Sixto Ferrero / València.
Dilluns, 27 de febrer, va ser un dia gran per a la literatura catalana, per a la Universitat de València i també per a la societat valenciana. Curial e Güelfa, “una de les novel·les més importants de la literatura europea”, i una de les “obres clau de la nostra literatura”, eixia de l’anonimat segons la investigació que ha dut endavant Abel Soler amb la tesi doctoral La cort napolitana d’Alfons el Magnànim: el context de Curial e Güelfa, dirigida pel catedràtic de Filologia Catalana de la UV, Antoni Ferrando.
Soler revelava que l’autor del Curial va ser Enyego d’Àvalos, gran camarlenc del rei Alfons el Magnànim, valencià d’adopció i valencianoparlant. La tesi s’editarà en uns mesos, en tres volums, per la Institució Alfons el Magnànim i la Universitat de València.
-A banda de l’autoria, quines són les conclusions de la tesi?
La novel·la és molt nostra, molt valenciana. Està escrita en llengua catalana, però compta amb valencianismes actuals (del tipus ausades!) que ja es deien en el segle XV i que, per tant, encara la fan mes pròxima al lector valencià. Es tracta d’una novel·la catalanovalenciana de llengua i europea de vocació, però també “molt italiana”. Quan s’escriu el Curial, els humanistes italians escriuen majoritàriament en llatí i menyspreen els contes de Boccaccio en volgare o les “frivolitats” franceses dels llibres de cavalleries. Ara bé, en la Florència dels Medici (dècada del 1460), ja es fusionen històries de cavallers i matèria clàssica en toscà (llengua vulgar). És allò que els crítics italians denominen “la cavalleria humanística”: un sincretisme entre estètica medieval i innovació renaixentista. En aquest sentit, val a dir que el Curial s’avança des de Nàpols en vora dues dècades a l’eclosió d’aquest fenomen literari de transició entre l’edat mitjana i el Renaixement. Milà i Fontanals ja es va fixar d’entrada en aquesta “hibridació” tan sorprenent per a ell, i tan “rara” i “moderna”, si ho comparem per exemple amb la cultura literària de la Catalunya o la València de l’època. Alguns estudiosos catalans (Jaume Riera i Sans, Rosa Navarro Duran) han arribat a pensar que l’escrigué el mateix Milà i Fontanals. Com diuen al Principat, “Déu n’hi do!” Especulacions sense cap fonament.
A banda que les fonts literàries de l’autor són molt italianes, només cal comparar el Curial amb el Tirant per a adonar-nos que l’obra de Martorell és genial i fantàstica, desbordant d’imaginació, però ideològicament molt medieval, amb uns cavallers cruels i sanguinaris, gens amics de mercaders. En canvi, l’atmosfera daurada i aristocràtica del Curial és molt més refinada. Quant a l’erotisme, no s’incorre en la procacitat medieval del Tirant. Així mateix, el sentit de l’humor (facècia cortesa, sàtira llucianesca…) és molt més intel·lectual i modern. El cavaller Martorell no tenia el mateix nivell de formació que D’Àvalos.
Un lleó rampant que travessa els dos campers de l’escut: l’heràldica de Curial, en el palau D’Àvalos de Loreto (Itàlia).
Al remat, el que he fet és recollir i contrastar els molts estudis fets durant dècades sobre Curial e Güelfa, descartar amb explicacions raonades tot allò que semblaven “misteris” i rareses, i construir un discurs coherent i sòlid sobre la interpretació del text en el seu correcte “context”: Milà-Nàpols, 1445-1448. Abans no teníem aquest discurs coherent, sinó alguns indicis i molt bones aproximacions a aspectes concrets; a més d’algunes especulacions sense gaire fonament, i de vegades contradictòries. Hem resolt les contradiccions.
-Quins indicis primordials et fan arribar a la conclusió que l’autor de Curial e Güelfa és Enyego d’Àvalos?
En l’edat mitjana se signaven de vegades les obres amb emblemes, blasons o imatges suggerents. Així, en les primeres pàgines del Curial trobem reiterat en tres ocasions “un lleó rampant que travessa un escut partit en dos campers”. No sols es tracta de l’escut que Curial adopta per amor de la seua Güelfa, sinó també el que D’Àvalos adoptà el 1443 per amor de la seua promesa, Antonella d’Aquino. Tot Nàpols ho sabia, i els lectors del Curial, evidentment, també.
A més a més, el paper del manuscrit únic –un esborrany– presenta marques d’aigua de la burocràcia cortesana del Milà del 1447, just quan D’Àvalos era ambaixador del rei d’Aragó a Milà. Però és que, a més, hi ha un manuscrit milanès únic, dels Visconti, amb al·legories i errates que sols es troben ací i al Curial. Aquests i altres molts indicadors, que seria llarg d’explicar (com el pas de D’Àvalos per Casale, Pontestura i Alba: l’escenari de la ficció), ens condueixen a ell. ¡Hi ha tantes coses en la novel·la relacionades amb l’extraordinària biografia, cercle d’amistats i gustos literaris de D’Àvalos!
Premi al llibre III de “Curial e Güelfa” (Madrid, Biblioteca Nacional, ms. 9750).
-Què pots dir del títol? Curial e Güelfa, és un títol vàlid?
El títol és factici, perquè al codi original, el qual ja mancava de portada per ser un esborrany quasi definitiu, li va caure el teixell (l’etiqueta que li posen els arxivers). A la Biblioteca Nacional de Madrid el denominen Amors de Curial e Güelfa. Era corrent posar eixos noms de parella en històries idíl·liques d’amor i cavalleries: Paris e Viana, Frondino e Brisona, etc. El títol factici, per tant, sembla molt encertat. Segurament, l’autor l’hauria posat així.
La novel·la, amb tot, no explica tant els “amors” com el procés de maduració personal d’un jove cavaller que esdevé príncep virtuós seguint els preceptes pedagògics i el “culte als llibres” aconsellat pels humanistes. Curial vol respondre ja, a diferència de Tirant o d’altres herois medievals, a un nou model de cortiginano renaixentista. És un cavaller que exhibeix la seua excel·lència, no sols en les armes, sinó també en l’estudi de les lletres.
-Quina obra és de major qualitat, el Tirant o el Curial?
“Millor” no n’és cap. Són fabuloses ambdues i cal estudiar-les en pla d’igualtat. Això no obstant, se li ha donat una importància una mica “totèmica” a la novel·la de Martorell com a obra cimera, en perjuí del Curial, per ser aquest un llibre mancat d’autoria i difícil d’entendre. Els crítics literaris, molt desorientats en algun cas, no sabien ben bé on ubicar-lo.
El Tirant és més medieval; el Curial anuncia ja el que serà el Renaixement. Era important saber qui el va escriure per a entendre moltes coses, i per a poder explicar com cal la modernitat del llibre.
Comptat i debatut, tenim dos grans obres literàries que són estudiades en universitats de tot Europa i que tenen gran interès per a la història universal de les lletres. Hauríem de reivindicar millor la importància del Curial.
-Reforça el teu treball la idea d’un Regne de València esplendorós?
En vespres del Curial, València creixia tant, que prompte duplicaria la població d’una decadent Barcelona. Alfons el Magnànim traslladà a València la seua cort reial i, quan emprengué la conquesta de Nàpols, ho féu recolzat militarment i econòmicament –sobretot– per cavallers i burgesos de València.
El segle d’or valencià és el XV, un moment en què Catalunya, abandonada per la monarquia, i socialment i políticament dividida, cau en un declivi econòmic i seguidament en una desastrosa guerra civil. Mentrestant, a la pròspera i opulenta València s’estan escrivint les millors obres de la nostra literatura. La Renaixença romàntica i el noucentisme catalans consideraven el Magnànim un rei “maleït”, i per això el negligiren en els seus estudis. Tampoc no els interessà molt la cort de Nàpols, on els catalans foren una minoria. La meitat eren valencians. I l’autor del Curial escrivia per a ells. Per això parla d’alqueries, marjals i raboses, i no de masos, estanys i guineus. I, per això mateix podem considerar Curial e Güelfa com una obra més del segle d’or valencià, però en l’exili daurat d’una Itàlia dels humanistes presidida pel rei Alfons.
