Les famílies monoparentals de dones, les de més risc d’exclusió laboral

Una investigació de la Universitat de València adverteix d'una possible reducció severa de la maternitat si no es milloren les condicions de vida


RedactaVeu / València.
 
Les dones sense parella i amb fills menors de sis anys tenen una probabilitat major d’estar aturades o de tindre contractes temporals i pateixen més dificultats per a accedir a recursos econòmics. Aquesta situació prové del rebuig que fa el mercat dels costos derivats de tenir fills, la qual cosa acaba repercutint en la contractació de les dones sense parella perquè assumeixen la cura dels infants en un 77,8% dels casos. Són algunes conclusions d’una investigació de la Universitat de València que remarca la vulnerabilitat que experimenten moltes dones segons la situació familiar en què viuen.
 
“Podem concloure que, respecte a la relació amb el mercat de treball, el cost de tenir fills només recau sobre les dones”, determina l’equip investigador. En el cas del País Valencià, del 77,4% de les famílies monoparentals, 3 de cada 4 són ‘monomarentals’. Així ho corrobora l’article “Famílies monoparentals i treball remunerat: una anàlisi des del País Valencià”, publicat per Sandra Obiol, Rafael Castelló i Immaculada Verdeguer, de la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de València.
 
D’acord amb l’estudi, publicat en la revista Arxius de Ciències Socials, si bé el risc de pobresa o exclusió social a Espanya era d’un 29,2% l’any 2014, el percentatge ascendia fins al 53,3% en parlar d’exclusió de famílies amb una sola persona al seu front i fills dependents. A partir d’aquelles xifres, l’article analitza la posició laboral que ocupen les persones que encapçalen famílies monoparentals valencianes.
 
El treball està basat en una mostra de 4.107.465 persones en el conjunt espanyol, de les quals 381.342 resideixen al País Valencià, extreta del Cens de Població i Habitatge del 2011 de l’Institut Nacional d’Estadística. A partir de l’estudi de la posició en el mercat de treball de la mostra, ofereix una anàlisi sobre l’impacte laboral de variables com ser dona, no tenir parella i tenir fills menors de sis o setze anys, així com l’encreuament de dades que permet valorar la situació d’exclusió de la ‘monomarentalitat’.
 
Una dona que encapçala una família monoparental, amb un fill o filla dependent menor de setze anys, té més possibilitats d’acabar treballant en contractes temporals, amb salaris per davall de la mitjana, d’estar en l’atur o de desenvolupar ajuda familiar no remunerada. Aquest fet és encara més cert quan l’edat dels fills és inferior als sis anys, indica la investigació. No obstant això, l’article assenyala que el perjudici es dóna en la convergència de les variables, ja que tindre fills, amb independència del sexe del progenitor, així com tindre parella o no, no produeixen efectes significatius sobre la posició en el mercat laboral. Per tant, aquestes variables són constitutives d’exclusió únicament en el cas de les dones, que conformen un grup laboralment segregat quan s’encarreguen de fills en edat dependent i no tenen parella.
 
L’article conclou que la precarietat laboral té rostre femení. És per aquest motiu que l’estudi qüestiona que l’estatus quo de les relacions –tant de parella, com de gènere, com familiars– es puga mantenir en el futur. Tenint en compte que el benestar depèn de les rendes del treball, les dues expertes i l’expert plantegen que la societat corre el risc d’avançar cap a una generació de dones per a les quals tindre fills podria ser un sacrifici a què no estarien disposades, no mentre es mantinga una perspectiva d’empitjorament de les condicions laborals. Un plantejament que, com assenyalen els autors, “posa en evidència que, malgrat els discursos individualitzadors de l’estructura social, en aquest cas el gènere té conseqüències desiguals en la vida de les persones que l’estat de benestar no pal·lia”.
 
Grup Investigador
 
Sandra Obiol, Rafael Castelló i Inmaculada Verdeguer formen part del grup de recerca IPRODES-Investigació en Processos de Desigualtat. Sandra Obiol és doctora en Sociologia. Pertany al Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València i les seues línies d’investigació se centren en l’anàlisi del canvi en les relacions familiars, les polítiques familiars i la relació entre educació i famílies. Rafael Castelló, també doctor en Sociologia, s’ha centrat en l’anàlisi de l’estructura social i desigualtats de classe. A més, ha investigat en l’àmbit de la Sociologia de la Llengua i la Demografia. Inmaculada Verdeguer és vicidegana de Cultura i Igualtat de la Facultat de Ciències Socials. La seua principal línia d’investigació és l’anàlisi de la desigualtat de gènere.
 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat