En plena contesa bèl·lica a l’Estat espanyol, entre els anys 1938 i 1939, tant a la Safor com a la comarca històrica de la Valldigna van emergir dones que ocuparen càrrecs en els governs municipals. El cas de Rosa Estruch a Vilallonga és un dels més coneguts, així com el de Vicenta Seguí a Bellreguard. Recentment, l’alcalde de Benifairó de la Valldigna revelava com havia descobert “per sorpresa” que al poble també van tenir una dona en el govern local. Josep Antoni Alberola va anar a l’arxiu, pel mes de juny del 2016, “a traure els noms dels alcaldes del segle XX, i buscant els de la República em vaig trobar amb el nom d’una dona, una tal Conxa Fons Blai” recorda. “Em vaig sorprendre molt”, exclama en rememorar la troballa. Així, Benifairó de la Valldigna trobava, entre la seua història, la primera dona regidora del consistori que se sumava als altres casos similars de la comarca.
Rosa Estruch Espinós va nàixer a San Juan de la Frontera, a l’Argentina, i va morir al Sanatori de la Malva-rosa després de ser arrestada dues vegades, de rebre pallisses durant els interrogatoris i de ser reclosa fins a la seua mort, en 1978. Estruch va ser regidora i finalment alcaldessa de Vilallonga fins que acabà la Guerra Civil. El cas de Vicenta Seguí com a primera regidora republicana de Bellreguard està marcat per la persecució i l’exili forçat en finalitzar la guerra. Seguí fou desterrada, mentre que el seu germà, Fernando Seguí, fou assassinat juntament amb altres saforencs al camp d’extermini de Mauthausen.
“Hi ha dos raons bàsiques” que expliquen per què als consistoris republicans accedien dones a càrrecs de governabilitat municipal. En primer lloc, argumenta Jesús Alonso, director de l’Arxiu Històric de Gandia, “els homes se n’anaven al front, i molts d’aquests ocupaven càrrecs municipals, de manera que durant els primers compassos de la guerra o bé anaven al front o al llarg de la guerra anaven cridant-los, o en alguns casos van sumant-se de manera voluntària. Per tant, davant la garbellada demogràfica d’homes, les dones al llarg de la guerra globalment prenen un paper protagonista, un paper, però, que es dóna en fàbriques i ajuntaments, de manera que on hi havia homes es posen dones”; el segon aspecte respon al fet que “a les primeries del segle XX, i sobretot en la II República, el rol de la dona està canviant, s’organitzen col·lectius de dones i, per tant, es crea un clima on la dona tenia espenta per tindre un protagonisme públic”. És a dir, resumeix Alonso, “hi ha dos factors: un de demogràfic i un altre de cultural, com és el fet que les dones anaven prenent protagonisme social i consciència del seu paper com a dona”, un procés que, després de la guerra i amb la instauració del franquisme per les armes, “patirà un procés invers” pel que respecta a la dona i la societat.
Qui és Conxa Fons Blai?
“Em vaig quedar molt sorprès”. Així diu Josep Antoni Alberola que es va quedar davant la troballa. Però, qui era eixa dona? Alberola va recórrer a la memòria dels majors, com relata: “Li vaig preguntar a ma mare si sabia qui era, i resulta que era la mare de Pep Bataller i de Paco Bataller. Allò més paradigmàtic és que els fills “no en sabien res”, tot i que “sí que tenen coneixement que el pare havia estat tancat a la presó per comunista i que havia sigut tinent d’alcalde durant al República. Però de la mare, res”, explica.
De la seua responsabilitat com a regidora d’Educació de Benifairó de la Valldigna i vocal de la comissió de Sanitat, “llevat de persones molt majors del poble, ningú no en sabia res” afegeix. Encara que “a la Safor només hi ha dos casos més, una dona a Bellreguard i el cas extraordinari de l’alcaldessa de Vilallonga”, el cas de “ti Conxa”, com així l’anomenaven, s’afegeix al d’aquelles dones que durant la República espanyola ostentaren càrrecs de govern.
