 9.00 hores. Mitja hora després una gran pedregada caurà sobre la ciutat. Els diaris diran que és la més violenta dels últims anys.
