L’escriptor d’Alginet anuncia un gir en la seua darrera novel·la, Vindrà la mort i tindrà els teus ulls (Bromera, 2017). Lozano afirma que s’ha “despullat” dels trets literaris que han caracteritzat obres com Plagis (Bromera, 2008) o La trampa del desig (Bromera, 2012), assegura l’escriptor.
Aquesta darrera setmana, Urbà Lozano proclamava el seu concepte d’universalitat a Castalla. El poble de l’Alcoià, univers rondallístic valencià per excel·lència, acollia per primera vegada la gala de lliurament del Premi Enric Valor de Novel·la que organitza la Diputació d’Alacant, un guardó que ha recaigut en l’escriptor de la Ribera.
Tot i erigir-se lletraferit de manera tardana, Lozano ha realitzat una escala progressiva cap al cim. Una quota màxima que no s’albira, però que d’acord amb els premis que ha anat recollint manifesten una direccionalitat en ascens.
-Després de guanyar l’Enric Valor, el teu objectiu és ara l’Octubre o el Magnànim?
No tinc manies per cap premi en concret. Tinc uns amics que quantifiquen la importància dels premis pels diners que donen. El que té una dotació major és l’Enric Valor que acabe de guanyar, però tinc dos premis anteriors com són el Ciutat d’Alzira i el Ciutat de València que pel que fa a prestigi i impacte públic són equiparables a l’Enric Valor. Si tiraré cap als que no he guanyat? Doncs, crec que apunte en una altra direcció. No mire si l’he guanyat o no, sinó que mire molt quina editorial és la que publica la novel·la, perquè hi ha editorials que no donen garanties i després el llibre potser no té recorregut, encara que econòmicament estiga ben dotat. Mentre que d’altres, no estan tan ben dotats econòmicament però estan publicats per editorials de garanties. És a dir, tiraria més per la qüestió literària que per la qüestió econòmica. Millor, per un prestigi literari.
-Comparteixes la idea que per publicar una novel·la s’ha de fer guanyant un premi?
Està lleig que ho diga…, però podria editar alguna novel·la encara que no me l’hagueren premiada. El premi et garanteix cobrar la feina. El que és inviable és tindre ingressos econòmics sense premi, és a dir, només que per drets d’autor. Això és utòpic. Una cosa tan fàcil com és pensar a cobrar una feina que u ha fet, quan toquem el camp artístic: pintura, literatura, música, etc., sembla que això siga una demanda estrafolària. El meu amic Vicent Usó ho explica molt clar quan diu: “Jo amb els diners dels premis el que faig és comprar temps”. Jo quan estic treballant a casa dic: “Vaig a treballar”, no dic: “Prepararé classes, corregiré exàmens o faré literatura…” Això vol dir que si sona el timbre no òbric, si s’ha de planxar la roba llogue algú que me la planxe mentre jo estic fent literatura. Però clar, això puc fer-ho sempre que tinga una remuneració econòmica i siga considerat feina. Si no ho fóra, hauria de dedicar menys temps del que dedique. Ara bé, per a escriptors novells, o guanyen premis o tenen molt difícil publicar, i a més ara està el tema de l’autoedició, que és un altre tema complicat, perquè molta gent hi opta i després es troba a casa 1.500 llibres que no sap què fer d’ells.
“M’agrada molt treballar molt la ironia, l’humor en fer una passa més”. Foto: Ulisses Ortiz.
-Alginet torna a ser el centre amb Vindrà la mort i tindrà els teus ulls?
No apareix el nom d’Alginet per diverses qüestions. Alginet apareixia molt i de manera molt explícita en La trampa del desig (Bromera, 2012), però en aquesta, si mires els emplaçaments i les localitzacions, el 90% són Alginet. Encara que el nom no apareix, però els llocs sí que són d’Alginet. En canvi, hi ha un 10% al qual no volia renunciar que no tenen res a veure amb Alginet. Per exemple, jo vaig passejant pel carrer i estic descrivint Alginet i arriba un moment en què apareix un lloc que descric que no ho és, per això he evitat el nom, que no apareix explícitament, però un lector mínimament coneixedor del territori sabrà que la immensa majoria d’emplaçaments són d’Alginet.
-Què hi ha de nou i de vell en aquesta nova novel·la respecte a les teues anteriors?
És completament diferent a tot el que havia fet anteriorment. Evidentment, tots els autors tenim les nostres característiques. Per exemple, a mi m’agrada molt treballar molt la ironia, l’humor en fer una passa més…, o per exemple, en la majoria de les meues obres hi havia passatges eròtics. En aquesta he volgut despullar-me de tot això, podríem dir que és una obra quasi minimalista, amb aparentment molt poc d’artifici literari, encara que naturalment n’hi ha molt, però és completament diferent.
-És més seriosa en algun sentit?
El fet d’introduir ironia o erotisme a la novel·la no crec que estiga llevant-li seriositat, però aquesta és molt més canònica al despullar-la d’aquests elements. I és una de les coses que em fan més por, perquè el lector que està avesat al meu tipus de literatura trobarà un canvi substancial. Trobe que per a bé, encara que això ho hauran de dir ells.
-Com s’aconsegueix la universalitat a través d’eixa ubicació localista que planteges?
En la gala de lliurament dels premis explicava que el primer pas per a ser universals és saludar els veïns del costat de ta casa. Si vols o tens la pretensió de ser universal, els més pròxims són els del costat de ta casa, i no cal fer 3.000 quilòmetres per començar a ser-ho. La resta del món comença a la porta de ta casa, i és ací on has de començar a ser universal, parlant la teua llengua en el teu poble, sense manies. Això és el que li passa un poc al personatge, que és un home que al principi de la seua vida té molts prejudicis lingüístics, per exemple, i al final acaba parlant sense manies valencià, castellà, italià i sicilià. És un home que fins i tot per als més propers és com molt distant, fins que al final se n’adona que la felicitat pròpia de les persones depén de la felicitat dels qui tenim al nostre voltant.
-Què necessita un escriptor com tu, tan premiat, per tindre més visibilitat?
És complicat, però fer visibles els escriptors és important. Per exemple, en castellà, que és una llengua amb molts parlants i una literatura molt potent, tampoc són massa els escriptors que coneix la gent. Coneixem Garcia Márquez, Vargas Llora, Almudena Grandes…, però poses un Muñoz Molina a la porta del bar que estàs prenent cafè i el 99% passa pel seu costat i no el coneix. Amb els valencians passa exactament el mateix o més, els coneixen en el seu poble i poca cosa més. Per això és important fer accessible, no ja els escriptors, sinó l’obra. Totes les mesures en eixe sentit, benvingudes siguen. És complicat trobar traduccions al francès, alemany o italià, això ho fan quatre. La globalització també ha arribat al món de la literatura i funciona molt per modes, si eres suec i fas una novel·la negra ho tens més fàcil perquè et traduïsquen. I fa trenta anys si eres sudamericà i feies realisme màgic era més fàcil que et traduïren, però té poc a veure amb la llengua o amb el fet que siguem una llengua amb pocs parlants.
“Els primers lectors es mostraren tan entusiasmats amb el títol”. Foto: Ulisses Ortiz.
-No sé si t’has sentit atret per la novel·la negra?
Tinc una relació amb la novel·la negra un tant…, com d’amor i d’odi. M’agrada molt com a lector, per exemple em llig un Camilleri, o un Márkaris i m’encanta i crec que està molt bé, encara que aparentment semble una novel·la fàcil d’escriure amb poques pretensions literàries, crec que és tot el contrari, té molt d’artifici. Però, per un altre costat, la novel·la negra és un subgènere que et dóna una possibilitat on és molt fàcil caure, que és en la trampa. Quan una novel·la negra està basada en un fet que tu pots aportar a la trama en el moment que t’interesse i l’enredereixes, eixa novel·la negra coixeja.
Plagis o La trampa del desig, tenen elements que podrien ser novel·la negra, de fet podria haver-les reconvertides, però l’editor es tornava boig. Em deia: “Però si deixes ací un xiquet, enmig de la carretera i plovent, això et pot donar per allargassar i al capítol següent soluciones el tema del xiquet”. No ho veia. Sóc més de posar l’element intrigant i resoldre’l ràpidament, i possiblement després posar-ne un altre. No esprémer-lo fins al punt d’allargassar-lo fins que m’interesse. Ara bé, si faré novel·la negra? No ho sé. Possiblement…, o no. El que necessite és llibertat absoluta a l’hora de crear. No sóc molt disciplinat en eixe sentit. També m’han preguntat si faré alguna novel·la juvenil. No ho sé, potser de xamba me n’ix una, però posar-me a dir:”Faré una novel·la juvenil”, em sembla un repte impossible.
-Què amaga un títol tan llarg comparat amb el de les teues anteriors novel·les?
És un vers de Cesare Pavese. M’encanta el poeta italià. Eixe vers en concret té una força increïble, i en italià és espectacular, però encara que el traduïsques a la llengua que siga, és un vers que té una força grandíssima perquè té els accents col·locats on toca. Dius: “És impossible”, però passa així. He tingut la temptació de tallar-lo, o fins i tot posar altres títols, però els primers lectors es mostraren tan entusiasmats amb el títol que no m’he atrevit a fer-ho.
-Com a mínim el títol sí que et fa pensar que hi ha alguna cosa negra.
Hi ha coses que van descobrint-se, però no m’atreviria a dir que és una novel·la negra. No ho és. Però hi ha uns elements que al principi suren en l’aire, són molt intangibles, com poc fixats, i la trama va conduint-te a solucionar eixos buits, eixos que apareixen i et fan preguntar-te: “Eixe qui és?” És això el que intente treballar. El protagonista és un home major que té 65 anys, que ha viscut la majoria de la seua vida a Itàlia i torna al poble després de jubilar-se i comença un dietari, fins que va enrossinant-se, i tot i que al principi és com molt gelat, com si la cosa no anara amb ell, acaba confessant en el seu dietari passatges de la seua vida que no coneix ningú i que són, d’alguna manera, el que li dóna el punt intrigant.
“Em sorprén la decisió dels col·legis, perquè no és la realitat lingüística de la zona”. Foto: Ulisses Ortiz.
-El fet d’emprar un dietari li dóna una vessant reflexiva no sé si fictícia o no a la trama?
És fictici totalment. Un personatge inventat, però que parteix d’allò que sempre ens hem plantejat alguna vegada: què pensaria la gent de mi si jo sabera què pensen realment? És com aquella brofegada de qui diu: “Em caus molt malament”, i l’altre diu: “Si saberes el que pense jo de tu encara et cauria pitjor”. Funciona un poc a partir d’ací. Com si no tinguérem eixa molla del cervell que ens diu: “Això estic pensant-ho però no ho puc dir”. Al protagonista li passa un poc això, comença amb la molla posada, però se li’n va i ja va tot a una.
–A la Foia de Bunyol on fas classe han triat un 93% de nivell bàsic de plurilingüisme. Com valores això?
Conec la situació perquè a més a més tinc responsabilitats directives en l’institut i, encara que nosaltres començarem la catalogació lingüística l’any 2021, van vindre els col·legis a dir-nos que els xiquets, d’ací a quatre anys, passarien a l’institut i volien saber nosaltres què faríem. Nosaltres farem un intermedi, com a mínim, que creiem que està bé. No és l‘avançat, que pensem que està més encarat a zones valencianoparlants, però ací poden fer un intermedi sense problemes. Els col·legis, en canvi, han estat més reticents, i crec que només un o dos han optat per l’intermedi, i la immensa majoria d’escoles de la comarca han optat pel bàsic. És una decisió que es pot modificar en el futur. Tampoc passaria res si eixa gent fera l’escola amb un bàsic i després passaren a l’institut amb un intermedi. Això, jo que sóc professor de valencià a Bunyol, els ho dic tots els dies i els ho demostre, que dominen el Valencià d’una manera molt superior a la consciència que ells tenen d’això. Els pose un exemple molt clar en dir-los: “Anem a eixir al carrer, podeu parlar la llengua que vulgueu, tret del castellà. Què parlaràs?” Responen: “Valencià”. I els dic: “I no parlaràs anglès?” I em diuen: “No, jo parle molt millor el valencià que l’anglès”. Aleshores, els dic si tenen algun problema per mantindre una conversa en valencià i em diuen que no. És un prejudici que tenen. Un prejudici extralingüístic que no fa més que reproduir un prejudici intralingüístic. Si preguntes als valencianoparlants: “Quin domini tens del valencià: molt, regular o poc?” Molta gent et dirà: “Poc”. I del castellà? I et diran: “No, del castellà molt”, tot i que del castellà no tenen ni idea a nivell gramatical i ortogràfic. Reconéixer socialment que no domines el valencià és una cosa que no està marcada, mentre que si no domines el castellà eres analfabet. Cal molta pedagogia amb això, encara que ha canviat molt. Hi ha molts pares que allà tenen dret a l’exempció (de valencià) i vénen a principi de curs i no és: “Vol l’exempció? Ací té el paper”, i au. Vénen els pares i els expliquem què és l’exempció, que a final de curs no els posarem nota però han de vindre a classe, fer el deure, llegir els llibres, etc. Doncs, el 80% dels pares ens diuen que si han de fer-ho tot, que els posem nota i ja està. De fet, en ESO no tenim cap exempt. En 1r de Batxillerat en tenim un 20% i en 2n un 30% perquè està l’espasa de Dàmocles de la PAU.
Em sorprèn la decisió dels col·legis, perquè no és la realitat lingüística de la zona.
-Quan veurà la llum Vindrà la mort i tindrà els teus ulls?
Supose que per setembre. El procés d’edició és un procés llarg. Encara tinc el llibre en les mans i he de fer-li els últims retocs, vindran correcció, galerades, correcció de galerades, portades, etc., és a dir, que l’edició és un procés llarg i és bo que siga així perquè el producte final ho agraeix. Això que diuen: “Premi no sé què, tal..:”, i als deu dies està el llibre a la llibreria, vol dir que eixe llibre han començat a editar-lo fa quatre mesos i ja sabien qui en seria el guanyador.