Per què es desconeixia?
L’alcalde de Benifairó es preguntava com era possible que ningú sabera ni haguera comentat res al respecte d’aquest fet. “Que fins al 2017 no s’haja fet cap referència que la “ti Conxa” va ser regidora en la II República mostra clarament que la memòria històrica no és només llevar simbologia feixista, sinó també, i sobretot, obrir les cortines i que entre la llum que desfaça les fosques amb què va cobrir la història el feixisme espanyol”, afirmava fa uns dies Alberola al seu mur de Facebook.
Tanmateix, sobre aquests tipus de casos, Jesús Alonso afirma que “els documents (municipals) estan a les actes”, alhora que planteja que no hi ha un únic motiu per afirmar que un fet així “s’amague o es recorde”. “Les actes estan, inclús en Oliva que es cremà l’arxiu, o en Vilallonga, on també estan els arxius, però una altra cosa és l’accessibilitat que hi havia a aquests durant el franquisme”, explica Alonso. “El problema és: qui fa memòria?”, i afegeix: “Molta gent dels pobles ho sabrien, però per la por es tirava un vel, és a dir, que molta gent sabia coses, però les callava”. A partir de la democràcia “ja s’han fet molts estudis i s’han publicat revistes amb monogràfics sobre la Guerra Civil per fer memòria”, però, apunta, “fer memòria sempre és selectiu, perquè cal preguntar-se què interessa, perquè això depèn de les preguntes que et faces des de hui”.
Conxa Fons Blai. Foto: Cedida per la família Bataller-Fons.
Francesc Bataller, fill de la “ti Conxa”, va ser el primer en rebre la notícia de la troballa. “No en sabia res”, declara. “Josep Antoni va estar mirant en l’arxiu, m’ho va contar i m’explicà que aprofitant els actes del Dia de la Dona se li retrà homenatge”. En un primer moment, afegeix Bataller, “em va sorprendre molt que ni ma mare ni mon pare ens feren referència”; ara bé, apunta que “va ser una agradable sorpresa”.
“Per a nosaltres és un orgull que en aquells temps tan complicats i perillosos per a tots fóra una dona qui estiguera allí, perquè mon pare estava tancat en el camp de concentració d’Albatera (el Baix Segura) i després fou traslladat a la presó de València”, un empresonament del qual finalment va poder eixir tal com rememora Francesc Bataller, per això, “per a nosaltres, és important que es faça aquest reconeixement”.
Pep Bataller és el fill major de la “ti Conxa”, qui també afirma que la notícia “ens va sorprendre, perquè no ho sabíem”. D’ençà que s’assabentaren, “hem anat investigant per què no ho sabíem” i, segons Bataller, arriben a la conclusió que “tot i que a la nostra família mai hem sigut de silenciar les nostres idees, és a dir, que no hem sigut poregosos de les nostres idees polítiques ni silenciosos o acovardits, tampoc no hem sigut una família oportunista de dir el que hem sigut. És la percepció personal que tinc, que ni hem amagat les idees ni hem fet ostentació del que hem sigut”, diu el també poeta de la Valldigna.
Homenatge pòstum
Benifairó, gràcies a l’interès del seu alcalde, ha descobert, 78 anys després, qui fou la primera dona regidora del consistori de la Valldigna. Davant la fita, el consistori governat per Compromís ha aprofitat la recent data del Dia de la Dona per homenatjar qui va ser la primera dona que ostentà responsabilitats polítiques en el poble entre el 1938 i el 1939.
“Recuperem de l’oblit allò que mai hauria d’haver-se oblidat”, afirmava l’equip de govern de Benifairó de la Valldigna en presentar els actes que se celebraran el 5 de març. Així, a Conxa Fons Blai, coneguda com a “ti Conxa”, estaran dedicats els actes que l’ajuntament ha organitzat per commemorar el Dia de la Dona. “Se li retrà homenatge a ti Conxa” afirmen, i després hi haurà l’actuació de Maria Juan, qui portarà a l’escenari l’obra Emprenyada.
