La distribució de les escames del taurons actuals indica com van viure els primers vertebrats

Els investigadors han demostrat que els telodonts, un dels primers grups de vertebrats coneguts, eren ja molt diversos en termes ecològics al començament de la història evolutiva del grup


RedactaVeu / València.

Humberto Ferrón i Héctor Botella, investigadors de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva, han demostrat l’estreta relació entre la forma i distribució de les escates (o escames) en el cos, i les diferents formes de vida dels taurons. El treball, publicat aquest dilluns en la revista científica 'Plos ONE', estableix les bases per conèixer l’ecologia de vertebrats extints amb ‘escamacions’ (distribució de les escames) semblants a les dels taurons actuals, i constitueix el primer pas per a la creació d’un atles d’escamació.
 
Els investigadors han demostrat que els telodonts, un dels primers grups de vertebrats coneguts, eren ja molt diversos en termes ecològics al començament de la història evolutiva del grup. “Es componien d’espècies que habitaven les profunditats marines, nadadors molt actius, i fins i tot espècies que nadaven formant bancs o moles”, destaca Humberto Ferrón. Altres telodonts ja tenien escates per prevenir l’assentament de paràsits. Aquests fets suggereixen, segons l’expert, que el parasitisme i les conductes socials en vertebrats ja existien durant el període Silúric, fa més de 400 milions d’anys.

Per obtenir aquestes conclusions, els autors han estudiat el patró d’escamació (forma de les escates i distribució en el cos) en prop d’un centenar d’espècies de taurons. L’aplicació de diferents tècniques morfomètriques i estadístiques ha permès descriure de manera quantitativa l’estreta relació entre el patró d’escamació i les diferents maneres de vida en taurons actuals.

Segons Héctor Botella, “els taurons, més populars potser per les seues grans mandíbules, les seues dents tallants o els seus hàbits locomotors o reproductors, deuen en gran manera el seu èxit evolutiu a la plasticitat fenotípica de la seua pell, cosa que els ha permès dominar diferents ambients dels oceans des de fa més de 400 milions d’anys”..
 

Humberto Ferrón (esquerra) i Héctor Botella, en una campanya de treball a les costes de Nova Gal·les del Sud (sud-est d’Austràlia)

“La pell d’un tauró és fascinant. Pot semblar llisa, però vista a uns pocs augments es revela com una estructura complexa, coberta per milers de petits denticles coneguts com a escates placoidees”, segons Botella. La morfologia, la distribució corporal i l’abundància és la que aporta informació rellevant sobre la seua manera de vida. La forma d’aquestes escates està estretament relacionada amb la funció que exerceixen. Per exemple, és possible diferenciar escates implicades en la protecció davant el frec, la prevenció de l’ancoratge de paràsits a la pell o reducció de la fricció amb l’aigua.

Els autors mostren també com aquesta informació és una eina molt útil per conèixer com era la manera de vida d’animals ja extingits, en concret en els grups de vertebrats més antics, i és d’interès per a paleontòlegs i zoòlegs.

Les conclusions de la recerca es podrien aplicar a la bioenginyeria, ja que conèixer millor la pell d’aquests animals pot ajudar a desenvolupar eines en enginyeria nàutica. Un exemple, segons Héctor Botella, són alguns vestits de bany (prohibits avui dia pel Comitè Olímpic) que imiten la pell de certs esquals i poden augmentar significativament la velocitat del nadador.

L’estudi publicat en Plos One, «Squamationandecology of thelodonts», també aporta informació que pot ser valuosa en polítiques conservacionistes de certes espècies de taurons actuals, dels quals es desconeix l’ecologia, com els taurons que viuen a grans profunditats, observats en ben poques ocasions en el seu hàbitat natural i coneguts només a partir de captures.

Fins a la publicació d’aquest estudi, els treballs que havien tractat la manera de vida dels primers vertebrats eren molt escassos i la majoria es fonamentaven només en dades sedimentològiques.

Aquest treball constitueix una part important de la tesi doctoral d’Humberto Ferrón, dirigida per Héctor Botella, centrada en l’estudi de la manera de vida dels primers vertebrats. La recerca s’ha realitzat al llarg de tres anys amb diverses campanyes de camp i la visita a col·leccions de taurons i restes fòssils de diversos museus tant espanyols (Museu Cau del Tauró de l’Arboç, Tarragona; Museu de Zoologia de Barcelona; Museo Nacional de CienciasNaturales, Madrid), com internacionals (MuseumfürNaturkunde de Berlín, QueenslandMuseum de Brisbane, NationalMuseum of Scotland o AustralianMuseum de Sidney). 
 

 Esquema d’un petit tauró (Scyliorhinusstellaris) en què es mostra l’escamació de diferents regions corporals. Il·lustració: Hugo Salais (HS ScientificIllustration). 

Grup de recerca

Humberto Ferrón i Héctor Botella pertanyen al grup de recerca EarlyVertebrateEvolutionResearch-lab (http://www.evervalencia.es/), integrat en el Grup de Paleontologia i Biologia Teòrica de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la Universitat de València. L’equip estudia l’origen i l’evolució primerenca dels primers vertebrats, així com el moment i el ritme de l’aparició dels diferents teixits i estructures esquelètiques. La seua recerca combina paleontologia tradicional amb estudis d’anatomia comparada i biologia del desenvolupament en organismes existents. L’estudi d’Humberto Ferrón i Héctor Botella ha rebut finançament del Ministeri d’Economia i Competitivitat, de la Generalitat Valenciana i del programa SYNTHESYS de la Unió Europea.
 
La Veu
 

Comentaris

Castellonenc Castelló de la Plana
2.
Tinc que manifestar el meu descontentament amb els autors d'aquest article, per la solapada intenció d'introduïr la paraula "escames" a la llengua Catalana, quant tots sabem que la paraula autèntica i tradicional de nomenar en Català les partícules dures que recubreixen la pell dels peixos es ESCATA.

Ací teniu el que diu el Diccionari:

escata

1 1 f. [LC] [ZOA] Placa petita que, imbricada o juxtaposada amb unes altres de semblants, forma la coberta externa del cos de certs peixos, rèptils i mamífers, i de les potes dels ocells.
1 2 [ZOA] [ZOP] escata cicloide Escata de forma arrodonida o ovoide, que cobreix el cos d’alguns peixos, com les anguiles, les truites i les sardines.
1 3 [ZOA] [ZOP] escata ctenoide Escata dels peixos ossis molt evolucionats, més o menys quadrangular i amb denticles molt fins al marge, que donen certa aspror i adherència.
1 4 [ZOP] [ZOA] escata ganoide Escata dura, brillant, sovint romboïdal, que cobreix el cos dels peixos actinopterigis primitius i dels teleostis actuals.
1 5 [ZOA] [ZOP] escata placoide Escata de naturalesa òssia, que cobreix el cos dels peixos condrictis.
2 f. [ZOA] Excrescència quitinosa de les ales dels lepidòpters.
3 f. [MD] Fragment de capa rica en ceratina que es desprèn de la pell.
4 1 f. [LC] Placa d’una superfície quan s’exfolia.
4 2 f. [LC] Petita placa de material dur, imbricada amb d’altres de semblants, d’una armadura, d’un ornament, etc.

Introduïr la paraula "ESCAMA" en un tex en Català, és un atemptat a la nostra llengua i una traïció a la tasca de recupeació de la llengua dels valencians.

Senyors de "La Veu", apunteu-vos un ZERO, això no es fa.....
  • 0
  • 0
Tyre
1.
Un desafortunat símil ramader vol que Nova York és Austràlia. A les costes australianes abunden els taurons i, si seguim el símil, a Nova York també. Des de les mussoles i els gats, passant pels marraixos i les tintoreres, fins als taurons blaus i ―els més temuts de tots―, els grans taurons blancs, Nova York seria una mar hostil, infestada de taurons que pul·lulen àvids de la menor efusió de sang per a propal·lar-se de cap a la carnassa. En aqueixa mar austral, segons es vol, infestada de taurons, ningú no sap quina classe d'esqual és la cèlebre hereua i socialita Paris Hilton. És més bé una mussola? Un gat? Un temible tauró blanc? Un marraix? O per ventura no seria un estranya mena de peix martell?

Paris, que passa per la quintaessència de la ciutat, no permet als seus partidaris quadrar el cercle austral al voltant de Nova York. Més ciutadana que continental i més patrícia que plebana, Paris no encaixa en el lloc comú de taurona austral. És, senzillament, un drama, una tragèdia: una peluda qüestió d'Estat que concita la màxima atenció. Però Paris no vol contrariar: llavors insinua ara les proporcions titàniques d'un magnífic Lupercale, ara visions abissals en plena matèria de Bretanya. No res pot trencar l'equilibri cinegètic urbà de Nova York. És com un estol que troba en la dinàmica del Meeresspiegel tota la seua raó de ser, en un fantàstic espai imaginari a cavall entre Socotra i Naxos.
  • 0
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat